Hola a tots! Ostres que extrany que se’ns fa escriure aquest post després de tant de temps de no connectar-nos al roda-món! Però com se sol dir “lo prometido es deuda” i fa un any vàrem prometre explicar com haviem viscut la reincorporació a la vida sedentària, així que aquí estem!
Suposem que el que més us pot interessar és saber com vàrem afrontar la tornada així que hem el·laborat un llistat de consells per a una reincorporació el menys traumàtica possible...
Preparar-te psicològicament abans de tornar. Prendre consciència del cansament del viatge i pensar en les coses bones que té tornar a casa.
Il·lusionar-te amb nous projectes. Per a uns el projecte pot ser casar-se, per a altres muntar un negoci, per a altres escriure un llibre,... Nosaltres us presentem el nostre PROJECTE unes línies més avall.
Mantenir la ment activa i ocupada en altres coses. Reincorporar-se a la feina ajuda.
És inevitable que tothom et pregunti sobre el viatge. Així que intenta explicar les batalletes al principi però anar parlant menys del tema progressivament.
No mirar i remirar les fotos ni el blog. Com més temps deixis passar menys dur et semblarà.
No enganxar-te a blogs d’altres viatgers. Tot el que facin et recordarà al teu viatge i no passaràs pàgina.
No perdis mai l’esperança de tornar a fer un viatge igual. Nosaltres tenim la certesa que algun dia repetirem l’experiència (potser quan ens jubilem).
Per cert, no oblideu fer-vos una revisió mèdica ben completa al tornar. És molt important que us mirin al centre d’enfermetats tropicals que no tingueu paràssits!
In en quant al nostre PROJECTE aquí el teniu... Es diu Clara i va néixer el 5 de setembre: 9 mesos després de tornar. I tot i que és ben petita ja ha fet els seus primers viatges en avió amb un mes a Granada i amb menys de dos a París!
Així que tot i que el 2009 va ser un any inoblidable el 2010 l’ha superat!!!!
Es fa molt difícil escriure aquest post. Sabiem que algún dia arribaria aquest moment però no pensàvem que passés tant ràpid i aquí estem a Barcelona de nou, davant del “toshi”, el nostre company inseparable de viatge amb una barreja d’emocions difícil d’explicar!
I és que deu mesos viatjant pel món, no dormint més d’una setmana al mateix llit i passant-nos el dia de rodelgues són difícils de resumir i donar per tancats.
La principal emoció que tenim en aquests moments és la de sentir-nos profundament agraïts d’haver pogut viure aquesta experiència i contents de reprendre la vida que vàrem deixar a Barcelona.
Com ja vàrem comentar al principi del bloc, aquest viatge no era una fugida de la vida que portàvem sinó un obsequi, un parèntesi que ens auto-regalàvem per a fer realitat un somni que desde petits ens havia rondat pel cap.
Mirant enrere, estem contentíssims amb la decisió que vàrem prendre l’octubre del 2008 i des d’aquí animem a tots els que esteu pensant en fer un viatge semblant a llençar-vos-hi de cap en quant en tingueu la oportunitat. Aquesta arriba quan es ténen els ulls ben oberts i es desitja molt una cosa.
Hem sigut molt afortunats en com ha anat el viatge. No ens hem posat malalts (només un dia de febre alta per esgotament quan creuàvem de Brasil a Perú per l’Amazones i mal de panxa al Salkantay), no hem passat por ni un moment, no ens han atracat ni robat, no hem perdut res de valor (només un tupper amb espaguetis, una samarreta i uns pantalons), no ens han extraviat les motxilles ni hem perdut cap vol, no ha esclatat cap conflicte polític (tot i que al Perú i al Nepal hi hagut merder després d’haver marxat)...
Molts ens pregunteu què tal és això de la convivència 24h, de si et canses de fer i desfer motxilla i si tornar ens és un xoc.
Tema convivència ha sigut realment molt fàcil. Els dos compartiem el mateix objectiu i concepte del que per a nosaltres és viatjar. Al passar tant de temps junts t’acabes coneixent molt bé a tú mateix i a l’altre i la veritat és que dos no es barallen si un no vol. A més al nostre dia a dia passaven tantes coses que sempre hi havia tema de conversa i a diferència dels viatgers que van sols ens feiem “teràpia” mútuament.
En quant a estar actius tot el dia i no cansar-se de moure’s tant, nosaltres contestem que tot és mental. Realment t’acostumes ràpid a viure així. Per a nosaltres viatjar era la nostra rutina diaria (com quan vas a la feina). Ens llevàvem d’hora per a aprofitar al màxim el dia i no anàvem a descansar fins a que el cos ens demanava anar a dormir. Som una mica hiperactius de mena així que vàrem triar aquest ritme i ens hi sentiem molt còmodes. Sempre diem que si haguessim tingut més temps no hauriem fet el mateix itinerari més tranquils sino que hauriem afegit més llocs per a visitar.
Estem segurs que hauriem pogut allargar el viatge mig any més i hauriem seguit amb les mateixes forces que el primer dia. Amb tot, aquest últim mes ja ens hem començat a preparar psicològicament per a la tornada. És curiós però quan la data de tornada s’acosta inconscientment el teu cos comença a sentir-se més cansat i et fa més mandra fer algunes coses que abans no t’importaven (com dormir una nit al tren o a l’autobús). Hem començat a pensar en totes les coses bones que té tornar a casa i a fer plans de coses que volem fer: sopar amb els amics, dinar amb els pares i avis el diumenge, sortir amb bici i a patinar, anar de concerts, al cine, muntar les festes de sempre...
Amb tot, el tema xoc “post-volta-al-món” no el podrem valorar fins d’aquí a uns mesos així que ja penjarem un post d’aquí a mig any explicant com ens van les coses.
Ens fa pena donar per tancat el “roda-món”. No us imagineu la companyia que ens ha fet en aquest viatge (“ell” i els vostres comentaris). Abans viatjar sí que devia ser una altra història però ara amb internet als llocs més recòndits et sents com a casa desde l’altra punta del món. Us volem donar les gràcies a tots els que ens heu seguit: tant els que coneixem personalment com als que no. És extrany però el fet de que us donessiu d’alta com a seguidors i ens enviessiu els vostres comentaris ens feia sentir molt a prop vostre i que no estàvem sols.
I ja només ens queda desitjar-vos a tots molta sort. Esperem que pugueu fer realitat els vostres somnis i no perdeu mai aquesta espurna que va fer que un dia us decidissiu a mirar un senzill bloc de viatges: el roda-món!
Aquest diumenge 22 de novembre es publicarà un article sobre viatgers rondant pel món al suplement dominical “Plaers” del diari Avui i... hi sortim nosaltres! Ens van fer una entrevista quan érem a la Xina i es veu que també han entrevistat a altres viatgers que han fet o estan fent voltes al món ben particulars (com per exemple en bici!).
Bueno, bueno, després de 10 hores d’espera sense sortir de l’aeroport de Delhi i de 4 hores més a l’aeroport de Londres per fi podem dir la mítica frase: JA SOM AQUÍ!
El trajecte, tot i les esperes inacabables, ha sigut ben plàcid (ni rastre de les turbulències del primer vol que vàrem agafar al començar l’aventura) i hem tingut sorpresa final: comité de benvinguda. Mira que arribàvem entre setmana a hores intempestives i tothom treballa però aquí els pares i germans s’ho han currat i han vingut com uns jefes a rebre’ns amb pancarta i tot.
Tot i que mai ho havia confessat, sempre m’havia fet il·lusió el tema pancarta però no m’hauria pas imaginat que un dia seriem nosaltres. En fi, que si ens veieu pel carrer no és cap al·lucinació: saludeu-nos!
En els propers dies penjarem un post de tancament com déu mana que ara toca veure a tothom!
Después de unas 3 semanas (interrumpidas por el viaje al Tíbet) nos toca despedirnos de Nepal. Teníamos unas expectativas altísimas pero este país ha conseguido superarlas y ha sido el mejor lugar para terminar nuestro viaje de 10 meses por el mundo. Efectivamente hoy emprendemos camino de vuelta. Dentro de unas 25h de aviones y escalas ya estaremos en casa.
El Nepal es un país increíble: todo es vida, color, intensidad y sonrisas. Sus paisajes verdes dominados por la omnipresente cordillera de los Himalayas, la simpatía y hospitalidad de sus habitantes y la preparación que tienen para el turismo sin perder su esencia convierten un viaje por Nepal en una experiencia inolvidable.
Además aquí todo el mundo habla inglés y los precios son realmente bajos. Para que os hagáis una idea lo máximo que hemos pagado por una noche de hotel han sido 6€ en Katmandú. En el resto del país los precios oscilan entre 2€ y 4€.
Imprescindibles:
La magnética y vibrante Katmandú
Las otras ciudades estado del valle de Katmandú: Patán y Bhaktapur
Hacer algún trekking por los Himalayas: Nosotros recomendamos el del Santuario de los Annapurnas
La tranquila ciudad de Pokhara
Buscar rinocerontes a lomos de un gigantesco elefante en Chitwan.
Puntos a mejorar:
La pobreza: Nepal es sin duda el país más pobre que hemos visitado durante nuestro viaje. En el turístico barrio del Thamel es frecuente ver grupos de niños inhalando cola y durmiendo en la calle. Los porteadores que recorren las rutas de trekking más populares con 40Kg colgados de su cabeza apenas perciben unos 5€ al día.
La complicada situación política: Por suerte el país ha salido de una larga guerra silenciosa que ha durado 10 años de la que se ha oído muy poco en occidente. Pero aún así la estabilidad política sigue siendo muy frágil. Los maoístas en el gobierno se están encontrando una oposición política muy fuerte por parte de los comunistas y el día anterior a nuestra marcha se produjo la primera huelga y bloqueo del país desde el final de la guerra. Esperamos que mejore.
Los transportes: Moverse por el país es bastante complicado. A veces recorrer muy pocos kilómetros se puede convertir en toda una odisea por el estado de vehículos y carreteras. Además el tráfico infernal, la contaminación y el continuo ruido de las bocinas pueden llegar a ser realmente agotadores. Suerte que los camiones decorados de mil colores y las músicas estilo Bollywood de los autobuses te alegran el trayecto.
Curiosidades:
Los nuevos hippies versión Apple. Desde finales de los años 50 cuando el país se abrió al turismo, Katmandú se fue convirtiendo en un refugio de “hippies new age” en busca de espiritualidad y una vida diferente. Hoy todavía se ven algunos restos de esta generación deambulando por las calles (sobretodo la “freak street”) pero lo que predominan son mochileros o gente envuelta en ropa técnica preparando sus trekkings por la montaña. Aún así, aquí hemos descubierto otra clase de viajero también presente en la India: los “hippie-wannabees”. Llevan barbas, rastas y túnicas (estilo holy-men) pero te los encuentras en los restaurantes buenos, sacan de sus bolsas el último modelo de Mac y se ponen a hablar por skype.
Los restaurantes en las azoteas. Las ciudades nepalesas están llenas de restaurantes en los áticos de los edificios. Son lo mejor para escapar del ruido y bullicio de la calle. Un descanso en el caos.
Las muestras de afecto entre nepalíes. Es habitual ver a dos personas caminando cogidas de la mano o abrazadas. Es independiente del sexo y la edad: desde niños los hombres van al colegio así.
La bandera: El Nepal es uno de los pocos países que no tiene una bandera rectangular. La bandera se forma por dos triángulos uno encima del otro que recuerdan más a un estandarte de guerra.
Diversidad de etnias: Como los brasileños, no hay un prototipo de nepalí. En una misma familia la abuela puede tener rasgos indios y la piel oscura mientras el nieto parece tibetano con sus ojos rasgados.
Semblava que amb el Santuari dels Annapurnes ja donàvem per ben tancada la nostra estada al Nepal però encara ens quedava una altra sorpresa... el Parc Nacional de Chitwan.
Quan penses en el Nepal el primer que et ve al cap són inevitablement els Himalayes. Però la veritat és que Nepal és molt més que paissatge d’alta muntanya. De fet, la meitat sud del païs és la regió del Terai coneguda per les seves jungles i reserves de vida salvatge (de les millors de tota Àsia).
La cara més turística és el Parc Nacional de Chitwan, una de les parades obligades si véns a aquest bonic païs. Hem de confessar que trobant-nos a 3 dies de tornar a casa i després de 8 dies de trekking intens ens feia força mandra anar-hi pel nostre compte així que hem agafat un dels molts tours tirats de preu que et venen a Pokhara i en 5 hores de bus ens hem plantat a Sauraha (el poblet que hi ha a l’entrada del parc).
I que bé que hem fet! Aquest lloc és la bomba! El paissatge és maquíssim, els poblats Tharu són molt autèntics i els packs d’activitats que t’inclouen els tours una ganga. Nosaltres ens esperàvem que fós una mica zoo i d’acord que és molt turístic però l’emoció de descobrir desde dalt d’un elefant un rinoceront entre les herbes de 8 metres és indescriptible.
Aquests 3 dies hem caminat per la jungla descobrint petjades de tigre (sort que no ens l’hem trobat), hem vist cocodrils prenent el sol a la vora del riu, hem fet un safari muntats a dalt d’un elefant des d’on hem descobert un rinoceront i hem observat silenciosament dos rinoceronts prenent-se el seu esmorzar des d’una canoa a pocs metres.
Tot plegat un dels millors regals de comiat del Nepal i del viatge. Si tot va bé demà passat ja serem a Barcelona... I diem si tot va bé perquè sembla que els astres s’han al·liniat per a que ens quedem de rodamons una temporada més: bloquejos de les carreteres al Nepal (avui hem estat 4 hores parats de tornada a Katmandú), i pel que veiem a la premsa espanyola: vaga d’iberia i un altre temporal de vent tant gran com quan vàrem marxar!
Escrits
