Tranquil·litat i bons aliments a Chiloé

Com hem comentat en el post anterior, els últims dies teniem una mica la sensació d’estar en una espècie de joc de l’oca dels pobles d’estiueig “IN” d’Argentina i Xile. De poble en poble i "tiro porque me toca".

La veritat és que tots són monos (la combinació poble+llac+volcà està molt bé), però teniem ganes de sortir de l’itinerari turístic i aquesta tranquil·litat l’hem trobat sens dubte a l’arxipèlag de Chiloé.

El creuament amb el ferry l’hem fet acompanyats d’unes foques i desde Chacao (la població on desembarques) que no ens ha abandonat la intensa olor a algues.

I és que a Chiloé una part molt important de la vida dels “chilotas” és el comerç d’algues (que venen als japonesos) i marisc (a part del cultiu de patates). Així que la primera nit, no hem tardat en anar a menjar una bona “paila marina” (una espècie de sarsuela) i uns locos (un mol•lusc que està prohibit però que es troba a cada cantonada).

Al dia següent com que no feia gaire bon temps, hem aprofitat per a visitar algunes de les 16 esglésies de fusta Patrimoni de la Humanitat que es troben disperses per l’arxipèlag. Aquestes esglésies són herència de l’evangelització que van efectuar els jesuïtes entre els segles XVIII i XIX a la població originària de chonos i huilliches.

Demà si fa bon temps, tornarem a visitar a uns amics molt simpàtics que us vàrem presentar en un post anterior...

Puerto Varas, otro balneario a orillas de un lago

Puerto Varas es otra pequeña localidad turística donde en verano se junta la gente bien de Santiago. Situada a orillas de lago Llanquihue ofrece unas inmejorables vistas del volcán Osorno y otros volcanes de la zona. Se parece mucho a Pucón o Villarrica aunque ofrece algunos atractivos adicionales a nivel arquitectónico con sus antiguas casas alemanas y su iglesia de madera.

Aunque Puerto Varas es bastante bonito empezamos a estar un poco cansados de estas localidades que giran tan en torno al turismo. Esperamos que en nuestro próximo destino, la Isla de Chiloé nos encontremos algo más diferente y auténtico.

Valdivia: ¡Cuidado con el lobo!

Continuamos nuestra ruta por Chile visitando la costera localidad de Valdivia a orillas del Pacífico. A pesar de ser un bastión de los españoles en tiempos de la colonización, Valdivia es hoy una ciudad sin muchos encantos; lo cual no es de extrañar. En 1960 la ciudad fue arrasada por el terremoto más fuerte registrado nunca en el mundo.

Para nosotros la principal atracción de Valdivia ha sido su mercado fluvial, una especie de lonja del pescado donde pescadores y pescaderos comercian bajo la atenta mirada de una brigada de limpieza muy especial. Una buena docena de enormes lobos marinos remontan cada día el río desde la cercana desembocadura situándose a escasos metros de las paradas. ¡Y es que cualquiera sale a pescar cuando cada día hay comida gratis! De hecho hasta hace pocos años campaban a sus anchas por el mercado pero tuvieron que poner unas vallas ya que estos animales pueden llegar a ser bastante agresivos si se les molesta.

En Chile, a diferencia de Argentina, el pescado y el marisco son una parte fundamental de la dieta. No tardaremos en probarlos.

¡¡¡Camarerooooo!!! ¡Una de merooooo! ¿Una de mero? Una de mero, dos de...

Entrando en tierra de volcanes

Tras nuestra visita a la turística localidad de San Martín de los Andes hemos continuado nuestra ruta hacia Chile cruzando la frontera por el parque nacional Lanín dominado por el volcán del mismo nombre de casi 4.000m de altura. La verdad es que no éramos conscientes de que íbamos a pasar tan cerca de dicho volcán. Sabíamos que íbamos a ver volcanes en Chile, la tierra de volcanes por excelencia, pero el Lanín está en Argentina y es impresionante. Está actualmente dormido y su cráter está cubierto por un enorme glaciar. Antes de cruzar la frontera aprovechamos para hacer un poco de pseudo-Dakar (aún reciente por estas tierras) por las carreteras de ripio y bañarnos en el lago Tromen de aguas cristalinas y algo más “cálidas” que las de los 7 lagos.

En Chile hay cerca de 3.000 volcanes, algunos extinguidos, otros durmientes (esperemos que no se despierte ninguno de los que estamos visitando estos días) y otros bien activos (unos 500), de hecho hace un par de semanas el Chaitén entró en erupción obligando a evacuar a 4.000 personas y dificultando el tráfico aéreo de la zona durante varios días.

Hemos pasado la noche en la turística localidad de Pucón desde la cual se tienen inmejorables vistas del volcán Villarrica (considerado uno de los 4 más activos de Sudamérica) mientras se toma el sol al borde del lago.

Es curioso, pero tanto en Chile como en Argentina el mar es bastante frío y bravo por lo que mucha gente opta por ir a las playas de lago. Con esto, una misma localidad puede ser estación de ski en invierno y balneario de playa en verano. El agua es cristalina pero bastante fría la verdad.

De Bariloche a San Martín de los Andes per la ruta dels 7 llacs

Si preguntes a qualsevol argentí, quin és el destí “pijo” per excel·lència dins del seu païs, no trigarà més de mig segon en respondre’t: este...Bariloche i la región de los siete lagos!

I és que aquí es respira abundància per tot arreu: xocolateries, botigues de roba d’hivern de la bona, bancs a cada cantonada, estacions d’esquí... En resum, una espècie d’Andorra que a l’hivern és LA destinació d’esquí i que a l’estiu continúa atraient a un munt de gent pels seus “cerros”, llacs, rutes de mountain bike i infinitat de trekkings.

Amb un panorama així, trobar alberg econòmic anava a ser complicat però ho hem aconseguit i a més amb nota! Us recomanem que si mai aneu en plan mochilero per la zona no us perdeu el hostel 1004. Es troba a la desena planta d’un dels edificis més alts de Bariloche just davant del llac, així que les vistes són genials. A més és molt acollidor i la seva zona “lounge-chill out” d’ambientació marroquí facilita molt les trobades amb gent. De fet allí vàrem conèixer a en Marçal, un escalador de Cardedeu que està fent un bon viatge desde Ushuaïa a la Quiaca. Esperem que et vagi molt bé per les parets xilenes!

Com que Bariloche és a tocar de la frontera amb Xile, hem decidit explorar no només la regió dels 7 llacs sino també la part xilena on ens han parlat molt bé dels volcans i l’illa de Chiloé. Així que hem llogat un cotxe (comença a fer-nos mal la butxaca) i cap a San Martín de los Andes (un poble al més pur estil Baqueira)! En resum, que l’últim dia ens l’hem passat banyant-nos en difrents llacs i recuperant la primera capa de moreno que haviem agafat a les platges d’Uruguay.

Aquestes són les vistes desde el Hostel 1004

Fent petar la xerrradeta amb en Marçal i la Martha

Roda-món als mitjans

Uns post enrera us vàrem comentar que ens havien fet una entrevista per a la ràdio local de la Paloma (Uruguay). En aquell moment us vàrem dir que no havia sigut la primera... Bé doncs ha arribat el moment de desvetllar el misteri!

El dia abans de marxar, el nou talent periodístic Lluís Capdevila ens va sotmetre a una bateria de preguntes. Cal dir que estàvem força nerviosos perquè no tots els dies t'entrevista un periodista de renom, però la veritat és que ha sapigut captar l'escència del que voliem dir a la perfecció.

Aquí teniu el resultat publicat a "La Contra del roda-món". En Lluís Capdevila és un col·laborador habitual d'aquest mitjà com podeu veure a l'encapçalament de l'entrevista (la maquetació torna a ser obra de la consagrada artista Esther).

Cliqueu a sobre de l'imatge per a veure l'entrevista ampliada.

Per cert, aprofitem per a adjuntar també l'entrevista radiofònica. Hem d'anar agafant fluïdesa, és clar...

Ruta Nacional 40 (RN40)... 40 horas no, pero casi

Tras nuestra visita al aislado pueblo de El Chaltén ya teníamos ganas del clima más cálido de la región de Bariloche y los lagos. Para llegar nos hemos tenido que enfrentar a la temida y mítica RN40; la carretera que cruza la Patagonia de norte a sur a lo largo de la cordillera andina.

En total unos 1.500 kms de infinitas estepas patagónicas, en su mayor parte en carretera de ripio (gravilla en los mejores casos, piedras o barro por lo general). Más que Argentina, la verdad es que nos ha dado la impresión de estar cruzando el Lejano Oeste. Sólo faltaban las bolas de paja rodando por la carretera y la banda sonora de Ennio Morricone.

Al principio queríamos recorrer la ruta en coche (compartido con otros 2 o 3 viajeros más) pero el elevado precio y la dificultad de encontrar compañeros en tan poco tiempo nos hizo decantarnos por el menos glamuroso (pero más seguro) bus o colectivo. La verdad es que a pesar de ser un viaje de dos días (parando a dormir en el pueblo de Perito Moreno: ojo no confundir con el glaciar 600 km más al sur) no se nos ha hecho tan duro. También ha ayudado que gran parte del viaje la hemos pasado charlando con Leonel, Constanza y especialmente los santiagueños Carolina y Alberto con los que hemos celebrado la llegada a Bariloche con un buen bife de chorizo. Y es que casi 40 horas por la 40 dan para mucho!

EUREKA! Un poco de asfalto!

Hem fet el cim! Bé, la Laguna de las Tres just davant del Fitz Roy

Portem dos dies a l’incomunicat poble de El Chaltén, la meca del trekking d’Argentina. Aquí no hi ha cobertura, la línia de telèfon es cau durant dies i internet va per satèl·lit (i costa el doble que a qualsevol altre lloc del païs) però això sí de caminets i muntanyes, tants com vulguis!

Estem envoltats d’escaladors i excursionistes (de totes les edats i nivells) de tot el món. El poblet només té 600 habitants però en els mesos d’estiu s’omple de fanàtics de la muntanya. De fet, hem tingut sort ja que la setmana que ve és La Fiesta Nacional del Trekking i no hauriem trobat pas allotjament. I és que és normal ja que les condicions meteorològiques aquí són duríssimes i o véns a l’estiu o el més probable és que et quedis sitiat per una de les freqüents tempestes de neu.

Després de 4 dies amb no gaire bon temps, teniem una mica de por que no puguessim fer res al Chaltén (a més només pots sortir d’aquí els dies imparells que és quan passa el bus). Però... bingo! Hem tingut sol i una visibilitat boníssima, així que el primer dia vam decidir fer LA excursió per excelència: la pujada a la Laguna de los Tres (a 1.200m) des d’on es té una vista inmillorable del cim dels cims argentins: el Fitz Roy (i dos cims més).

La primera part de l’excursió és més que assequible: 1 hora de pujada fins al mirador del Fitz Roy i 2 hores de “passeig” per les planúries i llacunes. Ara, la segona part.... Buff! Només són 500m però en puges 450 de cop! Una autèntica trenca-cames que se sol fer en 1 hora més. Un cop a dalt, no cal dir que se’t passen tots els mals i téns una pujada d’endorfines que ni te cuento. Després toca baixar i al final les cames que et van soles, però et sents un autèntic andinista, je, je (la nevada final quan baixàvem encara ho va fer més èpic).

El segon dia no podiem baixar el ritme, així que hem anat a la Laguna Torre des d’on es pot veure el cerro que porta el mateix nom. Afortunadament, aquesta excursió era bastant menys exigent que la de Laguna de los Tres i les cames l’han suportat prou bé (en el meu cas he necessitat l’ajuda d’un pal salvador). Al final hem fet l’anada en menys de 3 hores (la pujada era de només 1 hora i molt semblant a la del mirador del Fitz Roy). Llàstima que avui la visibilitat no era tant bona, així que per la tarda hem fet cap a l’alberg on ens hem cuinat un súper àpat (filet, pasta amb verdures i carn picada i fruita) i hem tingut temps per a preparar la nostra partida cap a Bariloche de demà. La ruta 40 ens espera!

Esperando que amaine en el Paine

Estem eufòrics. Acabem de tornar de passar el dia al parc de les Torres del Paine (Xile) i la veritat és que ens ha sortit rodó.

Amb tot, la cosa no pintava gaire bé d’entrada... Feia una setmana que no parava de ploure i que uns núvols molt densos s’havien instal·lat a la zona amb poc ànim d’escampar aviat (=visibilitat nul·la). Així que el famós trekking de la W (de 5 dies i amb tendes d’acampada) no era precisament l’activitat més atractiva i només ens quedava l’opció de tour pel parc o fer l’ascensió d’un dia per a intentar divisar el relleu de les torres (amb sort).

Però bé, com se sol dir... “al mal tiempo buena cara” així que ahir vàrem llogar un cotxe (sortia igual que comprar dos tickets de bus pel tour pel parc) i avui ens hem llevat a les 06.00h del matí per a intentar aprofitar el dia al màxim i fer l’ascensió i part del tour (tot i que no sabiem si es podria aprofitar gaire cosa, degut al mal temps).

L’espectacle ha començat només sortir de l’alberg. Quins paissatges més impressionants! Enormes planúries infinites, ñandus (correcaminos), guanacos (són com llamas) i un arc de Sant Martí ens han acompanyat tot el camí cap al parc. Abans d’entrar hem fet una parada a la Laguna Amarga (on hi havia moltíssims flamencs) i a la catarata del Paine (més gran del que ens pensàvem).

Lamentablement al arribar al parc, les muntanyes seguien cobertes de núvols i hem hagut de descartar l’ascensió de 4 hores per a veure les Torres del Paine (es veu que a dalt no parava de ploure). Ara bé, al tenir el cotxe hem pogut anar en busca del sol i parar-nos en un munt d’indrets preciosos.

La primera parada ha sigut a dalt d’un montícul on es trobaven una bona vintenta de còndors. No cal dir que el Dani estava encantat. Jo no puc dir el mateix, perquè 3 còndors han decidit venir a inspeccionar-nos i la veritat és que no em feia cap gràcia sentir les seves ales passant a escassos metres del meu cap. Quines bèsties més grosses (majestuoses segons ell).

La segona parada ha sigut al mirador del Nordenskjöld just en el moment en el que els núvols escampaven i hem pogut veure les preuades Torres del Paine! Després s’ha posat a ploure i ens hem desplaçat cap al Salto Chico (una petita cascada) des d’on hem vist que les muntanyes es tornaven a despejar, així que cap al “Mirador del Cóndor” s’ha dit.

La pujada a dalt del mirador ha transcurrit per una sendera ben vertical però un cop a dalt hem tingut el millor premi: una vista impressionant sobre el Lago Pehoé i aquest cop també dels característics Cuernos del Paine (no confondre amb las Torres).

Per la tarda hem decidit visitar el Lago Grey (format pel desgel de la gelera del mateix nom) i hem disfrutat una altre vegada de la vista d’uns quants icebergs flotant pel llac sobre el fons de la gelera.

En resum, ha sigut un dia ple de descobriments en el qual hem pogut gaudir d’un parc natural que té pràcticament de tot: geleres, llacs, boscos, cascades i muntanyes de 3.000m. Llàstima que el temps encara no està del tot bé perquè aquí hi ha tela per dies! Amb tot, no volem retrassar-nos molt sobre el nostre planning i demà seguim amb més muntanyes i anem cap al Chaltén on estarem incomunicats ben bé un parell de dies.

Perito Moreno: una fama bien merecida

Tras la navegación por el Lago Argentino y la visita de los glaciares Upsala y Spegazzini, el sábado nos tocaba visitar el rey de los glaciares de la zona: el Perito Moreno.

Para ir hasta allí decidimos alquilar un coche para poder visitar el cercano Lago Roca de vuelta. Nos levantamos pronto por la mañana para aprovechar bien el día (amics de voltaalmon vosaltres sabeu el motiu real ;) ) y tener más oportunidades de que el clima nos dejara ver bien el Perito al completo (el día se levantó con lluvia).

El madrugón valió la pena. Tuvimos bastante buena visibilidad y además no había nadie en el parque. El Perito Moreno es espectacular; tiene bien merecida su fama. Si bien no es el mayor glaciar de la zona, sin duda es el más bonito. Además su ubicación y el sistema de pasarelas permite ver la inmensa lengua de hielo que baja desde las montañas mientras se escucha el crujido del hielo al romperse y caer al agua.

Por la tarde nos dirigimos al Lago Roca a unos 35km del Perito. Es un sitio tranquilo fuera del circuito turístico. Desde ahí, en un día claro se puede ver desde el Perito hasta las famosas Torres del Paine en la patagonia chilena.

Por la noche, después de prepararnos una suculenta cena en el albergue tuvimos una última sorpresa. Eran las fiestas del Calafate (132 aniversario del bautizo del Lago Argentino) y los grupos más importantes del país habían desfilado por el escenario en los 3 días anteriores. Como cierre del festival tocaban la Bersuit Vergarabat, una de las bandas más importantes del rock argentino. El concierto fue muy cañero y cerró con unos fuegos artificiales. Cuando podáis bajaros algo.

De la tierra del fuego a la tierra del hielo

Tras dejar atrás la tierra del fuego nos dirigimos hacia El Calafate, la base para visitar los impresionantes glaciares de la Patagonia austral, entre ellos el famoso Perito Moreno. El Calafate es una pequeña localidad turística situada a orillas del lago Argentino, el mayor del país, cuyas aguas turquesas contrastan con las doradas estepas patagónicas.

El viernes decidimos realizar la navegación por el brazo norte del lago para ver los glaciares Upsala y Spegazzini entre otros así como la bahía Onelli. A estos glaciares sólo se puede acceder en barco. El glaciar Upsala es el mayor de la zona, mucho más que el Perito Moreno. Mide más de 60km de largo y sólo se puede visitar su pared frontal. El Spegazzini tiene la pared frontal más alta, llegando a alcanzar más de 80m sobre el nivel del lago. Cruzando un frondoso bosque se accede a la bahía Onelli la cual alberga centenares de pequeños icebergs flotantes.

Partimos pronto por la mañana con la intriga de saber si podríamos acceder hasta la pared frontal del Upsala y la bahía Onelli. En los últimos tiempos, el desprendimiento de gigantescos trozos del Upsala había imposibilitado el paso de los catamaranes. Poder pasar dependía de que los fuertes vientos de la zona no desplazaran los icebergs que flotan en el lago.

Pronto nos dimos cuenta que iba a ser un gran día. Navegar por las aguas del lago Argentino es espectacular, sobretodo cuando empiezan a aparecer icebergs de originales formas y de múltiples intensidades de azul. En dirección al Upsala nos vimos literalmente rodeados de estos bloques de hielo ofreciendo una estampa digna de la Antártida. Por suerte, pudimos pasar y la verdad es que la recompensa es grande ya que estos glaciares son absolutamente impresionantes. La excursión es cara y 300 personas peléandose por la mejor foto en un catamarán no es lo óptimo pero aún así valió la pena.