Ja som al poble del “yacaré prenent el sol” (això és el que vol dir Jericoacora en llengua indígena). Un poble amb un nom així ja t’esperes que sigui especial, i a més si tothom qui te’n parla no para d’exclamar que és la bomba és normal que hi arribis amb les expectatives ben altes.
En el nostre cas, que arribàvem de Noronha (difícil de superar) el primer dia a Jeri ens ha generat una sèrie de sentiments barrejats. En primer lloc hem d’explicar el camí desde Jijoca fins a Jeri. Bé, més que camí hauriem de dir trajecte perquè de camí no n’hi havia cap. A Jijoca ens han fet baixar de l’autocar per a col·locar-nos a tots en una “Jardineira” (o espècie de camió amb banquetes) ja que exceptuant els 4x4 i els buggies no hi ha cap altre mitjà capaç d’atravessar el munt de riuets, bassals enormes i quilòmetres de platja que hi ha fins a Jeri.
Hem disfrutat moltíssim d’aquest trajecte ja que més que un transport era tota una aventura en ell mateix: el vent, la pluja intermitent, les dunes, la posta de sol, la lluna plena... En resum, que haviem escalfat motors per a una arribada apoteòsica a l’idílic poble de Jeri. Perquè un poble tant apartat de tot, no pot estar invaït de turistes, o sí?
Doncs va a ser que sí! Ja ha començat la setmana santa i els carrers de sorra de Jeri estan plens de gent de Fortaleza. La cosa encara no està en el seu punt culminant (a partir de divendres sí que ve la marabunta) però l’activitat frenètica del poble ens ha deixat una mica descolocats.
De totes maneres aquest poblet davant del mar i envoltat de dunes té alguna cosa especial. I sino que li diguin a l’Elena de la pousada Por do Sol, una barcelonina que ja porta dos anys i mig visquent-hi i que de moment no té cap intenció de marxar.
En el nostre cas, que arribàvem de Noronha (difícil de superar) el primer dia a Jeri ens ha generat una sèrie de sentiments barrejats. En primer lloc hem d’explicar el camí desde Jijoca fins a Jeri. Bé, més que camí hauriem de dir trajecte perquè de camí no n’hi havia cap. A Jijoca ens han fet baixar de l’autocar per a col·locar-nos a tots en una “Jardineira” (o espècie de camió amb banquetes) ja que exceptuant els 4x4 i els buggies no hi ha cap altre mitjà capaç d’atravessar el munt de riuets, bassals enormes i quilòmetres de platja que hi ha fins a Jeri.
Hem disfrutat moltíssim d’aquest trajecte ja que més que un transport era tota una aventura en ell mateix: el vent, la pluja intermitent, les dunes, la posta de sol, la lluna plena... En resum, que haviem escalfat motors per a una arribada apoteòsica a l’idílic poble de Jeri. Perquè un poble tant apartat de tot, no pot estar invaït de turistes, o sí?
Doncs va a ser que sí! Ja ha començat la setmana santa i els carrers de sorra de Jeri estan plens de gent de Fortaleza. La cosa encara no està en el seu punt culminant (a partir de divendres sí que ve la marabunta) però l’activitat frenètica del poble ens ha deixat una mica descolocats.
De totes maneres aquest poblet davant del mar i envoltat de dunes té alguna cosa especial. I sino que li diguin a l’Elena de la pousada Por do Sol, una barcelonina que ja porta dos anys i mig visquent-hi i que de moment no té cap intenció de marxar.
Entrades
