RoDa-Món: La volta al món de la Roser i el Dani: 10/11/09

5 setmanes sembla molt de temps, però en un païs tant gegantí com la Xina ens han passat volant. O més ben dit, ens han passat en tren... Quin tip de tren que ens hem fet! Hem hagut d’anar a un ritme frenètic (més que al Brasil i tot) per a poder veure alguns dels llocs més importants i la veritat és que hem acabat esgotats però satisfets.

La Xina és un païs ben especial. Pots trobar-te desde la gent més encantadora fins a la gent més borde, passejar per la cosmopolita Hong Kong o la tancada Shanghai (pel comportament dels seus habitants), probar uns dumplings deliciosos o trobar-te un cap de pollastre al menjar, enamorar-te dels posters de propaganda sabent que el paio que hi surt dibuixat va matar a milers de persones... La Xina és així, un païs de contrastos i contrasentits constant.

Abans d’aterrar-hi, n’haviem sentit força coses negatives així que ens hi hem apropat amb molt de sentit de l’humor i paciència; sempre disposats a donar segones oportunitats. Al final en marxem amb una sola impressió: la Xina és com les seves estacions de tren: imprevisible. Mai saps si trobaràs bitllet per a anar a la propera destinació i si la caixera et somriurà o t’escopirà. L’únic que saps del cert és que vagis on vagis hi haurà gent, mooolta gent i algú sempre disposat a colar-se!

Imprescindible visitar:

La vibrant Hong Kong i l’eclèctica Macau
Yangshuo i les seves muntanyes arrodonides
Els camps d’arròs de l’”espinazo del dragón”
Les restes arqueològiques de Xi’An
Algunes de les coves budistes que es troben al llarg del païs
La Gran Muralla
La dinàmica Beijing

Punts a millorar:

Omnipresència de l’estat i control de la vida de la població. Ex. La one-child policy i la “gran muralla” o firewall xinès que bloqueja diaris i webs d’opinió. Amb tot, els xinesos no es queixen gaire i estan molt orgullosos del seu païs com hem pogut veure amb les cel·lebracions pels 60 anys de “diplomàcia”.
Tot i que a les ciutats es fa evident l’emergent classe mitja, gran part de la població és realment pobre. De fet, el 40% dels xinesos no té ni accés a aigüa potable. Al llarg del viatge hem vist molta gent gran amb importants deformacions a l’esquena del treball tant dur al camp que han fet desde petits.
Falta d’educació i civisme. Les escopinades pel carrer són constants (i fins i tot a dins del tren), a Shanghai la gent s’empeny per a asseure’s al metro com si juguessin al joc de les cadires, les cues i els semàfors estan per a saltar-se’ls,... A més hi ha molts homes que porten les ungles llarguíssimes (sovint plenes de ronya). S’ha de dir que Hong Kong i Beijing en són l’excepció.
El cel blanc a les principals ciutats. Hi ha una barreja de boira i pol·lució (smog) que et pot deixar sense veure el cel blau durant setmanes.

Coses que més ens han sorprès:

Falta de preparació pel turisme. Poca gent parla l’anglès i les indicacions la majoria són en xinès. Sort que els números són els mateixos i preguntant (encara que sigui 20 vegades) te n’acabes sortint...
Els llits són dusos com una pedra. Sembla mentida que el “hard-sleeper” dels trens fós fins i tot més tou que la majoria de llits dels hostels. Ara, els llençols curiosament han sigut els més suaus de tot el viatge.
Un mitjà de transport que no haviem vist enlloc més són els autobusos amb 3 rengleres de lliteres. Els llits són minúsculs i et donen manta i tot però no ténen lavabo.
Les imitacions i falsificacions estan a l’ordre del dia. En teniu alguns exemples al post anterior.
Hi ha controls de seguretat amb raigs X a tots els metros i estacions de tren del païs per més petites que siguin.
Per a què gastar diners en bolquers o esforç rentant la roba quan no fa falta? Això deuen pensar els xinesos perquè la majoria de nens van amb els pantalons descosits per a que puguin fer les seves necessitats quan els hi vingui de gust. El tema és que un bebé no controla gaire així que si li vénen ganes a l’autobús ja l’hem cagat... (mai més ben dit).
Els lavabos són bastant incòmodes ja que el 90% són un forat al terra. Per cert, el mite que els lavabos públics són sense portes queda corroborat! A molts llocs ja n’han posat, però fins i tot així els hi agrada fer les necessitats majors amb la porta oberta i parlant pel mòbil. Sense comentaris...
L’escriptura xinesa és un autèntic maldecap. Existeixen més de 56.000 caràcters així que el 1958 es va adaptar la llengua a l’alfabet romà (com una transcripció fonètica) i es va crear el Pinyin. Sort! Perquè sino a dia d’avui necessitarien un teclat enorme per a escriure a l’ordinador! Amb tot, la majoria de gent no llegeix el Pinyin i quan els vols preguntar per una adreça els hi has d’ensenyar escrita en xinès. Per cert, el Pinyin ha canviat la manera d'escriure alguns mots. Per exemple, Mao Tse Tung és ara Mao Zedong i Pekín és Beijing.
Les paraules xineses són una combinació de diferents caràcters. Cada caràcter té un significat per separat i es pronucia d’una forma determinada. Quan les marques occidentals volen escriure’s en xinès han de buscar doncs caràcters que sonin semblant a les síl·labes que composen la paraula occidental però alhora vigilar amb el signficat dels caràcters xinesos. Una marca que ha clavat la traducció, és com no, la Coca-Cola. Han aconseguit que en xinès es pronunciï molt semblant “kekou kele” i a més l’hi escaigui el significat “té bon gust i et fa feliç”.
El menjar és ben curiós. Al anar amb pressupost ajustat la veritat és que ens hem fet un tip d’arròs, fideus i dumplings i hem trobat a faltar un bon bistec o tros de carn. Als restaurants bons pots menjar bé però la seva dieta habitual és ben pobre: es menja ben poca carn i tota sempre talladeta ben petita i barrejada amb alguna altra cosa. Els restaurants que més ens han agradat éren els adaptats pel turista perquè els xinesos de debò solen tenir moltes vísceres i coses ben rares com els llimacs de mar.