En Pablito Aguilar i el descobriment del Machu Picchu

Durant força temps es va tenir la creença que el Machu Picchu havia sigut la ciutat inka sagrada, caiguda en l’oblit i redescoberta per l’investigador americà Hiram Bingham.

Aquesta història no és del tot certa, perquè ni Machu Picchu va ser la ciutat de referència dels inques, ni era una “ciutat perduda” caiguda totalment en l’oblit, ni en Hiram Bingham en va ser l’autèntic descobridor...

De fet, Hiram Bingham va anar a explorar per la zona d’ “Aguas Calientes” perquè molts locals ja li havien indicat que per allí hi havia restes arqueològiques. De totes maneres, quan va arribar-hi, les families que hi habitàven i el van acollir li van dir que no tenien constància que hi hagués res semblant.

Res més lluny de la realitat ja que les families Aguilar i Lizárraga coneixien perfectament l’existència de les restes que feien servir com a camps de cultiu (aprofitant les terrasses que havien construit els inques desde feia generacions). Ara, qualsevol li deia la veritat a aquell gringo, no fós cas que es quedessin sense la seva font de subsistència!

Un dia, quan en Bingham ja estava a punt de marxar, es va trobar a prop del riu en Pablito Aguilar (el fill menor de la familia). Li va tornar a preguntar si coneixia algunes restes a lo que ell tot obedient va contestar que no. Però quan en Bingham li va ensenyar un caramel i li va tornar a fer la pregunta en Pablito va sucumbir i li va revel·lar el secret familiar.

És de suposar que a aquell caramel n’hi van seguir d’altres, ja que en Pablito en persona el va conduïr fins a les ruines i li va explicar fins i tot l’utilitat antiga d’alguns dels edificis que quedaven de peu.

Quan va tornar a casa el deurien ben atonyinar al pobre... Però la veritat és que gràcies a aquell “chivatazo” avui dia les families Aguilar i Lizárraga perceben el 1% dels ingressos per l’entrada al Machu Picchu (uns 330.000 USD anuals). Quantitat gens menyspreable tenint en compte el baix nivell de vida al Perú.

Així que podem dir que en Pablito va ben assegurar la vida dels seus descendents (ja que el govern peruà mantindrà aquesta condició sempre que hi hagi descendència).

PD: No hem pogut contrastar aquesta informació a internet, per lo que els noms de les families no estem segurs que siguin els bons, però la història mola, no?

El Machu Picchu no decep

Guau! Tant de temps somniant en visitar aquest lloc i ja està, el gran dia ja ha passat! Les expectatives eren ben altes, però el Machu Picchu no defrauda ni una gota. És un lloc màgic en el que realment t’hi pots passar hores i més hores admirant-lo sense cansar-te i això mateix hem fet.

Ens hem llevat ben d’hora per a agafar el primer bus del matí, però quan hem arribat a la parada a les 05:20h ja hi havia una cua ben llarga de gent esperant. Al final, enlloc del primer bus hem agafat el novè. Quins nervis, arribariem a temps per a reservar una de les 400 places per a pujar al Waynapicchu?

Perquè el Machu Picchu no és només el complexe, sino tot l’entorn inclosa la muntanya que es veu al darrere a les fotos (Waynapicchu) i a la qual es pot pujar per a admirar una vista un pèl vertiginosa de les ruines en forma de còndor.

Per sort, el Lino (el nostre guia) es coneix totes les dreceres i hem arribat ben ràpid a l’entrada del Waynapicchu on ens han donat plaça per a pujar a les 10.00h (més tard desitjariem que no ens l’haguessin donat, de lo cansada que és la pujada).

Aleshores han començat a sortir els primers rajos de sol d’entre les muntanyes i s’ha començat a il·luminar tot el complexe encara silenciós. Quin moment més únic. Res podia trencar la màgia del moment (ni les quantitats de turistes que ja començaven a acumular-se).

Podriem estar hores xerrant sobre aquest lloc: que si les vistes desde el Waynapicchu, la impressió al veure’l aparèixer desde la “Porta del Sol” (per on arriben els del Camino Inka), lo bonic que és asseure’s i fer un descans en una de les terrasses elevades a prop del “Puente del Inka”...

A les 16h, després de 10 hores allí, ja ha arribat el moment de marxar (el tren cap a Ollantaytambo surt a les 18.30h). Estem reventats de tots els dies de trekking i ja tenim ganes de reposar a l’hotel però la veritat és que no pots marxar del Machu Picchu sense una mica de melangia. Realment ha sigut la cirera del pastís.