Al llarg del viatge et vas topant amb gent molt diferent però amb una cosa en comú: tots ténen històries que explicar. Aquestes vivències, més o menys apassionants enriqueixen molt el viatge i fan que de cada lloc sigui especial.
Avui hem conegut la història d’en Ronald i no voliem marxar de Chachapoyas sense compartir-la amb vosaltres. En Ronald és un noi de 26 anys originari de Kuélap (no de les ruines sino del “poblet” que hi ha just a sota). Els besavis de la seva àvia eren catalans que van venir a fer fortuna per aquestes terres i ara els terrenys circundants a la famosa fortalesa pertanyen a la seva àvia (que encara recorda algunes paraules en català de la seva mare). Tot i que ténen una gran extensió de terreny diguem que no neden en la abundància i en Ronald fa de guia desde molt jove per a guanyar-se la vida.
Un dia el van trucar d’una agència d’Iquitos per a que anés allí a buscar uns turistes i els acompanyés fins a “Chachas” on els faria de guia. Per aquella època en Ronald només tenia 19 anys i no havia anat mai tant lluny. Per això va prometre a la seva mare que un cop arribés a Iquitos la trucaria per a fer-li saber que havia arribat bé.
El viatge fins a Iquitos era difícil i car. Com ja us hem explicat a Iquitos només s’hi pot anar en avió o en vaixell i com que en Ronald no tenia gaire temps ni diners va decidir agafar una llanxa ràpida que transportava mercaderies i deixava pujar-hi fins a 8 passatgers (per un preu molt més econòmic que la llanxa ràpida de passatgers).
Quan estaven navegant a tota màquina, un tronc enorme se’ls va creuar al pas i la llanxa va sortir disparada per a acabar-se enfonsant. El Ronald només recorda que va estar nedant molta estona fins que va aconseguir arribar a la vora (2km més avall d’on hi havia hagut l’accident per culpa de les fortes corrents). Desesperat va passar-se 4 dies buscant supervivents per la zona però només va trobar maletes. També va intentar que les llanxes que passaven pel riu s’aturessin a rescatar-lo però com que és una zona coneguda pels assaltaments tothom es pensava que es tractava d’una trampa dels narcotraficants i ningú parava.
Vist que la única opció era intentar arribar caminant fins al proper poble, en Ronald va emprendre el seu llarg viatge per la selva atemorit. No tenia ni idea de supervivència. Havia vist a les pel·lícules que fregant dos troncs aconseguies fer foc i es va passar un dia sencer intentant-ho. Quan ja estava a punt d’abandonar per les ferides que se li havien fet a les mans: ho va aconseguir. Així que per a mantenir-lo va prendre foc a un tronc ben gros i caminava amb el tronc fumejant a les espatlles. Mort de gana va esmolar un tronc i amb aquesta llança va començar a caçar serps per a menjar. On eren més fàcils de trobar era sota les pedres a la vora del riu i aixecant una pedra el va mossegar una rata de riu. Des d’aleshores va decidir menjar també aquestes rates. Cada nit dormia a dalt dels arbres amb una llança a les mans per por que l’ataquessin animals.
Al veure que no trucava, la mare del Ronald va decidir contactar a l’agència d’Iquitos als 3 dies d’haver marxat. Allí li varen confirmar que no havia aparegut. Va seguir trucant-los fins que als 6 dies d’haver marxat va decidir anar a cercar-lo al poble d’on havia sortit la llanxa. La pobra dona va remoure cel i terra per a trobar-lo. Va pagar a gent per a que el busquessin (que no van fer res), va agafar desenes de barques per a buscar-lo pel riu fins a que es va quedar sense diners i es va haver de posar a treballar en un restaurant. Finalment es va enterar que una de les llanxes que havia sortit havia desaparegut i no hi havia ni rastre de la tripulació ni els ocupants però amb tot va decidir quedar-se en aquell poble a esperar tenir notícies del seu fill.
Avui hem conegut la història d’en Ronald i no voliem marxar de Chachapoyas sense compartir-la amb vosaltres. En Ronald és un noi de 26 anys originari de Kuélap (no de les ruines sino del “poblet” que hi ha just a sota). Els besavis de la seva àvia eren catalans que van venir a fer fortuna per aquestes terres i ara els terrenys circundants a la famosa fortalesa pertanyen a la seva àvia (que encara recorda algunes paraules en català de la seva mare). Tot i que ténen una gran extensió de terreny diguem que no neden en la abundància i en Ronald fa de guia desde molt jove per a guanyar-se la vida.
Un dia el van trucar d’una agència d’Iquitos per a que anés allí a buscar uns turistes i els acompanyés fins a “Chachas” on els faria de guia. Per aquella època en Ronald només tenia 19 anys i no havia anat mai tant lluny. Per això va prometre a la seva mare que un cop arribés a Iquitos la trucaria per a fer-li saber que havia arribat bé.
El viatge fins a Iquitos era difícil i car. Com ja us hem explicat a Iquitos només s’hi pot anar en avió o en vaixell i com que en Ronald no tenia gaire temps ni diners va decidir agafar una llanxa ràpida que transportava mercaderies i deixava pujar-hi fins a 8 passatgers (per un preu molt més econòmic que la llanxa ràpida de passatgers).
Quan estaven navegant a tota màquina, un tronc enorme se’ls va creuar al pas i la llanxa va sortir disparada per a acabar-se enfonsant. El Ronald només recorda que va estar nedant molta estona fins que va aconseguir arribar a la vora (2km més avall d’on hi havia hagut l’accident per culpa de les fortes corrents). Desesperat va passar-se 4 dies buscant supervivents per la zona però només va trobar maletes. També va intentar que les llanxes que passaven pel riu s’aturessin a rescatar-lo però com que és una zona coneguda pels assaltaments tothom es pensava que es tractava d’una trampa dels narcotraficants i ningú parava.
Vist que la única opció era intentar arribar caminant fins al proper poble, en Ronald va emprendre el seu llarg viatge per la selva atemorit. No tenia ni idea de supervivència. Havia vist a les pel·lícules que fregant dos troncs aconseguies fer foc i es va passar un dia sencer intentant-ho. Quan ja estava a punt d’abandonar per les ferides que se li havien fet a les mans: ho va aconseguir. Així que per a mantenir-lo va prendre foc a un tronc ben gros i caminava amb el tronc fumejant a les espatlles. Mort de gana va esmolar un tronc i amb aquesta llança va començar a caçar serps per a menjar. On eren més fàcils de trobar era sota les pedres a la vora del riu i aixecant una pedra el va mossegar una rata de riu. Des d’aleshores va decidir menjar també aquestes rates. Cada nit dormia a dalt dels arbres amb una llança a les mans per por que l’ataquessin animals.
Al veure que no trucava, la mare del Ronald va decidir contactar a l’agència d’Iquitos als 3 dies d’haver marxat. Allí li varen confirmar que no havia aparegut. Va seguir trucant-los fins que als 6 dies d’haver marxat va decidir anar a cercar-lo al poble d’on havia sortit la llanxa. La pobra dona va remoure cel i terra per a trobar-lo. Va pagar a gent per a que el busquessin (que no van fer res), va agafar desenes de barques per a buscar-lo pel riu fins a que es va quedar sense diners i es va haver de posar a treballar en un restaurant. Finalment es va enterar que una de les llanxes que havia sortit havia desaparegut i no hi havia ni rastre de la tripulació ni els ocupants però amb tot va decidir quedar-se en aquell poble a esperar tenir notícies del seu fill.
Mentrestant en Ronald seguia vagant per la selva. “M’estava tornant boig” ens explicava. Va arribar un moment en el que ja no tenia por de res. Un dia caminant va sentir una fiblada a la cama i ja no recorda res més fins a que es va despertar en un poblat indígena. Una tribu d’indis l’havien capturat i no el deixaven sortir d’allí. Per sort, es va fer amic d’un nen que parlava quatre paraules d’espanyol i un dia el va enganyar per a que el portés cap al riu amb l’excusa d’anar a pescar. Un cop allà es va inventar que cridaven al nen per a que tornés al poblat i ell es va a posar a córrer seguint el riu.
Al cap de 22 dies a la selva miraculosament va arribar al poble d’on havia sortit la seva barca. Va anar a una comissaria però es pensaven que estava boig. Amb prou feines podia parlar i expressar el que li havia passat. El van detenir durant 2 dies però van concloure que estava malament del cap i el van deixar anar.
Vagant pel poble va anar a asseure’s a l’entrada d’un restaurant. Al cap d’una estona va sortir-ne una dona que li sonava molt. No sabia qui era però aquell rostre li era familiar (el cap li anava molt lent per la gana). Al cap d’uns segons es va adonar i va cridar: “mamá”. La dona es va quedar quieta es va girar però no el va reconèixer de tanta barba i ferides que duia a la cara i al cos. Aleshores ell es va apropar i li va dir el seu nom de pila i la dona es va adonar que era el seu fill.
Un cop es va haver recuperat va interessar-se per a saber si hi havia hagut supervivents però sembla ser que ell va ser l’únic que en va sortir en vida.
Emocionant no? A nosaltres se’ns ha posat “gallina de piel” mentre ens ho explicava i hem pensat que una història així no podiem guardar-nos-la fins a que tornessim a Barcelona.
Al cap de 22 dies a la selva miraculosament va arribar al poble d’on havia sortit la seva barca. Va anar a una comissaria però es pensaven que estava boig. Amb prou feines podia parlar i expressar el que li havia passat. El van detenir durant 2 dies però van concloure que estava malament del cap i el van deixar anar.
Vagant pel poble va anar a asseure’s a l’entrada d’un restaurant. Al cap d’una estona va sortir-ne una dona que li sonava molt. No sabia qui era però aquell rostre li era familiar (el cap li anava molt lent per la gana). Al cap d’uns segons es va adonar i va cridar: “mamá”. La dona es va quedar quieta es va girar però no el va reconèixer de tanta barba i ferides que duia a la cara i al cos. Aleshores ell es va apropar i li va dir el seu nom de pila i la dona es va adonar que era el seu fill.
Un cop es va haver recuperat va interessar-se per a saber si hi havia hagut supervivents però sembla ser que ell va ser l’únic que en va sortir en vida.
Emocionant no? A nosaltres se’ns ha posat “gallina de piel” mentre ens ho explicava i hem pensat que una història així no podiem guardar-nos-la fins a que tornessim a Barcelona.
Entrades
