diumenge, 26 d’abril del 2009

Posts del Brasil

0 comentaris

Tchau Brasil!

Després d’unes 7 setmanes en aquest inmens i bonic païs ha arribat el moment d’acomiadar-nos del Brasil. Hem de confessar que aquest païs que ara ens ha robat el cor, fa uns anys no ens cridava especialment l’atenció però ara entenem perquè tothom que torna d’aquí no pot parlar de Brasil sense que se li encengui la mirada.

Imprescindible visitar:

  • El parc nacional de Lençóis Maranhenses
  • Les catarates d’Iguazú (tot i que és millor el cantó argentí)
  • Rio de Janeiro (i voltants) i Salvador de Bahia
  • Les platges del nord (i si es pot l’arxipèleg de Fernando de Noronha)
  • Fer una excursió per la selva amazònica desde Manaus

Punts a millorar:

  • Tot i que Brasil és el “dragó” de llatinoamérica en termes econòmics, hem trobat que és bastant més pobre que la veïna Argentina. Hi ha un contrast enorme entre el nord (pobríssim) i el sur del païs (més industrialitzat però amb faveles igualment). En algunes zones del nord, les nenes es casen als 12 anys (i no és un bulo perquè en el barco de l’Amazones vàrem conèixer matrimonis amb la muller de 14 anys i el marit de 22 anys i noies que havien tingut els fills als 11 anys).
  • La delinqüència a les grans ciutats és un fet important que té als mateixos brasilers preocupadíssims. A Rio el taxi que vàrem agafar al vespre no es va parar a cap semàfor en vermell per por que l’assaltessin.

Coses que més ens han sorprès:

  • Hi ha una presència enorme de confessions evangèliques diferents que rivalitzen entre elles: Assambléia de Deus, Igreja do Evangelho Quadrangular, Igreja Adventista,... A cada poblet hi ha una nau industrial d’alguna d’aquestes confessions i la gent porta samarretes, tatuatges o missatges en el cotxe que alaben a Déu o a Jesús.
  • La gent és molt educada i amable. Cada cop que pujàvem a un autobus urbà amb les motxilles era un tinglado ja que per a que la gent no es coli hi ha un torn minúscul que era impossible fer girar quan vas carregat. Amb tot, sempre hem trobat persones disposades a ajudar-nos amb les motxilles, a cedir-nos el pas i a indicar-nos on haviem de baixar.
  • El poble brasiler és bastant presumit... Enlloc hem vist tants tatuatges com a aquí. I no cal dir que a la platja totes les dones tinguin l’edat que tinguin van amb “calceta brasilera”. Ara, de topless ni parlar-ne i hi ha força noies que enlloc de depilar-se només es tenyeixen els pèls de les cames. També hem vist que els hi encanta fer “poses” a les fotos (hem presenciat alguna “sessió” de dones entrades en carns i anys digne del playboy).
  • Ens pensàvem que els argentins eren els reis dels dolços... doncs bé sentint-ho molt, de moment hem de donar el títol als brasilers. Al sud del Brasil hem menjat els millors dolços i pastissos que hem probat mai i a més al carrer! A les estacions d’autobusos locals de Ilha Santa Catarina vàrem menjar unes maduixes recobertes de llet condensada i xocolata que mmmmm... I a tot arreu hi havia uns carritos ambulants amb desenes de pastissos diferents recent fets deliciosos! Per desgràcia al nord els dolços éren més aviat pobres i ja no vàrem menjar tant de tenderete del carrer (els salgados del nord no ténen res a veure amb els del sur).
  • Els autobusos llargs ténen un problema molt important: hi fa un fred que pela!!!! Ténen fixada la temperatura a 18ºC i t’has de vestir com si anessis al polo norte per a aguantar. A cada bus hi ha un pobre desprevingut que puja tal i com bé del carrer i s’acaba barallant amb el conductor (que no toca la temperatura ni que el matin). Total que quan fem una parada el pobre congelat ha d’obrir el seu equipatge i posar-se tot el que té a sobre per a aguantar. En alguns busos fins i tot et dónen mantes.
  • El prototip de brasiler és blanc, negre, asiàtic, ros, moreno, castanys, ulls foscos, ulls clars,... En definitiva qualsevol persona pot passar com a brasiler! Vàrem conèixer a Noronha una parella de japonesos que ens van comentar que a Sao Paulo la gent els parava pel carrer per a demanar-los indicacions en portuguès (al sur hi ha molts brasilers d’origen japonès). Ens van dir que per primera vegada a la vida havien passat com a locals i no se’ls veia “guiris”.
  • S’utilitzen molt els motes i els diminutius. Fins i tot hi ha personatges il·lustres que han passat a la història amb el seu mote. Per exemple “Tiradentes” que significa “Sacamuelas” (perquè era dentista) i l’Aleijandinho (que vol dir el “Tullidito” perquè tenia la lepra).

En resum com diuen els brasilers, Brasil e muito legal (mola molt) i marxem d’aquí amb un molt bon sabor de boca i amb ganes de tornar-hi algun dia!


Un carro de pastissos a Ilha Grande
El torn infernal dels busos i les calcetes brasileres

Curiositats del portuguès. Cachorro vol dir gos no cadell i les borracharias són els llocs on es ven "borracha" ho sigui cautxú


2 comentaris

Tabatinga: Dónde el reggaeton se funde con el forró

Tras la excursión por la selva ya estamos en la ciudad brasileña de Tabatinga en la triple frontera entre Brasil, Colombia y Perú. Tabatinga es la típica ciudad fronteriza bastante desordenada, caótica y con mucha presencia militar. De hecho tiene fama de ser bastante peligrosa: “ciudad de nadie, aquí por nada: pam!” me comentaba el chico del hotel haciendo el gesto de ponerse una pistola en la cabeza. La vecina Leticia, en Colombia, tiene fama de ser más agradable pero no hemos tenido tiempo de visitarla. La localidad de Santa Rosa (Perú) está justo al otro lado del río cruzando con pequeñas lanchas que tardan unos 10 minutos en hacer la travesía.

Nosotros decidimos quedarnos en Tabatinga porque era el único sitio donde había hospedaje a dos pasos del puerto para cruzar a Perú. La lancha rápida a Iquitos sale del embarcadero de Santa Rosa a las 4 de la mañana (y allí no había donde quedarse a dormir).

Ayer tuvimos que ir a la policía federal brasileña para sellar nuestro pasaporte (por poco no nos tenemos que quedar aquí dos días más porque era sábado y sólo trabajan hasta las 5 y el domingo está cerrado).

Por la noche el hotel fue todo un show, primero por la música a todo volumen de los bares y discotecas de la zona. Aquí el forró que ha sido la banda sonora de nuestro viaje por Brasil deja paso por momentos al reggaeton. Después porque presenciamos una escena de telenovela con gritos, lloros, platos, vasos y cubiertos volando…No sabemos qué ha pasado pero la dueña del hotel estaba enfurecida con otra mujer que acabó con algún que otro corte. Después del melodrama me vino y nos dijo: “ay amorsitos, discúlpenme… les prometo que no habrá más follón en toda la noche…”.

Esta mañana el chico del hotel nos ha acompañado al puerto (zona bastante peligrosa) y hemos tomado la lancha hacia el lado peruano. La verdad es que parecíamos clandestinos cruzando el río de noche a las 4 de la mañana. Al llegar al embarcadero han aparecido los policías peruanos que nos han sellado el pasaporte allí mismo… ¡Ya estamos en Perú!

Esta vez no tenemos fotos de Tabatinga, así que para animar el post ponemos ésta de las semillas amazónicas que utilizan para hacer pulseras y collares
1 comentaris
Subscriure's a: Missatges (Atom)