Avui és el tercer i últim dia que som a Lhasa: capital del Tibet i per desgràcia es podria dir que quasi una ciutat xinesa més. En els últims anys el govern xinès no ha parat de construir-hi avingudes, jardins i els típics blocs d’edificis impersonals i amb poca gràcia que infesten les ciutats xineses per a intentar maquillar la veritable personalitat d’aquesta ciutat.
Amb tot i malgrat la permanent presència d’esquadrons militars (prohibidíssim fer-los fotos), el casc antic conserva un ble d’essència tibetana que ens ha encantat. La plaça de Barkhor és única. Allí s’hi troba el temple budista tibetà més antic (Jokhang) i centenars de peregrins hi acudeixen cada dia des dels indrets més allunyats del païs. No saps perquè però tota aquella marea de gent amb les vestimentes de cada regió t’atrapa i acabes donant la volta completa a la plaça sempre que passes per allà (en el sentit de les agulles del rellotge com mana la tradició budista).
I com no... el gegantí i majestuós palau de Potala que no deixa indiferent a ningú. Ja li poden plantar la bandera xinesa a sobre que allò sí que no hi ha qui ho maquilli: tibetà de pura cepa. La llàstima és que han arrassat amb totes les coses que hi havia a dins i en la actualitat és més un museu fred que l’acollidora casa de l’exiliat Dalai Lama.
També hem visitat un parell de monestirs de les afores (Drepung i Sera) però la veritat és que éren tant freds com el palau de Potala. De fet, tots els monjos que queden han hagut de renegar del Dalai Lama i ara, més que a meditar, es dediquen a cobrar per a fer fotos i comptar els diners que la gent deixa als altars (mentre parlen pel mòbil). Al monestir de Sera fan tot un show de convidar-te a les discussions dels monjos, però és més un galliner i un número pels turistes que altra cosa.
En resum, marxem del Tibet amb la sensació que a la cultura tibetana li queden quatre dies. És cert que els xinesos han millorat moltíssim les infrastructures i han ajudat al desenvolupament de la regió (pel seu clar interès en explotar i apropiar-se dels rics recursos naturals) però els tibetans són tractats com a ciutadans de segona classe i la seva identitat cultural els hi fa més nosa que servei. Potser sigui cert l’holocaust cultural que denuncia el Dalai Lama.
Amb tot i malgrat la permanent presència d’esquadrons militars (prohibidíssim fer-los fotos), el casc antic conserva un ble d’essència tibetana que ens ha encantat. La plaça de Barkhor és única. Allí s’hi troba el temple budista tibetà més antic (Jokhang) i centenars de peregrins hi acudeixen cada dia des dels indrets més allunyats del païs. No saps perquè però tota aquella marea de gent amb les vestimentes de cada regió t’atrapa i acabes donant la volta completa a la plaça sempre que passes per allà (en el sentit de les agulles del rellotge com mana la tradició budista).
I com no... el gegantí i majestuós palau de Potala que no deixa indiferent a ningú. Ja li poden plantar la bandera xinesa a sobre que allò sí que no hi ha qui ho maquilli: tibetà de pura cepa. La llàstima és que han arrassat amb totes les coses que hi havia a dins i en la actualitat és més un museu fred que l’acollidora casa de l’exiliat Dalai Lama.
També hem visitat un parell de monestirs de les afores (Drepung i Sera) però la veritat és que éren tant freds com el palau de Potala. De fet, tots els monjos que queden han hagut de renegar del Dalai Lama i ara, més que a meditar, es dediquen a cobrar per a fer fotos i comptar els diners que la gent deixa als altars (mentre parlen pel mòbil). Al monestir de Sera fan tot un show de convidar-te a les discussions dels monjos, però és més un galliner i un número pels turistes que altra cosa.
En resum, marxem del Tibet amb la sensació que a la cultura tibetana li queden quatre dies. És cert que els xinesos han millorat moltíssim les infrastructures i han ajudat al desenvolupament de la regió (pel seu clar interès en explotar i apropiar-se dels rics recursos naturals) però els tibetans són tractats com a ciutadans de segona classe i la seva identitat cultural els hi fa més nosa que servei. Potser sigui cert l’holocaust cultural que denuncia el Dalai Lama.
P.D. Demà ens acomiadarem dels nostres amics del viatge: en Luca i en Dirk que han resultat ser els millors companys de viatge. We hope to see you soon guys!
Entrades
