Salvador de Bahia: una ciutat de contrastos

Els últims tres dies els hem passat a la ciutat de Salvador de Bahia (o Bahia pels seus habitants) ; una ciutat que no deixa indiferent a ningú.

Aquest cop hem arribat en avió desde Belo Horizonte així que n’hem tingut una vista privilegiada des del cel. Des d’un primer moment ens han impactat no només la quantitat d’edificis alts que hi havia sino també les llarguíssimes extensions de faveles. Algunes de les faveles arribàven fins a les altes dunes que engoleixen les platges. No en va aquesta és la tercera ciutat més poblada del Brasil.

Però entre tant edifici alt, hem arribat a distingir un grup d’edificis amb teules que definien clarament el centre històric i allí és on ens hem allotjat aquests tres dies: el Pelourinho.

Pelourinho sembla un diminutiu tot mono però en realitat segons la guia significa “poste de flagelación”. Aquí hi subastaven als esclaus i és que Salvador en va ser el principal port d’entrada. En la actualitat el 99% de la població de Bahia és negre i són descendents directes d’aquells esclaus africans. Curiosament s’han preservat moltes de les tradicions africanes dels seus avantpassats i se n’han creat de noves: el candomblé, la capoeira, la música,...

Podriem dir que Bahia és:

• Riquesa cultural però gran pobresa social
• Alegria i festa entre setmana al Pelourinho però també soledat i tranquil·litat els caps de setmana
• Escolars vestits de colors rient pels carrers i nens pidolaires
• Escoles de capoeira professionals i ballarins de capoeira pels carrers
• Esglésies a tort i a dret i terreiros on es veneren els candomblés orixàs

Han sigut uns dies de descans en el que hem aprofitat per a passejar, probar la cuina local (sobretot el deliciós acarejé dels puestos del carrer), escoltar la música que sona pels carrers,...

L’únic que no ens hem atrevit a fer ha sigut assistir a una cerimònia del candomblé (ja n’hem vist alguna per la tele i fa una mica de yuyu). És una cerimònia d’invocació d’esperits on la gent van tots vestits en colors clars i no paren de ballar. Es veu que comencen a tocar cançons i quan sona la del teu orixà el seu esperit et posseeix i comences a saltar, ballar, cridar i comportar-te com si fossis ell (et pot tocar un orixà d’un altre sexe). Vaja alguna cosa semblant a quan ens posen “I don’t feel like dancing”...

En resum, Bahia és una ciutat de contrastos i tot i que hem topat amb gent que n’ha sortit escaldada a nosaltres ens ha agradat conèixer-la.

Ouro Preto un paseo por la historia de Brasil

Estos dos últimos días los hemos pasado en Ouro Preto antigua capital del estado de Minas Gerais. Ouro Preto debe su nombre y su esplendor al descubrimiento de los yacimientos de oro más importantes del nuevo mundo en el siglo XVIII. Había tanto dinero aquí que los mejores artesanos construyeron infinidad de iglesias y palacios, los esclavos fueron traídos en masa para trabajar en las minas, y la ciudad se convirtió en el centro económico de la colonia portuguesa.

Cuando se acabó el oro se acabó la riqueza pero de todo este esplendor pasado ha quedado una preciosa ciudad colonial de casas blancas y empinadas calles empedradas en las que las iglesias barrocas de retablos de oro aparecen sobre todas las colinas.

Aquí se respira historia por los cuatro costados y es divertido imaginarse como debía ser la vida en los tiempos de la fiebre del oro, mercaderes millonarios, evangelización y esclavitud.

De hecho esta ciudad vio nacer a algunos de los personajes más relevantes de la historia de Brasil como Aleijandinho, Chico Rey y Tiradentes.

Aleijandinho fue un genial escultor encargado de adornar las iglesias que se construían en Minas Gerais. Contrajo la lepra y esculpía sus obras atándose martillo y cinceles a sus mutilados miembros.

Chico Rey era el rey de una tribu africana que fue arrancado de África junto a su gente para trabajar en las minas. A base de trabajo y sufrimiento fue capaz de comprar su libertad, crear su propia mina y liberar a los miembros de su tribu.

Tiradentes fue un revolucionario que lideró uno de los primeros movimientos para conseguir la independencia de Brasil. Su revolución fracasó y fue descuartizado en Río de Janeiro pero hoy es un héroe nacional y todas las ciudades tienen una calle o plaza que lleva su nombre.

Aquí en Ouro Preto ha hecho bastante mal tiempo así que, como veis, nos hemos dedicado a leer bastante dentro de las iglesias, resguardados de la lluvia... El segundo día hemos ido a visitar la cercana localidad de Mariana y por la noche nos hemos ido a Belo Horizonte enorme ciudad sin muchos encantos, desde dónde partiremos hacia Bahía.

Els clàssics de Rio

No podiem marxar de Rio sense fer el “tick” als monuments i llocs més significatius així que avui hem visitat tot el que ens faltava per a fer-nos una idea general de la ciutat: la catedral, el sambódromo, el Maracaná, el Cristo Redentor al Corcovado i el Pão d’Açúcar.

Impressions generals:

• La catedral: el pare-arquitecte que la va projectar va ser ben atrevit! T’agradarà més o menys però no se li pot negar que va fer alguna cosa completament diferent...
• Sambódromo: qué desangelat! És un carrer artificial tot ciment de 700 metres amb grades a banda i a banda. Segurament amb les escoles de samba desfilant-hi i les grades plenes és una altra cosa però de totes maneres és poc natural.
• Maracaná: mític estadi amplíssim. Ens hem trobat uns quants jugadors brasilers coneguts entrenant-hi (Ronaldinho, Kaká, Ronaldo, Romário, Rivaldo, Bebeto,...) i ens hem unit a ells. Jo la veritat és que tenia una mica de por perquè el Cafú quasi se’m tira a sobre, però el Dani s’ha atrevit a controlar amb el pit una pilota perduda i tot. Si no us ho creieu mireu les fotos, no són cap muntatge ;)
• El Cristo Redentor: avui estava completament envoltat de boira la qual cosa li donava un aire tot misteriós però alhora no et deixava veure RES de l’espectacular vista d’abaix. Al final hem tingut sort i s’ha obert uns segons una petita clariana i hem pogut fer un parell de fotos.
• Pão d’Açúcar: dues muntanyes de 220 i 396 m unides per un telefèric (bondinho). Vistes molt guapes de la ciutat i dos trossos de roca espectaculars que fan les delícies dels escaladors.

En resum, Rio ens ha agradat tot i que no deixa de ser una ciutat sudamericana amb edificis altíssims i grans desigualtats. La ciutat està situada en un emplaçament privilegiat entre muntanyes arrodonides i de cara a la bahia amb un munt de platges llarguíssimes. Això fa d’ella una ciutat molt especial; orgullosa i conscient de les seves virtuts (les platges estan cuidadíssimes) però que a l’hora no pot amagar les seves “vergonyes” ja que cada cop hi ha més faveles a sobre dels turons. Esperem que la “Cidade Maravilhosa” ho acabi siguent per a tothom.

Diferents vistes de la catedral

El sambódromo



Vistes del Pão d’Açúcar desde Corcovado

Rio de Janeiro: la vida al costat de les platges

La garota de Ipanema, el Pão d’Açúcar, Copacabana, el Cristo Redentor, la samba, el carnaval,... Poques ciutats desperten tantes imatges i sentiments en l’imaginari col·lectiu com Rio de Janeiro.
La veritat és que sentiem molta curiositat i intriga: Mereixerà el sobrenom de “Cidade Maravilhosa”?, Com portarem el tema de la seguretat?, Les platges seran un desfile de cuerpos serranos?

Per començar vàrem arribar ahir a la nit així que el que més ens preocupava era l’arribada a l’hotel. Però la veritat és que ha sigut ben fàcil: un taxi prepagat i cap a Ipanema s’ha dit! El hostel en el que ens allotgem està de lujo i mai més ben dit ja que té la botiga de Louis Vuitton al costat, la platja a 3 “cuadras” i piscina i tot!

Aquest matí hem aprofitat per a passejar pels barris rics d’Ipanema i Leblon i les seves respectives platges (a veure si veiem la garota). Però més que la garota el que hem vist han sigut nois i noies autèntiques màquines del foot-volley.

Per la tarda hem anat a agafar el “bonde” (una reliquia de tramvia que és una atracció en si mateixa). El bonde uneix el centre amb el decadent barri de Santa Teresa (abans llar de la burgesia i ara en intent de rehabilitació). Ens ho hem passat molt bé veient Rio desde les alçades i com els nens desoïen les bronques del conductor i es penjaven de les baranes i surfejaven els rails per sobre dels arcs de Lapa (tot això sota l’atenta mirada de 3 polis que custodiaven el tramvia).

Després ens hem ben patejat el centre de la ciutat: la biblioteca nacional, la confiteria colombo,...

Finalment, quan el sol ha començat a baixar hem anat a Copacabana, una altra de les platges mítiques que ens faltava per descobrir i hem vist pondre el sol mentres una noia apallissava als seus contrincants en un partit de foot-volley.

Ilha Grande: precioso pero lluvioso

Desde el año pasado mis padres nos habían insistido en que teníamos que ir a Ilha Grande. Ellos habían estado allí recientemente ya que da la casualidad que en un enclave de difícil acceso de la isla, tiene un restaurante una prima lejana de mi padre (que conoció en dicha visita). La verdad es que nos hacía gracia pasar a saludar.

La isla es una pasada; no hay coches, practicamente no está urbanizada y tiene un montón de playas de aguas verdes cristalinas rodeadas de exuberante selva.

Teníamos previsto pasar dos noches en la isla, por lo que el primer día hemos decidido dedicarlo a ir a la playa Lopes Mendes considerada una de las mejores de Brasil. Nos hemos levantado pronto para recorrer el exigente sendero de unas dos horas por medio de la selva que lleva hasta la playa y nos hemos pasado el día pegándonos revolcones en las olas porque tomar el sol poco. En esta ocasión el tiempo no nos ha acompañado y ha estado lloviendo bastante rato. En vistas de que el tema no mejoraba y se preveía más lluvia para el día siguiente hemos decidido marchar hacia Río.

En Ilha grande hemos conocido una pareja muy simpática, Hugo (peruano) y Gwyneth (americana) que estaban haciendo un viaje por Brasil antes de ir a vivir a Perú. Nos hemos tomado unas caipirinhas juntos y quizás nos reencontremos con ellos en Lima.

Paraty, un poble de postal

Bueno, al final tant de tute ha valgut la pena! Ens ha costat un dia de viatge sencer en uns quants autobusos però ja hem arribat i hem après una nova lliçó: que dos punts estiguin més a prop en el mapa no significa que realment sigui la via més ràpida.

A veure recapitulem... De Florianópolis voliem parar a Paraty de camí cap a Rio. Però resulta que no hi ha cap bus directe i la sol·lució que ens oferien les companyies d’autobusos era anar a Rio i d’allà recular cap a Paraty. Com que ens feia molta ràbia això de desfer ruta, tossuts com som vam escrutar bé el mapa i al final vàrem trobar una companyia que arribava a Santos, una població relativament propera a Paraty (en el mapa).

Ara, al arribar a Santos a les 06:00h després d’una nit a l’autocar va resultar que d’allí tampoc sortia cap bus cap a Paraty i ens vàrem passar tot un dia saltant de poble en poble i agafant no sé quants busos diferents. Quan ja estàvem a només 20 km de Paraty vàrem decidir baixar de l’autobús per a admirar el paissatge selvàtic. “Ja passarà algún bus d’aquí a 1 horeta com a màxim”. JA, JA... 2 hores vàrem esperar el maldito colectivo!! Quan va arribar ja quasi bé ens havien devorat els mosquits. A més va resultar que era l’últim i que haviem de fer transbord així que enlloc de 15 minuts vàrem trigar uns 40 més!!! Total una autèntica odissea, divertida i agradable perquè ens hem ben apamat la costa paulista però odissea al cap i a la fi (si algú vol fer aquesta ruta per la via ràpida que vagi de Floripa a Sao Paulo i d’allà a Paraty).

El poble de Paraty ens ha encantat i al final ens hi hem quedat dues nits. Com podeu veure a les fotos és un poble colonial de postal: casetes blanques amb portes i finestres de colors, carrers empedrats on no poden circular-hi cotxes, un percentatge elevadíssim d’esglesietes per metre quadrat i un moll amb desenes de barquetes de coloraines.

A part del passeig obligatori pel casc antic hem fet un tour de 5 hores per la bahia visitant les platges del voltant i parant per a fer snorkelling en una zona de roques. Ens ho hem passat molt bé tot i que al barco ens acompanyàven uns 100 “colegues” més. La veritat és que al principi pensàvem que ens fartariem ràpid de la turistada però ha resultat que tots els turistes eren brasilers i hem acabat disfrutant moltíssim de l’ambientillo ja que al barco hi havia un músic que cantava un munt de cançons clàssiques brasileres (bossa nova bàsicament) i tot el públic l’acompanyava. Des de aleshores que no parem de cantar “burbujas de amor” en portunyol! Tengo un coração...

Florianópolis y la Ilha de Santa Catarina: Aquí sí hay playa!

Ya estamos en Brasil. Después de una noche de autobús llegamos a Florianópolis, la capital de la Ilha de Santa Catarina conocida por sus playas de aguas cristalinas. La verdad es que ya teníamos ganas de sol y mar y las playas de Floripa, como la llaman aquí, no nos han decepcionado.

La isla tiene playas para todos los gustos: surferas, fashion, familiares, desiertas... así que en los tres días que hemos estado aquí nos hemos dedicado a explorar las diferentes zonas y saltar de playa en playa con los pequeños autobuses públicos (rápidos y baratos pero una auténtica montaña rusa, ¡cómo conducen los tíos!)

Floripa no es una ciudad muy bonita pero ha sido una base ideal para llegar rápido a las tres zonas de Santa Catarina. El Norte que es la zona más urbanizada, el Sur la zona de pescadores y playas desiertas y finalmente el Este, la zona de surf, gente guapa y ligoteo. No nos preguntéis porqué es Este y no Centro (?!).

El primer día nos hemos dirigido al norte de la isla quedándonos en la familiar playa de Lagoinha y después en playa Brava (como su nombre indica mucho menos tranquila que la anterior). ¡En Lagoinha hemos visto delfines! Yo me quería ir a nadar con ellos pero la verdad es que han pasado bastante de mi. Hace un tiempo nos encontramos con unos catalanes que llevaban 9 meses viajando por Latinoamérica y nos explicaron que en Brasil habían estado en playas dónde nadabas con los delfines así que se me ha metido esta idea en la cabeza. Cuando lo consigamos será noticia en el Roda-món.

El segundo día ha sido el más completo ya que nos hemos recorrido las pricipales playas y pueblecillos de pescadores del sur de la isla. Primero a la playa de Campeche y después, caminando una hora por la orilla, a la playa de Armaçao. Después nos fuimos a Pantano do Sul y a Riberao de Ilha un pintoresco pueblo azoreño. De vuelta al hostel nos preparamos unas gambas al ajillo que fueron la envidia de los presentes. Deliciosas.

El tercer día hemos ido al Este: a la playa de Joaquina conocida por su surf, (tanto sobre las olas como sobre las dunas) y a la playa Mole donde la gente de guapa de Floripa se reúne. El último destino del día han sido las piscinas naturales de Barra da Lagoa.

En resumen mucha playa, mucho sol y un buen moreno. Próximo destino: más playas en la Costa Verde.