Tchau Brasil!

Després d’unes 7 setmanes en aquest inmens i bonic païs ha arribat el moment d’acomiadar-nos del Brasil. Hem de confessar que aquest païs que ara ens ha robat el cor, fa uns anys no ens cridava especialment l’atenció però ara entenem perquè tothom que torna d’aquí no pot parlar de Brasil sense que se li encengui la mirada.

Imprescindible visitar:

• El parc nacional de Lençóis Maranhenses
• Les catarates d’Iguazú (tot i que és millor el cantó argentí)
• Rio de Janeiro (i voltants) i Salvador de Bahia
• Les platges del nord (i si es pot l’arxipèleg de Fernando de Noronha)
• Fer una excursió per la selva amazònica desde Manaus

Punts a millorar:

• Tot i que Brasil és el “dragó” de llatinoamérica en termes econòmics, hem trobat que és bastant més pobre que la veïna Argentina. Hi ha un contrast enorme entre el nord (pobríssim) i el sur del païs (més industrialitzat però amb faveles igualment). En algunes zones del nord, les nenes es casen als 12 anys (i no és un bulo perquè en el barco de l’Amazones vàrem conèixer matrimonis amb la muller de 14 anys i el marit de 22 anys i noies que havien tingut els fills als 11 anys).
• La delinqüència a les grans ciutats és un fet important que té als mateixos brasilers preocupadíssims. A Rio el taxi que vàrem agafar al vespre no es va parar a cap semàfor en vermell per por que l’assaltessin.

Coses que més ens han sorprès:

• Hi ha una presència enorme de confessions evangèliques diferents que rivalitzen entre elles: Assambléia de Deus, Igreja do Evangelho Quadrangular, Igreja Adventista,... A cada poblet hi ha una nau industrial d’alguna d’aquestes confessions i la gent porta samarretes, tatuatges o missatges en el cotxe que alaben a Déu o a Jesús.
• La gent és molt educada i amable. Cada cop que pujàvem a un autobus urbà amb les motxilles era un tinglado ja que per a que la gent no es coli hi ha un torn minúscul que era impossible fer girar quan vas carregat. Amb tot, sempre hem trobat persones disposades a ajudar-nos amb les motxilles, a cedir-nos el pas i a indicar-nos on haviem de baixar.
• El poble brasiler és bastant presumit... Enlloc hem vist tants tatuatges com a aquí. I no cal dir que a la platja totes les dones tinguin l’edat que tinguin van amb “calceta brasilera”. Ara, de topless ni parlar-ne i hi ha força noies que enlloc de depilar-se només es tenyeixen els pèls de les cames. També hem vist que els hi encanta fer “poses” a les fotos (hem presenciat alguna “sessió” de dones entrades en carns i anys digne del playboy).
• Ens pensàvem que els argentins eren els reis dels dolços... doncs bé sentint-ho molt, de moment hem de donar el títol als brasilers. Al sud del Brasil hem menjat els millors dolços i pastissos que hem probat mai i a més al carrer! A les estacions d’autobusos locals de Ilha Santa Catarina vàrem menjar unes maduixes recobertes de llet condensada i xocolata que mmmmm... I a tot arreu hi havia uns carritos ambulants amb desenes de pastissos diferents recent fets deliciosos! Per desgràcia al nord els dolços éren més aviat pobres i ja no vàrem menjar tant de tenderete del carrer (els salgados del nord no ténen res a veure amb els del sur).
• Els autobusos llargs ténen un problema molt important: hi fa un fred que pela!!!! Ténen fixada la temperatura a 18ºC i t’has de vestir com si anessis al polo norte per a aguantar. A cada bus hi ha un pobre desprevingut que puja tal i com bé del carrer i s’acaba barallant amb el conductor (que no toca la temperatura ni que el matin). Total que quan fem una parada el pobre congelat ha d’obrir el seu equipatge i posar-se tot el que té a sobre per a aguantar. En alguns busos fins i tot et dónen mantes.
• El prototip de brasiler és blanc, negre, asiàtic, ros, moreno, castanys, ulls foscos, ulls clars,... En definitiva qualsevol persona pot passar com a brasiler! Vàrem conèixer a Noronha una parella de japonesos que ens van comentar que a Sao Paulo la gent els parava pel carrer per a demanar-los indicacions en portuguès (al sur hi ha molts brasilers d’origen japonès). Ens van dir que per primera vegada a la vida havien passat com a locals i no se’ls veia “guiris”.
• S’utilitzen molt els motes i els diminutius. Fins i tot hi ha personatges il·lustres que han passat a la història amb el seu mote. Per exemple “Tiradentes” que significa “Sacamuelas” (perquè era dentista) i l’Aleijandinho (que vol dir el “Tullidito” perquè tenia la lepra).

En resum com diuen els brasilers, Brasil e muito legal (mola molt) i marxem d’aquí amb un molt bon sabor de boca i amb ganes de tornar-hi algun dia!

Un carro de pastissos a Ilha Grande

El torn infernal dels busos i les calcetes brasileres

Curiositats del portuguès. Cachorro vol dir gos no cadell i les borracharias són els llocs on es ven "borracha" ho sigui cautxú

Tabatinga: Dónde el reggaeton se funde con el forró

Tras la excursión por la selva ya estamos en la ciudad brasileña de Tabatinga en la triple frontera entre Brasil, Colombia y Perú. Tabatinga es la típica ciudad fronteriza bastante desordenada, caótica y con mucha presencia militar. De hecho tiene fama de ser bastante peligrosa: “ciudad de nadie, aquí por nada: pam!” me comentaba el chico del hotel haciendo el gesto de ponerse una pistola en la cabeza. La vecina Leticia, en Colombia, tiene fama de ser más agradable pero no hemos tenido tiempo de visitarla. La localidad de Santa Rosa (Perú) está justo al otro lado del río cruzando con pequeñas lanchas que tardan unos 10 minutos en hacer la travesía.

Nosotros decidimos quedarnos en Tabatinga porque era el único sitio donde había hospedaje a dos pasos del puerto para cruzar a Perú. La lancha rápida a Iquitos sale del embarcadero de Santa Rosa a las 4 de la mañana (y allí no había donde quedarse a dormir).

Ayer tuvimos que ir a la policía federal brasileña para sellar nuestro pasaporte (por poco no nos tenemos que quedar aquí dos días más porque era sábado y sólo trabajan hasta las 5 y el domingo está cerrado).

Por la noche el hotel fue todo un show, primero por la música a todo volumen de los bares y discotecas de la zona. Aquí el forró que ha sido la banda sonora de nuestro viaje por Brasil deja paso por momentos al reggaeton. Después porque presenciamos una escena de telenovela con gritos, lloros, platos, vasos y cubiertos volando…No sabemos qué ha pasado pero la dueña del hotel estaba enfurecida con otra mujer que acabó con algún que otro corte. Después del melodrama me vino y nos dijo: “ay amorsitos, discúlpenme… les prometo que no habrá más follón en toda la noche…”.

Esta mañana el chico del hotel nos ha acompañado al puerto (zona bastante peligrosa) y hemos tomado la lancha hacia el lado peruano. La verdad es que parecíamos clandestinos cruzando el río de noche a las 4 de la mañana. Al llegar al embarcadero han aparecido los policías peruanos que nos han sellado el pasaporte allí mismo… ¡Ya estamos en Perú!

Esta vez no tenemos fotos de Tabatinga, así que para animar el post ponemos ésta de las semillas amazónicas que utilizan para hacer pulseras y collares

Yacarés, perezosos, monos, tucans i piranyes: Amazing Amazon!

Acabem de tornar d’una excursió d’un dia i mig per la selva que ens ha cundit com si hi haguessim estat el triple de temps!

Quan ens vàrem plantejar fer aquesta excursió la veritat és que no n’esperàvem gran cosa... En primer lloc teniem poc temps i com que existeix la falsa creença que a prop de Manaus no és tant autèntic com quan te’n vas més lluny ja haviem abandonat la idea de veure molts animals. En segon lloc, la majoria de la gent que torna d’excursions de més dies també et comenta que l’Amazones no és aquella selva que tothom s’espera amb tribus a cada dos passes i animals per tot arreu. Així que ens sentiem afortunats si aconseguiem veure un yacaré, algún mono i alguna piranya...

D’excursions per la selva n’hi ha tantes com vulguis per al final acabar veient més o menys al mateix: una representació de com vivien els indígenes, pesca de piranyes, avistament de yacarés i altres animals i anar a veure els dofins rosats.

Nosaltres teniem clar que no voliem tornar a agafar un barco ni voliem fer grans trekkings per la selva (que ara està completament inundada). Ens feia més il·lusió anar en canoa pel bosc inundat i intentar avistar des d’allí algún que altre animaló. Vist que a les tribus més autèntiques no se les pot visitar sense un permís especial del govern vàrem decidir deixar-nos-ho córrer. I de dofins ja n’haviem vist uns quants desde el barco. Total que amb aquestes idees en ment ens vàrem plantar a la agència Amazon Gero Tours i vàrem tenir la gran sort de coincidir amb en “Cobra” que ens ha organitzat un tour a la nostra mida per a nosaltres sols que ens ha entusiasmat (i a més a meitat de preu de la resta)!

Resulta que ell és originari d’una bonica reserva del davant mateix de Manaus (Mirituba). Així que després de molts anys de fer de guia per diverses parts de l’Amazones es va adonar que les coses que volien veure els turistes les tenia presents just a casa seva! Fa menys d’un any que amb l’ajuda de la seva familia han construït 6 cabanes en un montícul davant del llac de les cobres i ara estan començant a explotar-les amb l’ajuda del seu antic jefe Gero que li deixa presentar-les a turistes que ténen poc temps i no els hi surt a compte anar a un lodge a més de 6 hores de Manaus.

No ens hauria pogut sortir millor la jugada! Mirituba és un lloc preciós i verge. En “Cobra” ha resultat ser un guia excepcional i en un dia i mig hem vist més animals que els que se solen veure en una excursió de 4 dies! Tot això acompanyats per la seva amable familia que han estat pendents de nosaltres en tot moment. Imperdibles les històries que explicava la seva mare sobre picades d’escurçó i antídots casolans, anacondes de 7 metres que habiten al llac i el yacaré de 6 metres que havia atacat la canoa d’un menino del poble feia una setmana.

No hem parat de fer excursions amb la canoa a tota hora (per la tarda, per la nit, abans que sortís el sol, al migdia,...). Obrint-nos cami entre la selva a cop de “machete”. Hem acabat reventats! El recompte d’animals és llarg: cinc yacarés, monos de diferents tipus (inclosos els sorollosos “aulladores” que se sentien desde quilòmetres de distància però que eren tant difícils de trobar), iguanes enormes (una quasi bé se’m cau al cap), dos perezosos, àguiles, tucans, una òliva, una serp, aranyes, granotes i... fins i tot tres piranyes (que ha pescat el guia perquè nosaltres només treiem peixos normals)!

La mare i el padrastre d'en Cobra preparant mandioca que després menjariem

Amb el mini yacaré que tenia prou força

En la zona on diuen que hi viu l'anaconda...

La flor de la "fruita de la passió" (anomenada així per la passió de Crist, no pels "amoríos") i la captura de la primera piranya

Venjant-nos de tots els peixets de colors que ha devorat la piranya del mago pelotas (de "poor lonely soul" nada)!

Una de les hamaques on dormiem (bàsica la mosquitera)

Un tucà de l'Amazones

Manaus: una ciudad de 2 millones de habitantes en medio de la Amazonía

Después de dos días más de barco a bordo del “Golfinho do mar”, una embarcación similar al “11 de Maio” pero algo más moderna y rápida, hemos llegado por fin a Manaus. Los grandes buques oceánicos y petroleros que esperan en el río para entrar al puerto hacen presagiar el tamaño de esta enorme ciudad en medio de la Amazonía.

Tras visitar el impresionante Teatro Amazonas, vestigio de la época de esplendor del caucho, nos hemos ido a una agencia para partir hacia la selva lo antes posible.

Esta misma tarde nos vamos para allá. ¡Esperamos volver con muchas fotos de animales y sobretodo de la ansiada piraña!

A pocos quilómetros de Manaus se respira calma y tranquilidad

El “Caribe” del Amazonas está inundado

De camino a Manaus hemos hecho una parada en Santarém. Queríamos visitar la localidad de Alter do Chão, conocida como el caribe del Amazonas por sus playas fluviales de arena blanca y aguas transparentes. Es un lugar de cierto renombre que acoge bastante turismo brasileño y extranjero, de hecho en los últimos meses han pasado por aquí Bill Gates y el príncipe Carlos en sus respectivos yates (aunque el pueblo en sí son cuatro calles que no están ni asfaltadas).

Sin embargo, no hemos tenido en cuenta un pequeño detalle... las playas sólo son practicables en temporada seca. No hemos visto ni rastro del banco de arena que sale en todas las postales de Alter do Chão (os la ponemos abajo), lo único que quedaba eran los techos de los chiringuitos, ¡está todo bajo el agua, hasta el paseo fluvial!.

Aún así esta parada nos ha servido para cortar los 5 días de barco que hay hasta llegar a Manaus. Además hemos dormido en una de las posadas más agradables de nuestro viaje.

Foto sacada de internet sobre la playa de Alter do Chão y la Ilha do Amor (cuando el agua del río está baja, claro)

Fijaros en los techos que se divisan al fondo. Son los chiringuitos de la playa inundados hasta el techo.

3 días a bordo del “11 de Maio”

Estos 3 últimos días los hemos pasado a bordo del “11 de Maio”, la carraca de la que os hablábamos en el post anterior.

Navegando lentamente por las aguas del río te das cuenta de la inmensidad de la Amazonía. Tiene una superficie dos veces mayor a la India y el Amazonas un caudal que supera a la suma de los 8 siguientes ríos más caudalosos del planeta. Hoy en día alberga ciudades importantes y un elevado tráfico de navíos pero a pesar de esto se calcula que en las profundidades de la selva todavía existen cerca de cuarenta grupos indígenas no contactados.

Para nosotros estos días han sido como un crucero de lujo. El barco era roñoso pero tenía muy buen ambiente. Así que lo hemos aprovechado para descansar, leer, hacer amigos y disfrutar del paisaje y de las sorpresas que depara el río al ritmo de forró a todo volumen.

En cuanto a los amigos destacar a 3 miembros de la tripulación: Carlos, el comisario de abordo, que había trabajado en Francia de técnico de electrodomésticos, en Londres de taxista, en Brasil de cámara de cine y ahora se dedicaba a navegar por el Amazonas en un navío destartalado. También a Eduardo, el mozo de cargas y ligón incansable, que nos enseñó las cicatrices que tenía por mordeduras de piraña y finalmente a Anderson, el “chef”, que nos dejó probar a escondidas la preciada y prohibida carne de Yacaré.

En cuanto al paisaje, el río es gigantesco aunque veces hay islas y canales por lo que navegas bastante cerca de la selva inundada. También hemos disfrutado de puestas de sol sobre el Amazonas y de un cielo con mil estrellas por la noche.

En cuanto a las sorpresas, destacar a los piratas que “asaltan” el barco en marcha para vender sus productos y a los contrabandistas de madera, yacaré o animales que navegan por el río de noche sin ningún tipo de iluminación.

Esta es la zona de hamacas. La gente pasaba aquí todo el día para vigilar sus pertenencias.

Eduardo y sus cicatrices por mordedura de piraña en el dedo y en la pierna.

Con Carlos y el capitán en el puente de mando.

¡Piratas al abordaje!

La confluencia de un río negro y un río marrón. Las aguas discurren sin mezclarse a lo largo de quilómetros.

Belém: preparant la remuntada de l’Amazones

Quin dia i mig més ben aprofitat! Només arribar pel matí després de 12 hores de bus nocturn desde São Luis ens n’hem anat directes al port a comprar els passatges cap a Santarém (la primera parada amazònica). Negociant mooolt fort (quasi bé hem d’agafar el barco del dimarts per faroleros), hem aconseguit un preu enraonat per a un camarot pels dos sols amb aire condicionat (ueeee!).

L’altre alternativa era dormir com ho fa la majoria de la gent en hamaques però la veritat és que la diferència de preu era mínima si teniem en compte que ens haviem de comprar dues hamaques i després haver-les de carretejar o regalar (i també hem preferit guardar les nostres pertinènces sota clau).

Ara, quan hem arribat al barco hem al·lucinat... Quina carraca!!!! A més es trobava en un port allunyat que tenia una pinta de xungo... Glups! I nosaltres que haviem pensat fer nit allí el dia abans de marxar... Quan el patró ens ha dit que no donarien l’aigüa ni la llum fins a que marxessim ho hem vist clar i hem decidit pagar els 12 euros que costava una pousada.

La resta del temps l’hem dedicada a passar les fotos a un CD, enviar-ho a casa per correu, aprovisionar-nos de menjar (a tot arreu diuen que el del barco és millor no probar-lo), agafar energies amb els batuts de maduixa del “Bob’s” i passejar per Belém.

Aquesta nit comencem la remuntada de l’Amazones. L’Amazònia ens espera!