Caballitos de Totora

Avui hem anat als dos pobles costaners de Pimentel i Santa Rosa. Els pobles en sí no ténen gaire atractiu (Pimentel és un lloc d’estiueig i Santa Rosa és pobríssim) sino fós per les mil·lenàries embarcacions “caballitos de totora” que en aquesta regió encara s’utilitzen per a pescar. Sembla mentida que aconsegueixin navegar amb aquestes barques però hem vist a un pescador fer-ho i sortir-ne airós tot i que completament xop. Al migdia marxarem cap a Trujillo per a arribar a temps pel Madrid-Barça, quins nervis!

El descobriment de Sipán segons una ex-huaquera

Si ahir vàrem visitar el museu de les “Tumbas Reales de Sipán” avui tocava veure el lloc on van trobar el tresor: Huaca Rajada. Ahir ens preguntavem perquè havien construit el museu tant lluny del lloc on van trobar el tresor; doncs avui hem tingut la resposta...

Afortunadament hem decidit agafar una guia local per a que ens expliqués la història del lloc i ha resultat ser una “ex-huaquera” natural del poble de Sipán. Es veu que quan ella era petita van passar una època de gran pobresa. L’únic aliment que tenien era la canya de sucre i empesos per la necessitat tot el poble va començar a escavar en busca de tresors.
La familia Bernal van ser els primers a descobrir una tomba importantíssima i de la nit al dia es van fer rics venent-ho tot a col·leccionistes extrangers. Aquesta familia vigilava la “seva” parcel·la a tota hora i deixava que la resta del poble netegés les restes i venés la mica d’or que ells rebutjaven.

L’arqueòleg peruà Walter Alva, al veure que hi havia un tràfic internacional impressionant de peces valuosíssimes de la cultura mochica va decidir investigar-ne la procedència i va descobrir que venien de Sipán.

Així doncs va dirigir-se cap allà i va aconseguir amb l’ajuda de la policia aturar els saquejos i començar amb les excavacions oficials. L’operació policial més bèstia es va produir una matinada que van decidir incautar totes les peces que els Bernal guardaven a casa. El patriarca va decidir fugir, i en la fuga li van disparar a la cama i va morir dessagnat (no sense abans aconseguir amagar una part del tresor que encara no s’ha trobat).

No cal dir que el poble estava furiós amb els arqueòlegs. Els havien tret la seva font de subsistència i havien matat a un del poble. Ningú els va voler allotjar (només una familia que a canvi van aconseguir que el fill participés en les excavacions) i els van fer un mobbing impressionant. Per aquest motiu, en Walter Alva, ressentit amb el tractament que havien rebut i atemorit que assaltessin el museu va aconseguir que el museu es fés a Lambayeque enlloc de Sipán (condemnant un cop més al poble a no poder treure profit d’un tresor que creien seu).

Ara s’estan descobrint més tombes i s’ha decidit obrir un nou museu i laboratori just al costat de Huaca Rajada. A partir d’ara totes les peces que es trobin s’exhibiran allà. Aquesta decisió ha fet molt feliços a tots els habitants de Sipán que ténen grans esperances que els nous tresors per a descobrir superin als actuals. De fet si es considera que aquesta civilització va durar més de quatre segles, és d’esperar que es trobin molts més Senyors (ja que només se n’han trobat tres a Sipán).

Amb tot, el ressentiment amb Walter Alva continúa i ells segueixen considerant-se els autèntics descobridors. Per cert, la familia Bernal va malgastar tota la fortuna i ara tornen a ser igual de pobres que éren abans del descobriment.

Indiana Jones y el Señor de Sipán

Tras una noche de autobús hemos llegado a la ciudad de Chiclayo, la base para visitar los restos más famosos de la cultura Mochica: la tumba del Señor de Sipán.

El descubrimiento de esta tumba llena de tesoros de cerca de 2.000 años de antigüedad maravilló al mundo en 1987. Pertenecía a uno de los gobernantes de la cultura Mochica, otra civilización preincaica que habitó el norte de Perú entre los siglos I y V.

La historia de este descubrimiento es apasionante y está llena de polémica. Es una historia de tesoros milenarios, arqueólogos, “huaqueros” (profanadores de tumbas), contrabando de antigüedades y policía digna de una película de Indiana Jones.

El museo Tumbas Reales, situado en la localidad de Lambayeque, alberga la mayor parte del tesoro del Señor de Sipán y de las 13 tumbas encontradas incluyendo la del Sacerdote y la del Viejo señor de Sipán.

Los señores eran enterrados con todos sus bienes juntos a sus mujeres, llamas y guardianes a los que se le cortaba los pies para que nunca abandonaran su puesto en el más allá.

El tesoro es absolutamente fascinante. Es increíble el nivel de desarrollo al que había llegado esta civilización: finísimas joyas de oro, plata y cobre, orejeras, collares, narigueras, pectorales, cetros, cerámicas e infinidad de ornamentos a cual mas bonito (por desgracia no se pueden hacer fotos).

La verdad es que viendo tesoros como estos nos han entrado ganas de hacernos arqueólogos (o huaqueros ;)) debe ser apasionante, eso sí, creo que no tendríamos paciencia ya que se tardaron varios meses en extraer todos los tesoros de la tumba.

Antes de visitar el museo hemos ido a las ruinas de Túcume, situadas más al norte y pertenecientes a la cultura Lambayeque. Las pirámides de adobe (huacas) están bastante destruidas pero vale la pena acercarse para ver las vistas del sitio desde el cerro.

Una història de pel•lícula

Al llarg del viatge et vas topant amb gent molt diferent però amb una cosa en comú: tots ténen històries que explicar. Aquestes vivències, més o menys apassionants enriqueixen molt el viatge i fan que de cada lloc sigui especial.

Avui hem conegut la història d’en Ronald i no voliem marxar de Chachapoyas sense compartir-la amb vosaltres. En Ronald és un noi de 26 anys originari de Kuélap (no de les ruines sino del “poblet” que hi ha just a sota). Els besavis de la seva àvia eren catalans que van venir a fer fortuna per aquestes terres i ara els terrenys circundants a la famosa fortalesa pertanyen a la seva àvia (que encara recorda algunes paraules en català de la seva mare). Tot i que ténen una gran extensió de terreny diguem que no neden en la abundància i en Ronald fa de guia desde molt jove per a guanyar-se la vida.

Un dia el van trucar d’una agència d’Iquitos per a que anés allí a buscar uns turistes i els acompanyés fins a “Chachas” on els faria de guia. Per aquella època en Ronald només tenia 19 anys i no havia anat mai tant lluny. Per això va prometre a la seva mare que un cop arribés a Iquitos la trucaria per a fer-li saber que havia arribat bé.

El viatge fins a Iquitos era difícil i car. Com ja us hem explicat a Iquitos només s’hi pot anar en avió o en vaixell i com que en Ronald no tenia gaire temps ni diners va decidir agafar una llanxa ràpida que transportava mercaderies i deixava pujar-hi fins a 8 passatgers (per un preu molt més econòmic que la llanxa ràpida de passatgers).

Quan estaven navegant a tota màquina, un tronc enorme se’ls va creuar al pas i la llanxa va sortir disparada per a acabar-se enfonsant. El Ronald només recorda que va estar nedant molta estona fins que va aconseguir arribar a la vora (2km més avall d’on hi havia hagut l’accident per culpa de les fortes corrents). Desesperat va passar-se 4 dies buscant supervivents per la zona però només va trobar maletes. També va intentar que les llanxes que passaven pel riu s’aturessin a rescatar-lo però com que és una zona coneguda pels assaltaments tothom es pensava que es tractava d’una trampa dels narcotraficants i ningú parava.

Vist que la única opció era intentar arribar caminant fins al proper poble, en Ronald va emprendre el seu llarg viatge per la selva atemorit. No tenia ni idea de supervivència. Havia vist a les pel·lícules que fregant dos troncs aconseguies fer foc i es va passar un dia sencer intentant-ho. Quan ja estava a punt d’abandonar per les ferides que se li havien fet a les mans: ho va aconseguir. Així que per a mantenir-lo va prendre foc a un tronc ben gros i caminava amb el tronc fumejant a les espatlles. Mort de gana va esmolar un tronc i amb aquesta llança va començar a caçar serps per a menjar. On eren més fàcils de trobar era sota les pedres a la vora del riu i aixecant una pedra el va mossegar una rata de riu. Des d’aleshores va decidir menjar també aquestes rates. Cada nit dormia a dalt dels arbres amb una llança a les mans per por que l’ataquessin animals.

Al veure que no trucava, la mare del Ronald va decidir contactar a l’agència d’Iquitos als 3 dies d’haver marxat. Allí li varen confirmar que no havia aparegut. Va seguir trucant-los fins que als 6 dies d’haver marxat va decidir anar a cercar-lo al poble d’on havia sortit la llanxa. La pobra dona va remoure cel i terra per a trobar-lo. Va pagar a gent per a que el busquessin (que no van fer res), va agafar desenes de barques per a buscar-lo pel riu fins a que es va quedar sense diners i es va haver de posar a treballar en un restaurant. Finalment es va enterar que una de les llanxes que havia sortit havia desaparegut i no hi havia ni rastre de la tripulació ni els ocupants però amb tot va decidir quedar-se en aquell poble a esperar tenir notícies del seu fill.

Mentrestant en Ronald seguia vagant per la selva. “M’estava tornant boig” ens explicava. Va arribar un moment en el que ja no tenia por de res. Un dia caminant va sentir una fiblada a la cama i ja no recorda res més fins a que es va despertar en un poblat indígena. Una tribu d’indis l’havien capturat i no el deixaven sortir d’allí. Per sort, es va fer amic d’un nen que parlava quatre paraules d’espanyol i un dia el va enganyar per a que el portés cap al riu amb l’excusa d’anar a pescar. Un cop allà es va inventar que cridaven al nen per a que tornés al poblat i ell es va a posar a córrer seguint el riu.

Al cap de 22 dies a la selva miraculosament va arribar al poble d’on havia sortit la seva barca. Va anar a una comissaria però es pensaven que estava boig. Amb prou feines podia parlar i expressar el que li havia passat. El van detenir durant 2 dies però van concloure que estava malament del cap i el van deixar anar.

Vagant pel poble va anar a asseure’s a l’entrada d’un restaurant. Al cap d’una estona va sortir-ne una dona que li sonava molt. No sabia qui era però aquell rostre li era familiar (el cap li anava molt lent per la gana). Al cap d’uns segons es va adonar i va cridar: “mamá”. La dona es va quedar quieta es va girar però no el va reconèixer de tanta barba i ferides que duia a la cara i al cos. Aleshores ell es va apropar i li va dir el seu nom de pila i la dona es va adonar que era el seu fill.

Un cop es va haver recuperat va interessar-se per a saber si hi havia hagut supervivents però sembla ser que ell va ser l’únic que en va sortir en vida.

Emocionant no? A nosaltres se’ns ha posat “gallina de piel” mentre ens ho explicava i hem pensat que una història així no podiem guardar-nos-la fins a que tornessim a Barcelona.

La fortaleza de Kuélap

Chachapoyas es una agradable y fresca ciudad colonial situada a más de 2.300 de altura (vaya cambio con el clima de la selva). Está rodeada por profundos bosques nubosos y fue la cuna de la civilización de los Chachapoyas o “gente de las nubes” una de las muchas culturas preincaicas que habitaron en Perú. Se sabe muy poco de esta civilización pero sí se sabe que eran unos guerreros sanguinarios y que construyeron una de las fortalezas de piedra más majestuosas y altas de Perú: la fortaleza de Kuélap que es lo que nosotros hemos venido a ver.

Para llegar hasta la fortaleza se tiene que recorrer una carretera de tierra de las que quitan el hipo, en algunos tramos hay una caída vertical de 800m a tan solo 20cm de las ruedas del coche. El emplazamiento de las ruinas, en la cima de una escarpada montaña a 3.100m de altura, y las vistas que se tienen desde ellas son impresionantes. Quizás incluso más que la propia fortaleza ya que está bastante derruida.

Nuestro guía, Ronald, tiene una historia apasionante que os explicaremos en un futuro post (es digna de una película y pone los pelos de punta)…

Chachapoyas nos ha gustado mucho y nos hubiera encantado quedarnos más tiempo porque hay muchas cosas que ver por esta región: los sarcófagos de Karajía, el valle de Belén, la catarata de Gocta (3ª más alta del mundo)... Sin embargo Nacho nos espera el día 5 en Lima y no nos podemos retrasar.

Hoy mismo tomamos el bus nocturno hacia Chiclayo. Ha habido un desprendimiento y la carretera sólo esta abierta entre las 6h de la tarde y las 6h de la mañana por lo que sólo se puede ir de noche.

¡El señor se Sipán nos espera!

De las selvas bajas a la tierra de los hombres de las nubes

Como os hemos comentado en el post anterior, de Iquitos sólo se puede salir en barco o en avión. La travesía en barco dura unos 6 días así que hemos decidido volar a Tarapoto, situada entre la base de la falda de los Andes y las vastas selvas de la cuenca amazónica. Allí nos hemos quedado a dormir antes de continuar nuestro camino hacia Chachapoyas.

Pronto nos hemos dado cuenta que los autobuses peruanos en zonas remotas no iban a ser como los brasileños o argentinos. En principio debíamos salir a las 9.30 de la mañana y en unas 6 horas estar en Pedro Ruiz para empalmar con un taxi colectivo hasta “Chachas”, cómo la llaman sus habitantes (mejor esta abreviación que la otra opción). Pues bien, hasta las 10.30 el viejo autobús no ha hecho acto de presencia y a mediodía, cuando hemos parado para almorzar, ha desaparecido durante dos horas, supuestamente para hinchar las ruedas. A pesar de todo, la espera no ha estado mal porque hemos podido ver parte del Barça-Chelsea. En fin que en vez de las 16h hemos llegado a Pedro Ruiz casi a las 20h y ya de noche. Eso sí, hay que decir que la carretera que se enfila por las laderas de los Andes a través del bosque nuboso es increíble (todavía tenemos los oídos tapados).

En el taxi colectivo de Pedro Ruiz a Chachas hemos conocido al buen Guinaldo Pizarro, un hombre de unos 60 años, abogado de profesión, que decía ser descendiente directo de Francisco Pizarro, el conquistador de Perú. Es una persona entrañable y dicharachera que nos ha explicado mil batallas y anécdotas de “su abuelito”, como le llama él, y sus descendientes. La verdad es que conversando con él se nos ha amenizado mucho el trayecto y además nos ha enviado a un hotel precioso en la misma plaza de armas que nos ha hecho un precio buenísimo gracias a su recomendación. A las 22h finalmente hemos llegado a Chachapoyas.

De las maravillas de Noronha a los horrores de Iquitos

Tras 12 horas hacinados en una lancha rápida ya estamos en Iquitos, la mayor ciudad amazónica del Perú a la que sólo se puede acceder en avión o en barco.

En principio los turistas vienen aquí para hacer excursiones por la selva, sin embargo nosotros tras el ver el titular del periódico sólo estamos de paso ;) Aún así, hay que decir que la ciudad nos ha encantado.

El casco antiguo es tranquilo y agradable y tiene algunas casas de azulejos bonitas y una casa metálica de Eiffel (el mismo que el de la torre). Por las calles circula tal cantidad de motos y mototaxis que recuerda a una ciudad asiática.

Sin embargo, lo que más nos ha gustado es el mercado de Belén y el enorme barrio de casas flotantes a orillas del río dónde viven más de 7.000 personas ahora por fin con agua y electricidad.

El mercado es posiblemente el más fascinante que hemos visto nunca. Hay que tener estómago y uno de Greenpeace se escandalizaría porque aquí se come todo lo que se mueve: yacarés, tortugas, armadillos, monos, conejillos de indias (cuy), vísceras…. También hay toneladas de pescado del río, puestos de ceviche, tabaco, palmito, forraje…. En definitiva un conjunto de imágenes, olores y sensaciones increíbles. Todo esto acompañado del buen humor y simpatía de los vendedores.

La temible anaconda ataca de nuevo, aunque viendo la imágen no sabemos quién quería comerse a quién...

Atención: las imágenes que vienen a continuación pueden herir la sensibilidad de los lectores (tortugas, monos, yacarés y armadillos en un estado poco agraciado).