Visita a les "Huacas del Sol y la Luna" i la "Señora de Cao"

Entre ahir i avui hem acabat de visitar totes les restes arqueològiques al voltant de la ciutat de Trujillo. Com que el dilluns els museus estan tancats vàrem aprofitar per a anar a veure les “huacas del Sol y la Luna”. Tot i que ja haviem vist piràmides d’aquesta època a Túcume i a Sipán aquestes dues huacas són de les més espectaculars i més ben conservades.

Impressiona veure com van arribar a construir unes estructures tant altes (quasi 40 metres) amb tant sols “adobe”. A la “Huaca del Sol” a més s’han conservat les colorides pintures murals (van quedar sepultades sota la sorra) i la cara nord no té desperdici. Aquestes huacas encara amaguen molts secrets ja que cada governant va aprofitar les construccions de l’anterior per a construir el seu temple (així que com més s’escavi més restes antigues es trobaran).

Avui hem vist la mòmia recent descoberta (2005) de la “Señora de Cao”. Hem estat de sort perquè just el mes passat van inaugurar el museu. El descobriment d’aquesta mòmia ha sigut tota una revel·lació ja que ha demostrat que en l’època dels mochicas una dona va arribar a ostentar el màxim poder: espiritual i polític. La tomba contenia quasi tanta riquesa com la del “Señor de Sipán” i a més ella porta un munt de tatuatges d’éssers sagrats (serps i aranyes) per tot el cos que encara es poden apreciar gràcies al bon estat de conservació. Val molt la pena visitar la huaca on es va trobar la tomba i el museu.

Ara ens n’anem pitant cap a Lima, que el Nacho ens espera allà!

Semblen dunes, però en realitat són forats fets pels huaqueros per a intentar descobrir més tresors

PD. Hem aconseguit tastar el deliciós ceviche de conchitas negras al restaurant “Conchitas Negras” de Trujillo (Av. del Arco cuadra 12). Molt recomanable!

Chan Chan y Huanchaco: Chimús y ceviche de pez espada

Desde Trujillo nos hemos ido a visitar las ruinas chimús de Chan Chan: la ciudad de adobe más grande del mundo antiguo. El tamaño del yacimiento es enorme pero queda muy poco en pie. Aún así vale la pena ver los relieves y diseños en los larguísimos muros.

Después de Chan Chan nos hemos ido a la playa de Huanchaco donde también se pueden ver caballitos de Totora (esta vez preparados para los turistas) y comer deliciosos ceviches. Nosotros hemos venido en busca del ceviche de conchitas negras (nos invitaban mis padres) por eso hemos ido al mejor restaurante del pueblo. La pena es que sólo tienen pescado del día y hoy había pez espada, así que el de conchitas negras tendrá que esperar… Sin embargo los del restaurante nos han dicho que hemos tenido suerte porque el pez espada es muy difícil de encontrar y la verdad es que estaba buenísimo.

Curiosidad: en esta zona se pueden ver ejemplares de "perros peruanos". No tienen pelo y su temperatura corporal es de unos 40ºC. Por eso desde la antigüedad se cree que tienen propiedades curativas y la gente los utiliza para artritis y otras enfermedades (ecs!)

Trágica llegada a Trujillo: ¡No hemos visto el 2-6!

La llegada a Trujillo fue “trágica”: habíamos planteado todo el día para llegar a tiempo a la ciudad para ver el Madrid-Barça pero me equivoqué con el horario, pensaba que era a las 22h y resultó que era a las 20h (hora española todo claro). Así que justo cuando estábamos llegando recibí el SMS del Barça ¡vaya mezcla de sentimientos, rabia por no haberlo visto y euforia por el resultado! Ahora cuando alguien pregunte dónde estábamos cuando el Barça le metió 6 al Madrid en el Bernabeu (porque esto es histórico) tendremos que decir en un autobús atravesando el desierto entre Chiclayo y Trujillo.

La ciudad de Trujillo es realmente bonita y es la base para visitar impresionantes ruinas Chimús y Mochicas.

Entre ayer y hoy nos hemos dedicado a pasear por la ciudad llena de casas y palacios coloniales de todos los colores. Al ser el primer domingo de mes había desfile militar en la Plaza de Armas así que hemos tenido animación especial con música y juegos callejeros toda la mañana.

PD. Trujillo se llama así por la ciudad extremeña del mismo nombre (puesto que muchos de los primeros habitantes de esta ciudad venían de ahí)

Caballitos de Totora

Avui hem anat als dos pobles costaners de Pimentel i Santa Rosa. Els pobles en sí no ténen gaire atractiu (Pimentel és un lloc d’estiueig i Santa Rosa és pobríssim) sino fós per les mil·lenàries embarcacions “caballitos de totora” que en aquesta regió encara s’utilitzen per a pescar. Sembla mentida que aconsegueixin navegar amb aquestes barques però hem vist a un pescador fer-ho i sortir-ne airós tot i que completament xop. Al migdia marxarem cap a Trujillo per a arribar a temps pel Madrid-Barça, quins nervis!

El descobriment de Sipán segons una ex-huaquera

Si ahir vàrem visitar el museu de les “Tumbas Reales de Sipán” avui tocava veure el lloc on van trobar el tresor: Huaca Rajada. Ahir ens preguntavem perquè havien construit el museu tant lluny del lloc on van trobar el tresor; doncs avui hem tingut la resposta...

Afortunadament hem decidit agafar una guia local per a que ens expliqués la història del lloc i ha resultat ser una “ex-huaquera” natural del poble de Sipán. Es veu que quan ella era petita van passar una època de gran pobresa. L’únic aliment que tenien era la canya de sucre i empesos per la necessitat tot el poble va començar a escavar en busca de tresors.
La familia Bernal van ser els primers a descobrir una tomba importantíssima i de la nit al dia es van fer rics venent-ho tot a col·leccionistes extrangers. Aquesta familia vigilava la “seva” parcel·la a tota hora i deixava que la resta del poble netegés les restes i venés la mica d’or que ells rebutjaven.

L’arqueòleg peruà Walter Alva, al veure que hi havia un tràfic internacional impressionant de peces valuosíssimes de la cultura mochica va decidir investigar-ne la procedència i va descobrir que venien de Sipán.

Així doncs va dirigir-se cap allà i va aconseguir amb l’ajuda de la policia aturar els saquejos i començar amb les excavacions oficials. L’operació policial més bèstia es va produir una matinada que van decidir incautar totes les peces que els Bernal guardaven a casa. El patriarca va decidir fugir, i en la fuga li van disparar a la cama i va morir dessagnat (no sense abans aconseguir amagar una part del tresor que encara no s’ha trobat).

No cal dir que el poble estava furiós amb els arqueòlegs. Els havien tret la seva font de subsistència i havien matat a un del poble. Ningú els va voler allotjar (només una familia que a canvi van aconseguir que el fill participés en les excavacions) i els van fer un mobbing impressionant. Per aquest motiu, en Walter Alva, ressentit amb el tractament que havien rebut i atemorit que assaltessin el museu va aconseguir que el museu es fés a Lambayeque enlloc de Sipán (condemnant un cop més al poble a no poder treure profit d’un tresor que creien seu).

Ara s’estan descobrint més tombes i s’ha decidit obrir un nou museu i laboratori just al costat de Huaca Rajada. A partir d’ara totes les peces que es trobin s’exhibiran allà. Aquesta decisió ha fet molt feliços a tots els habitants de Sipán que ténen grans esperances que els nous tresors per a descobrir superin als actuals. De fet si es considera que aquesta civilització va durar més de quatre segles, és d’esperar que es trobin molts més Senyors (ja que només se n’han trobat tres a Sipán).

Amb tot, el ressentiment amb Walter Alva continúa i ells segueixen considerant-se els autèntics descobridors. Per cert, la familia Bernal va malgastar tota la fortuna i ara tornen a ser igual de pobres que éren abans del descobriment.

Indiana Jones y el Señor de Sipán

Tras una noche de autobús hemos llegado a la ciudad de Chiclayo, la base para visitar los restos más famosos de la cultura Mochica: la tumba del Señor de Sipán.

El descubrimiento de esta tumba llena de tesoros de cerca de 2.000 años de antigüedad maravilló al mundo en 1987. Pertenecía a uno de los gobernantes de la cultura Mochica, otra civilización preincaica que habitó el norte de Perú entre los siglos I y V.

La historia de este descubrimiento es apasionante y está llena de polémica. Es una historia de tesoros milenarios, arqueólogos, “huaqueros” (profanadores de tumbas), contrabando de antigüedades y policía digna de una película de Indiana Jones.

El museo Tumbas Reales, situado en la localidad de Lambayeque, alberga la mayor parte del tesoro del Señor de Sipán y de las 13 tumbas encontradas incluyendo la del Sacerdote y la del Viejo señor de Sipán.

Los señores eran enterrados con todos sus bienes juntos a sus mujeres, llamas y guardianes a los que se le cortaba los pies para que nunca abandonaran su puesto en el más allá.

El tesoro es absolutamente fascinante. Es increíble el nivel de desarrollo al que había llegado esta civilización: finísimas joyas de oro, plata y cobre, orejeras, collares, narigueras, pectorales, cetros, cerámicas e infinidad de ornamentos a cual mas bonito (por desgracia no se pueden hacer fotos).

La verdad es que viendo tesoros como estos nos han entrado ganas de hacernos arqueólogos (o huaqueros ;)) debe ser apasionante, eso sí, creo que no tendríamos paciencia ya que se tardaron varios meses en extraer todos los tesoros de la tumba.

Antes de visitar el museo hemos ido a las ruinas de Túcume, situadas más al norte y pertenecientes a la cultura Lambayeque. Las pirámides de adobe (huacas) están bastante destruidas pero vale la pena acercarse para ver las vistas del sitio desde el cerro.

Una història de pel•lícula

Al llarg del viatge et vas topant amb gent molt diferent però amb una cosa en comú: tots ténen històries que explicar. Aquestes vivències, més o menys apassionants enriqueixen molt el viatge i fan que de cada lloc sigui especial.

Avui hem conegut la història d’en Ronald i no voliem marxar de Chachapoyas sense compartir-la amb vosaltres. En Ronald és un noi de 26 anys originari de Kuélap (no de les ruines sino del “poblet” que hi ha just a sota). Els besavis de la seva àvia eren catalans que van venir a fer fortuna per aquestes terres i ara els terrenys circundants a la famosa fortalesa pertanyen a la seva àvia (que encara recorda algunes paraules en català de la seva mare). Tot i que ténen una gran extensió de terreny diguem que no neden en la abundància i en Ronald fa de guia desde molt jove per a guanyar-se la vida.

Un dia el van trucar d’una agència d’Iquitos per a que anés allí a buscar uns turistes i els acompanyés fins a “Chachas” on els faria de guia. Per aquella època en Ronald només tenia 19 anys i no havia anat mai tant lluny. Per això va prometre a la seva mare que un cop arribés a Iquitos la trucaria per a fer-li saber que havia arribat bé.

El viatge fins a Iquitos era difícil i car. Com ja us hem explicat a Iquitos només s’hi pot anar en avió o en vaixell i com que en Ronald no tenia gaire temps ni diners va decidir agafar una llanxa ràpida que transportava mercaderies i deixava pujar-hi fins a 8 passatgers (per un preu molt més econòmic que la llanxa ràpida de passatgers).

Quan estaven navegant a tota màquina, un tronc enorme se’ls va creuar al pas i la llanxa va sortir disparada per a acabar-se enfonsant. El Ronald només recorda que va estar nedant molta estona fins que va aconseguir arribar a la vora (2km més avall d’on hi havia hagut l’accident per culpa de les fortes corrents). Desesperat va passar-se 4 dies buscant supervivents per la zona però només va trobar maletes. També va intentar que les llanxes que passaven pel riu s’aturessin a rescatar-lo però com que és una zona coneguda pels assaltaments tothom es pensava que es tractava d’una trampa dels narcotraficants i ningú parava.

Vist que la única opció era intentar arribar caminant fins al proper poble, en Ronald va emprendre el seu llarg viatge per la selva atemorit. No tenia ni idea de supervivència. Havia vist a les pel·lícules que fregant dos troncs aconseguies fer foc i es va passar un dia sencer intentant-ho. Quan ja estava a punt d’abandonar per les ferides que se li havien fet a les mans: ho va aconseguir. Així que per a mantenir-lo va prendre foc a un tronc ben gros i caminava amb el tronc fumejant a les espatlles. Mort de gana va esmolar un tronc i amb aquesta llança va començar a caçar serps per a menjar. On eren més fàcils de trobar era sota les pedres a la vora del riu i aixecant una pedra el va mossegar una rata de riu. Des d’aleshores va decidir menjar també aquestes rates. Cada nit dormia a dalt dels arbres amb una llança a les mans per por que l’ataquessin animals.

Al veure que no trucava, la mare del Ronald va decidir contactar a l’agència d’Iquitos als 3 dies d’haver marxat. Allí li varen confirmar que no havia aparegut. Va seguir trucant-los fins que als 6 dies d’haver marxat va decidir anar a cercar-lo al poble d’on havia sortit la llanxa. La pobra dona va remoure cel i terra per a trobar-lo. Va pagar a gent per a que el busquessin (que no van fer res), va agafar desenes de barques per a buscar-lo pel riu fins a que es va quedar sense diners i es va haver de posar a treballar en un restaurant. Finalment es va enterar que una de les llanxes que havia sortit havia desaparegut i no hi havia ni rastre de la tripulació ni els ocupants però amb tot va decidir quedar-se en aquell poble a esperar tenir notícies del seu fill.

Mentrestant en Ronald seguia vagant per la selva. “M’estava tornant boig” ens explicava. Va arribar un moment en el que ja no tenia por de res. Un dia caminant va sentir una fiblada a la cama i ja no recorda res més fins a que es va despertar en un poblat indígena. Una tribu d’indis l’havien capturat i no el deixaven sortir d’allí. Per sort, es va fer amic d’un nen que parlava quatre paraules d’espanyol i un dia el va enganyar per a que el portés cap al riu amb l’excusa d’anar a pescar. Un cop allà es va inventar que cridaven al nen per a que tornés al poblat i ell es va a posar a córrer seguint el riu.

Al cap de 22 dies a la selva miraculosament va arribar al poble d’on havia sortit la seva barca. Va anar a una comissaria però es pensaven que estava boig. Amb prou feines podia parlar i expressar el que li havia passat. El van detenir durant 2 dies però van concloure que estava malament del cap i el van deixar anar.

Vagant pel poble va anar a asseure’s a l’entrada d’un restaurant. Al cap d’una estona va sortir-ne una dona que li sonava molt. No sabia qui era però aquell rostre li era familiar (el cap li anava molt lent per la gana). Al cap d’uns segons es va adonar i va cridar: “mamá”. La dona es va quedar quieta es va girar però no el va reconèixer de tanta barba i ferides que duia a la cara i al cos. Aleshores ell es va apropar i li va dir el seu nom de pila i la dona es va adonar que era el seu fill.

Un cop es va haver recuperat va interessar-se per a saber si hi havia hagut supervivents però sembla ser que ell va ser l’únic que en va sortir en vida.

Emocionant no? A nosaltres se’ns ha posat “gallina de piel” mentre ens ho explicava i hem pensat que una història així no podiem guardar-nos-la fins a que tornessim a Barcelona.