Guau! Tant de temps somniant en visitar aquest lloc i ja està, el gran dia ja ha passat! Les expectatives eren ben altes, però el Machu Picchu no defrauda ni una gota. És un lloc màgic en el que realment t’hi pots passar hores i més hores admirant-lo sense cansar-te i això mateix hem fet.
Ens hem llevat ben d’hora per a agafar el primer bus del matí, però quan hem arribat a la parada a les 05:20h ja hi havia una cua ben llarga de gent esperant. Al final, enlloc del primer bus hem agafat el novè. Quins nervis, arribariem a temps per a reservar una de les 400 places per a pujar al Waynapicchu?
Perquè el Machu Picchu no és només el complexe, sino tot l’entorn inclosa la muntanya que es veu al darrere a les fotos (Waynapicchu) i a la qual es pot pujar per a admirar una vista un pèl vertiginosa de les ruines en forma de còndor.
Per sort, el Lino (el nostre guia) es coneix totes les dreceres i hem arribat ben ràpid a l’entrada del Waynapicchu on ens han donat plaça per a pujar a les 10.00h (més tard desitjariem que no ens l’haguessin donat, de lo cansada que és la pujada).
Aleshores han començat a sortir els primers rajos de sol d’entre les muntanyes i s’ha començat a il·luminar tot el complexe encara silenciós. Quin moment més únic. Res podia trencar la màgia del moment (ni les quantitats de turistes que ja començaven a acumular-se).
Podriem estar hores xerrant sobre aquest lloc: que si les vistes desde el Waynapicchu, la impressió al veure’l aparèixer desde la “Porta del Sol” (per on arriben els del Camino Inka), lo bonic que és asseure’s i fer un descans en una de les terrasses elevades a prop del “Puente del Inka”...
A les 16h, després de 10 hores allí, ja ha arribat el moment de marxar (el tren cap a Ollantaytambo surt a les 18.30h). Estem reventats de tots els dies de trekking i ja tenim ganes de reposar a l’hotel però la veritat és que no pots marxar del Machu Picchu sense una mica de melangia. Realment ha sigut la cirera del pastís.
Ens hem llevat ben d’hora per a agafar el primer bus del matí, però quan hem arribat a la parada a les 05:20h ja hi havia una cua ben llarga de gent esperant. Al final, enlloc del primer bus hem agafat el novè. Quins nervis, arribariem a temps per a reservar una de les 400 places per a pujar al Waynapicchu?
Perquè el Machu Picchu no és només el complexe, sino tot l’entorn inclosa la muntanya que es veu al darrere a les fotos (Waynapicchu) i a la qual es pot pujar per a admirar una vista un pèl vertiginosa de les ruines en forma de còndor.
Per sort, el Lino (el nostre guia) es coneix totes les dreceres i hem arribat ben ràpid a l’entrada del Waynapicchu on ens han donat plaça per a pujar a les 10.00h (més tard desitjariem que no ens l’haguessin donat, de lo cansada que és la pujada).
Aleshores han començat a sortir els primers rajos de sol d’entre les muntanyes i s’ha començat a il·luminar tot el complexe encara silenciós. Quin moment més únic. Res podia trencar la màgia del moment (ni les quantitats de turistes que ja començaven a acumular-se).
Podriem estar hores xerrant sobre aquest lloc: que si les vistes desde el Waynapicchu, la impressió al veure’l aparèixer desde la “Porta del Sol” (per on arriben els del Camino Inka), lo bonic que és asseure’s i fer un descans en una de les terrasses elevades a prop del “Puente del Inka”...
A les 16h, després de 10 hores allí, ja ha arribat el moment de marxar (el tren cap a Ollantaytambo surt a les 18.30h). Estem reventats de tots els dies de trekking i ja tenim ganes de reposar a l’hotel però la veritat és que no pots marxar del Machu Picchu sense una mica de melangia. Realment ha sigut la cirera del pastís.