La tumba del emperador Jingdi: Un ejército diferente…

A pocos kilómetros de Xi’An se encuentran el museo y el sitio de excavación de la tumba del emperador Jingdi, el cuarto emperador de la China unificada (el de ayer era el primero). Esta tumba fue descubierta hace nada (1998) y por eso no es tan conocida como la de los guerreros de terracota.

La tumba del emperador Jingdi ofrece un contrapunto interesante al belicismo de los guerreros de Qin. Se ve que dicho emperador no estaba muy preocupado por los asuntos de guerra sino por temas mucho más mundanos. Por esta razón en vez de enterrarse con un ejército de guerreros tamaño real, decidió enterrarse con más de 50.000 pequeñas figurinas de cerámica entre las que destacan animales domésticos y figuras humanas vestidas con túnicas de seda (el tiempo se ha llevado los vestidos y los brazos de madera que eran articulados).

Como en el caso del emperador Qin, los mausoleos del emperador y la emperatriz (dos enormes montañas) todavía no se han escavado; sólo su periferia. Preguntamos el porqué pero no obtuvimos respuestas muy convincentes: es peligroso, temas políticos, presupuesto, supersticiones,…

Por cierto la guía decía que no se podía llegar a esta tumba en transporte público pero sí que se puede. Hay que coger el bus nº4 (uno pequeñito, no los naranjas) desde Xihuamen que te deja allí en frente (Hanyangling museum). El mismo museo habilita unos coches de golf gratuitos para el desplazamiento entre el museo original y el impresionante y recién estrenado museo subterráneo.

Por la tarde apuramos nuestras últimas horas en Xi’An paseando por el curioso barrio musulmán que te transporta a un país del Magreb con sus olores, puestos callejeros, mezquitas y mujeres con shador. También vimos un pequeño espectáculo de sombras chinas. En resumen, Xi’An nos ha gustado mucho no sólo por su riqueza arqueológica sino también porque es una ciudad limpia, ordenada y agradable.

Xi’An: Un exèrcit de guerrers de terracota

Hi havia una vegada, en el 221 A.C. un home que va aconseguir conquerir un munt de territoris i unir-los sota un mateix estat, creant per primera vegada el concepte d’una “Xina unificada”.

Aquest home era en Qin Shi Huang i es va autoproclamar el primer emperador d’aquest nou païs. El seu regnat va ser molt fructífer (amb grans projectes d’obres públiques, unificació de la moneda, de les unitats mètriques i de l’escriptura) però alhora un dels més temerosos i brutals (arribant a esclavitzar a més de 300.000 persones i a enterrar vius a 460 mestres del confucianisme).

Imagineu-vos lo xungo que era que va fer del negre el color oficial de la seva cort! De fet, no deuria tenir la consciència gaire tranquil·la quan va decidir enterrar a 2km de la seva tomba a mil·lers de guàrdies i oficials de terracota tamany real per a que el protegissin a l’altra vida.

La seva tomba encara no ha sigut excavada però cròniques històriques diuen que conté palaus amb pedres precioses, rius subterranis de mercuri i defenses dignes d’una peli d’Indiana Jones. De moment l’únic que es veu és un turonet, però ens han entrat unes ganes de fer de “huaqueros” que si no fós perquè el govern xinès és una “mica” repressiu ja estariem allà fent forats.

Aquesta impressionant armada no es va descobrir fins al 1974 quan uns pagesos de la zona estaven fent un pou. De fet el descobridor encara és viu i va cada dia a fitxar al museu on té la obligació de dedicar llibres a tothom qui els compri. Li vàrem voler fer una foto, però es veu que se li han pujat una mica els fums i si no pagues: “naranjas de la China”.

Del que sí que hem pogut fer fotos és dels guerrers, dels seus cavalls i carruatges. Són realment brutals. Es veu que no n’hi ha cap d’igual i tot i que ja se n’exhibeixen molts encara n’hi ha mil·lers per a desenterrar i restaurar.

Sembla que el tossut d’en Qin ha conseguit fer-se inmortal finalment.

PD. Avui se cel·lebren els 60 anys de “diplomàcia”. Fa molta gràcia perquè a la CCTV xinesa en espanyol li en diuen així als 60 anys de monopartit. Ja que no poden dir-li “democràcia” doncs ells tant panxos i busquen una paraula que s’hi assembli. Si és que aquests del govern són la bomba amb la propaganda...

Las cuevas budistas de Longmen

El Budismo nació en la India en el siglo V A.C. y se fue extendiendo hacia oriente durante los siglos posteriores. En su camino adoctrinador, los seguidores de esta religión fueron dejando huella construyendo templos y esculpiendo estatuas en cuevas. Nosotros hemos hecho parada en Luoyang para poder ver uno de los mayores exponentes del arte budista: las cuevas de Longmen.

Estas cuevas son patrimonio de la humanidad y teniendo en cuenta su antigüedad (se hicieron entre los siglos V y VI) y espectacularidad, sorprende que no sean más conocidas. Más de 1 kilómetro de piedra caliza tallada en la que destacan las inmensas estatuas de Buda, sus feroces guardianes y algunos Bhodisattvas (semidioses). Realmente impresionante.

Por cierto, hoy hay muchos más budistas en China que en India.

Kaifeng una de las antiguas capitales de China

Después de una noche en tren hoy hemos hecho una parada técnica en Kaifeng. Parada corta porque el mismo día hemos hecho otras 3 horas más de tren para ir a dormir a Luoyang.

La ciudad amurallada de Kaifeng había sido antigua capital de China y como tal tiene bastantes edificios históricos. Sin embargo, a nosotros lo que más nos ha chocado es que parece un gigantesco mercado callejero. Sus calles están llenas de tenderetes de ropa y alimentos, fogones cocinando y gente comprando y vendiendo. Además Kaifeng se aleja bastante de la ruta turística tradicional por lo que es un buen sitio para acercarse a la China “real”.

Otra cosa que nos ha sorprendido ha sido la inmensa comunidad musulmana, la verdad es que se deja ver bastante, con sus mezquitas, sus barbas y sus gorritos. Bastante curioso.

Se supone que Kaifeng alberga también una importante comunidad de judíos chinos establecidos aquí en los tiempos de la ruta de la seda pero la verdad es que no es muy “visible” comparada con la musulmana. De hecho queríamos ir a la antigua sinagoga pero el conductor del mototaxi nos quería llevar a otro lado. Al final hemos ido andando para acabar descubriendo que lo único que queda es una piedra dentro del hospital. ¡El pobre hombre nos quería llevar a la nueva sinagoga y nosotros pensando que no se enteraba de nada!

Els canals de Zhujiajiao

A 30 km de Shanghai es troba el poble de Zhujiajiao conegut pel seu casc antic ple de canals, temples, cases senyorials i jardins. La guia posava que sortien busos desde Shanghai cada mitja hora així que ens hem llevat amb la calma i a les 11.00h ens hem plantat a l’estació d’autobusos de l’estadi. Però resulta que la LP estava equivocada (a la Xina no està resultant gaire acurada) i l’últim bus havia sortit a les 10:00h.

Per sort, hem coincidit amb la Jodie i en Bruce, dos ingeniers americans de BP que estaven com nosaltres i hem decidit compartir taxi (290 Yuans pels 4 amb peatges inclosos). El pobre taxista anava una mica perdut ja que semblava que no hagués sortit mai de la ciutat en cotxe i de fet no sabia ni que hi havia peatges (és el cas de molts shanghaiesos que no ténen vacances i no han anat mai fora).

L’excursió ha estat bé ja que ens ha permès descobrir una altra cara dels voltants de Shanghai abans d’agafar el tren nocturn cap a Kaifeng. Per cert, una odissea comprar els bitllets ja que de l’1 al 8 d’octubre cel·lebren els 60 anys de la “Nova Xina” i tothom se’n va de vacances. Esperem no quedar-nos sitiats en les properes etapes ja que els trens van pleníssims...

Shanghai una ciutat en construcció

Nosaltres que ens pensàvem que no hi havia ciutat amb més obres que Barcelona a l’agost, anàvem ben equivocats! La propera exposició universal del 2010 té tota la ciutat de Shanghai capgirada. I quan diem tota, no exagerem!

Si ja de per sí ha de ser complicat caminar en una ciutat on les voreres o són diminutes o inexistents o estan invaïdes per motos, bicis, roba estesa i tenderetes varis ara amb les obres es fa directament impossible.

La segona cosa que ens ha sobtat és el contrast tant bèstia entre modernitat i civisme “en construcció”. Shanghai és aparentment una ciutat de postal: moderna, amb un metro net i ràpid, amb bons museus i grans avingudes comercials amb les primeres marques i restaurants fashion. Fins aquí tot bé, podria ser una segona Hong Kong. Però no, resulta que la gent al teu voltant diguem que ténen una concepció de les “bones maneres” una mica diferent que li permet escopir a tort i a dret, jugar al joc de les cadires cada cop que entra al metro i saltar-se les cues i els semàfors. Es veu que pels jocs olímpics s‘han fet campanyes per a educar una mica més a la gent (també han invertit en barreres “anti-saltacues”), però encara els hi queda camí per a recórrer.

Sembla increïble que una ciutat pugui funcionar i regir-se per un cert ordre tot i aquest “libre albedrío”. Sort que els xinesos són pacífics perquè a Espanya acabariem a puñetazo limpio.

Tercera sorpresa: on és el sol? Durant els 3 dies que hem estat aquí notàvem alguna cosa que ens escalfava però hi ha tanta boira i contaminació que només l’hem intuït. Diuen que el cel blanc és una constant de les ciutats xineses així que és probable que ens acompanyi bona part del viatge.

Amb tot, s’ha de dir que ens ho hem passat prou bé. Hem sopat amb l’Ignasi, visitat el Bund (centre ciutat), la Concessió Francesa (i els carrerons pijos de Xintiandi), regatejat (sense comprar) a l’Old Town, visitat el museu de la propaganda i el museu de Shanghai i ens hem passejat pels mercats d’antiguitats i el “mercat de les mascotes i els insectes” on venen grills per a baralles (els hi encanta apostar).

Atenció! Ens ha sigut difícil de trobar aquest mercat perquè no surt a les guies (l’hem descobert per recomanació de la Nuria i l’Alberto) així que si algú vol anar-hi l’adreça és: nº 405 Xizang Nan Lu (a prop de Fuxing Dong Lu) a la parada de metro de Laoximen. És molt curiós ja que els venedors molesten els grills amb palets per a demostrar la seva agressivitat. En venen de tots els tamanys i alguns costen una pasta!

Y por fin… ¡Guìlín!

Después de tantas idas y venidas por sus alrededores ya tocaba visitar la ciudad de Guìlín. Esta noche cogemos el tren nocturno hacia Hong Kong por lo que hemos pasado el día paseando por la ciudad.

Guìlín parece una ciudad donde la gente vive tranquila. El centro es relativamente pequeño y se recorre fácilmente caminando. Lo más destacable son las 4 calles comerciales con todas las tiendas de marcas occidentales y sus versiones “made in china” al lado, los “peaks” en medio de la ciudad y los dos lagos con las pagodas gemelas del Sol y de la Luna.

Con la visita de Guìlín nos despedimos del sur de China que tanto nos ha gustado. Todos los lugares que hemos visitado nos han sorprendido en positivo por su autenticidad, tranquilidad y por la simpatía de la gente. Ahora nos toca descubrir lo que seguramente será otra China, mucho más moderna y bulliciosa. ¡Próximo destino Shangai!