Kale phe Tibet!

Avui és el tercer i últim dia que som a Lhasa: capital del Tibet i per desgràcia es podria dir que quasi una ciutat xinesa més. En els últims anys el govern xinès no ha parat de construir-hi avingudes, jardins i els típics blocs d’edificis impersonals i amb poca gràcia que infesten les ciutats xineses per a intentar maquillar la veritable personalitat d’aquesta ciutat.

Amb tot i malgrat la permanent presència d’esquadrons militars (prohibidíssim fer-los fotos), el casc antic conserva un ble d’essència tibetana que ens ha encantat. La plaça de Barkhor és única. Allí s’hi troba el temple budista tibetà més antic (Jokhang) i centenars de peregrins hi acudeixen cada dia des dels indrets més allunyats del païs. No saps perquè però tota aquella marea de gent amb les vestimentes de cada regió t’atrapa i acabes donant la volta completa a la plaça sempre que passes per allà (en el sentit de les agulles del rellotge com mana la tradició budista).

I com no... el gegantí i majestuós palau de Potala que no deixa indiferent a ningú. Ja li poden plantar la bandera xinesa a sobre que allò sí que no hi ha qui ho maquilli: tibetà de pura cepa. La llàstima és que han arrassat amb totes les coses que hi havia a dins i en la actualitat és més un museu fred que l’acollidora casa de l’exiliat Dalai Lama.

També hem visitat un parell de monestirs de les afores (Drepung i Sera) però la veritat és que éren tant freds com el palau de Potala. De fet, tots els monjos que queden han hagut de renegar del Dalai Lama i ara, més que a meditar, es dediquen a cobrar per a fer fotos i comptar els diners que la gent deixa als altars (mentre parlen pel mòbil). Al monestir de Sera fan tot un show de convidar-te a les discussions dels monjos, però és més un galliner i un número pels turistes que altra cosa.

En resum, marxem del Tibet amb la sensació que a la cultura tibetana li queden quatre dies. És cert que els xinesos han millorat moltíssim les infrastructures i han ajudat al desenvolupament de la regió (pel seu clar interès en explotar i apropiar-se dels rics recursos naturals) però els tibetans són tractats com a ciutadans de segona classe i la seva identitat cultural els hi fa més nosa que servei. Potser sigui cert l’holocaust cultural que denuncia el Dalai Lama.

P.D. Demà ens acomiadarem dels nostres amics del viatge: en Luca i en Dirk que han resultat ser els millors companys de viatge. We hope to see you soon guys!

Lagos, glaciares y montañas en ruta hacia Lhasa

Después de un par de días visitando principalmente monasterios teníamos ganas de volver a ver naturaleza extrema y la ruta hacia Lhasa nos lo ha proporcionado.

El lago Yamdrok con sus aguas turquesas y el glaciar de Kharola han sido los platos fuertes del día pero toda la ruta es increíble y hay un par de pasos a casi 5.000m de altura. La bajada hacia el Valle de Lhasa es también muy destacable.

Por cierto, las carreteras están perfectas. Esperábamos tortuosas y estrechas pistas de tierra pero nada de eso, la carretera no tiene nada que envidiar a cualquier nacional española a pesar de la altura y la dureza del clima. Hay que decir que los chinos han invertido en infraestructuras en el Tíbet.

Sin embargo, la carretera contrasta con los vehículos que circulan en ella. El Tíbet rural es increíblemente pobre, parece que el tiempo no haya pasado y la gente se sigue moviendo en carros tirados por caballos o amontonados en tractorcillos.

Gyantse: Un auténtico pueblo tibetano bajo la fortaleza

Esta mañana, después de dos horas de conducción, hemos llegado a Gyantse. A diferencia de Shigatse, este pueblo conserva la esencia tibetana y todavía no ha sido totalmente colonizado por los chinos.

La majestuosa fortaleza Dzong preside el pueblo desde lo alto de la montaña pero todavía son más impresionantes los 9 pisos de la estupa tibetana de Kumbum.

A pesar de los efectos de la altura (leve dolor de cabeza y agotamiento), nos hemos pasado el día subiendo a la fortaleza, explorando el monasterio de Pelkhor Chöde (donde se encuentra la estupa) y caminando por el barrio antiguo.

Shigatse: la seu del fals Panchen Lama

Avui hem visitat un dels monestirs més importants del Tibet que en la actualitat és la seu oficial del Panchen Lama. Es troba a Shigatse, una ciutat bastant axinada. Però, qui és el Panchen Lama?

Doncs antigament, al Tibet existien dues figures amb la màxima autoritat religiosa: el Dalai Lama i el Panchen Lama. Aquestes dues persones éren respectades per tothom i s’ajudaven entre elles. El Dalai Lama, a més a més tenia un segon poder: el polític, però en terreny religiós tenia les mateixes atribucions que el Panchen Lama.

De fet, quan el Panchen Lama moria, el Dalai Lama era l’encarregat de trobar la seva reencarnació i formar-lo desde petit per a que fós un bon Panchen Lama. Al seu torn quan el Dalai Lama moria, el Panchen Lama feia el mateix.

Fins aquí tot bé, però quan els xinesos van conquistar el Tibet no els hi va fer cap gràcia que hi hagués persones amb poder religiós i encara menys polític. El 14è Dalai Lama va fugir a l’exili (avisat per l’oracle un dia abans que els xinesos emprenguessin la seva recerca) però el jove 11è Panchen Lama va ser capturat pels xinesos.

Amb les protestes del poble tibetà, els xinesos van decidir calmar una mica els ànims i retornar el Panchen Lama. Tot i que enlloc de tornar el Panchen Lama original, van portar un nen xinès (que el Dalai Lama insisteix no és el nen que ell va triar com a reencarnació dels anteriors Panchen Lama).

Amb el temps aquest nen xinès s’ha convertit en un adult grassonet que fa tot el que els xinesos li diuen i les seves fotos són les úniques que es poden trobar a tots els monestirs i temples tibetans (no hi ha ni una imatge del 14è Dalai Lama). Ara, a ningú se li acut plantejar en públic que no és l’autèntic. De fet, quan el fals Panchen Lama va anar a instal·lar-se a Shigatse, el govern xinès va obligar que una persona de cada familia anés a rendir-li “pleitesia”.

Mentrestant, el Dalai Lama es va fent vell i no ha pogut instruir al veritable Panchen Lama (que només els xinesos saben on és) en la detecció de la seva reencarnació. El Dalai Lama diu que segur que es reencarnarà a fora del Tibet però està per veure si hi haurà algú capaç de distingir la seva reencarnació.

Cruzando los Himalayas hacia el altiplano

¡Hemos sobrevivido al frío! Al final entre el saco de dormir y el cargamento de mantas casi casi hemos pasado calor.Y suerte, porque los paisajes de hoy han sido espectaculares.

Hoy hemos ganado aún más altura y tras alcanzar el paso de Lalunga a más de 5.000m hemos entrado en el inmenso y desértico altiplano característico del Tíbet. Aunque entre tanta llanura, también hemos podido ver los colosales picos nevados de la cordillera del Himalaya entre ellos varios ochomiles. Por desgracia el Everest estaba nublado así que sólo lo hemos podido intuir. Esperamos poderlo ver en el vuelo de regreso (aunque parece que va a haber tortas por el lado derecho del avión).

En los pasos, el viento era salvaje y frío y hacía rugir las coloridas banderillas de oración colocadas por los peregrinos. También hemos pasado por varios poblados dónde a juzgar por la actitud de sus habitantes hacia nosotros no habían visto muchos occidentales.

De momento le tema de la altura lo llevamos bien pero algunos de nuestros compañeros empiezan a sufrir sus molestos efectos (sobretodo el pesado dolor de cabeza).

Tibet: una frontera dura de creuar

Ho hem aconseguit! Sembla mentida però ja som al Tibet. Bé, nosaltres i 40 persones més. Aquest cop, res de viatjar al nostre aire i de forma independent. En els últims anys el govern xinès ha augmentat moltíssim les restriccions a l’accés dels turistes a aquesta zona i entre les moltes trabes que posen està la obligació de viatjar per agència, pagar un visat especial diferent al xinès (màxim de 15 dies) i tenir un bitllet de sortida. Atenció: si téns un visat de la Xina te’l cancel·len i has de pagar l’especial.

De fet, ens vàrem estar repensant molt fer aquest viatge perquè ens feia bastanta ràbia haver de passar per l’aro i donar negoci al govern xinès però bé, teniem ganes de conèixer la cultura tibetana i aquí estem (intentarem no queixar-nos gaire perquè al final ningú ens obliga a anar-hi).

Hem sortit de Katmandú a les 6 del matí en un bus que ens ha portat per carreteres serpentejants, camps d’arròs i poblets fins a la frontera. Allí és on ha començat el show. Primer, obtenir el segell de sortida del Nepal, després travessar a peu un pont que uneix les dues fronteres i per últim esperar, esperar i esperar que el poli de la frontera ens vulgués atendre. No cal dir que els xinesos tenien prioritat màxima, així que cada vegada que n’arribava algún anava el primer de la cua.

Finalment, unes dues hores més tard i després que ens regiressin les motxilles mil cops hem aconseguit passar amb tot el que portàvem. Aquest no ha sigut el cas de molts del grup que han hagut d’entregar llibres en els que hi sortia alguna foto del Dalai Lama, les Lonely Planet del Tibet i fins i tot la de la Xina en molts dels casos. En Dirk, un holandès molt simpàtic, ha conseguit passar la seva LP de la Xina arrencant una part del mapa inicial on hi sortia Taiwan. Per què? Doncs perquè resulta que Taiwan hi surt d’un color diferent al de la Xina i com que el govern xinès considera que n’és una provincia més doncs no els hi agrada...

En fi, els polis de la frontera no en ténen la culpa i fins i tot reien quan havien de requisar les guies... Ben ridícul tot plegat i una altra cosa per a afegir a la llarga llista de censures de les autoritats xineses. Total, que les dificultats uneixen i la veritat és que ens hem fet un bon tip de riure amb la gent del grup. Sobretot quan en Dirk ha començat a defensar la guia del Tibet explicant al guàrdia que Tibet no era Xina i no tenia res en contra del seu païs. Sort, que ens l’hem endut d’allà abans de que el fiquessin al “cuartelillo”...

Després d’això ja ens hem dividit 4 per cotxe i hem anat tirant cap a la pensió on dormirem la primera nit. Que ens toquessin uns bons companys de cotxe era clau així que hem fet “prospecció” a l’hora d’esmorzar i ens hem muntat en el Land Cruiser amb en Luca, un italià que ha fet la volta al món en vel·ler i en Dirk. Ens sembla que si sobrevivim als quasi 4.000 metres d’alçada i al fred d’aquesta nit, ens ho passarem molt bé amb aquest parell.