Perito Moreno: una fama bien merecida

Tras la navegación por el Lago Argentino y la visita de los glaciares Upsala y Spegazzini, el sábado nos tocaba visitar el rey de los glaciares de la zona: el Perito Moreno.

Para ir hasta allí decidimos alquilar un coche para poder visitar el cercano Lago Roca de vuelta. Nos levantamos pronto por la mañana para aprovechar bien el día (amics de voltaalmon vosaltres sabeu el motiu real ;) ) y tener más oportunidades de que el clima nos dejara ver bien el Perito al completo (el día se levantó con lluvia).

El madrugón valió la pena. Tuvimos bastante buena visibilidad y además no había nadie en el parque. El Perito Moreno es espectacular; tiene bien merecida su fama. Si bien no es el mayor glaciar de la zona, sin duda es el más bonito. Además su ubicación y el sistema de pasarelas permite ver la inmensa lengua de hielo que baja desde las montañas mientras se escucha el crujido del hielo al romperse y caer al agua.

Por la tarde nos dirigimos al Lago Roca a unos 35km del Perito. Es un sitio tranquilo fuera del circuito turístico. Desde ahí, en un día claro se puede ver desde el Perito hasta las famosas Torres del Paine en la patagonia chilena.

Por la noche, después de prepararnos una suculenta cena en el albergue tuvimos una última sorpresa. Eran las fiestas del Calafate (132 aniversario del bautizo del Lago Argentino) y los grupos más importantes del país habían desfilado por el escenario en los 3 días anteriores. Como cierre del festival tocaban la Bersuit Vergarabat, una de las bandas más importantes del rock argentino. El concierto fue muy cañero y cerró con unos fuegos artificiales. Cuando podáis bajaros algo.

De la tierra del fuego a la tierra del hielo

Tras dejar atrás la tierra del fuego nos dirigimos hacia El Calafate, la base para visitar los impresionantes glaciares de la Patagonia austral, entre ellos el famoso Perito Moreno. El Calafate es una pequeña localidad turística situada a orillas del lago Argentino, el mayor del país, cuyas aguas turquesas contrastan con las doradas estepas patagónicas.

El viernes decidimos realizar la navegación por el brazo norte del lago para ver los glaciares Upsala y Spegazzini entre otros así como la bahía Onelli. A estos glaciares sólo se puede acceder en barco. El glaciar Upsala es el mayor de la zona, mucho más que el Perito Moreno. Mide más de 60km de largo y sólo se puede visitar su pared frontal. El Spegazzini tiene la pared frontal más alta, llegando a alcanzar más de 80m sobre el nivel del lago. Cruzando un frondoso bosque se accede a la bahía Onelli la cual alberga centenares de pequeños icebergs flotantes.

Partimos pronto por la mañana con la intriga de saber si podríamos acceder hasta la pared frontal del Upsala y la bahía Onelli. En los últimos tiempos, el desprendimiento de gigantescos trozos del Upsala había imposibilitado el paso de los catamaranes. Poder pasar dependía de que los fuertes vientos de la zona no desplazaran los icebergs que flotan en el lago.

Pronto nos dimos cuenta que iba a ser un gran día. Navegar por las aguas del lago Argentino es espectacular, sobretodo cuando empiezan a aparecer icebergs de originales formas y de múltiples intensidades de azul. En dirección al Upsala nos vimos literalmente rodeados de estos bloques de hielo ofreciendo una estampa digna de la Antártida. Por suerte, pudimos pasar y la verdad es que la recompensa es grande ya que estos glaciares son absolutamente impresionantes. La excursión es cara y 300 personas peléandose por la mejor foto en un catamarán no es lo óptimo pero aún así valió la pena.

Tresors dels mars australs

Els últims dos dies hem tingut força activitat física. Dimarts vàrem decidir anar al parc nacional... a peu. Ens feia massa ràbia gastar-nos un terç del pressupost diari en transport, així que vàrem esmorzar fort, ens vàrem preparar uns entrepans i cap al parc s’ha dit!

S’ha de reconèixer que és una bogeria perquè 8 kms de pujada es poden fer mooolt durs (i més si després arribes a un lloc on precisament vas a caminar...). Així que si algú vol estalviar-se els diners del bus, que comparteixi un taxi entre 4 que és la millor opció de llarg.

Per sort, quan portàvem un quart del camí, vàrem preguntar a una furgo si anàvem pel bon lloc i ens va apropar fins al tren del fin del mundo. Un cop al parc vam fer la “senda costanera”: un caminet de 3 hores vorejant les cristalines aigües de la bahia Lapataia i travessant un petit bosc d’estil patagònic (molt dens, ple de molses i líquens i amb un munt d’arbres trencats pel vent). Això sí, la tornada del parc la vàrem fer en cotxe amb una parella d’argentins molt amables.

Al dia següent vam intentar l’ascens al “Glaciar Martial”. Intent fallit perquè quan ja erem al final del telecadira es va posar a ploure de mala manera i vist que les cames tampoc ens acompanyàven massa (després de la mitja marató del dia anterior) ens ho vàrem deixar córrer: ja veurem geleres al Calafate!

En el post anterior comentàvem que de moment el que més ens havia agradat d‘Ushuaia ciutat era el nom. Bé doncs rectifiquem, ahir en vàrem descobrir una que ens ha entusiasmat: el Kaupé. Els meus pares ens han fet un dels millors regals al convidar-nos a sopar en aquest súper restaurant (això va fora de budget). Així que dimecres a la nit ens vàrem posar les botes com uns campions: vi, vieires, merluza negra a la manteca negra, parfait de xocolata amb dulce de leche i una crêpe de gelat i fruites. Simplement espectacular. Tothom que vagi a Ushuaia hauria de probar la merluza negra del Kaupé. Tot i que va ser escollit el millor restaurant d’argentina el 2005, comparat amb BCN tampoc és tant car: 45€ per barba amb vi, dos plats i postre.

Ushuaia: pingüiins a la terra del foc

Ja som a la remota regió de "Tierra del Fuego"; la punta que es veu al mapa a baix de tot de Sudamèrica. I la pregunta és: del fuego? Si aquí fa un fred impressionant! Doncs es veu que precisament per això, els antics i malhauradament extincts pobladors d’aquestes terres (els yámanas o yaganes) feien grans fogueres per a escalfar-se (anàven completament nus) i quan en Magallanes va arribar només va veure que foc i li va posar aquest nom pensant que era una terra de volcans.

Ara una foguera de les de la època no ens vindria malament perquè la veritat és que tot i ser estiu som molt aprop de l’Antàrtida i el temps canvia cada 5 minuts. En un dia pots tenir les 4 estacions repetides vàries vegades. Ser “al fin del mundo” (com als fueguinos els hi agrada repetir) té aquestes coses...

La principal població de Tierra del Fuego és Ushuaia; una ciutat que ha crescut bastant darrerament gràcies al turisme (hi paren força creuers de luxe) i a les ajudes del govern argentí (no ténen impostos) i ja té entorn a 60.000 habitants.

Per a ser sincers, a nosaltres de moment el que més ens agrada d’Ushuaia ciutat és el nom ;) La ciutat no té gaire encant amb les seves cases amb sostres d’uralita i les botigues de souvenirs. Tampoc ajuda que els preus estiguin pels núvols i que la doble tarificació (preus pels residents argentins vs guiris) et deixi cara de tonto cada cop que pagues alguna cosa. Podria ser perfectament un dels poblets d’Alaska de la Sarah Palin en versió cara.

Tot i que per a ser justos, cal dir que l’entorn natural i la vista sobre el canal Beagle ja són una altra cosa i el romanticisme que té el fet de trobar-se a la fi del món hi juga un paper important.

A Ushuaia hi ha bàsicament 5 coses a fer en aquesta època de l’any: embarcar-se en un creuer cap a l’Antàrtida, navegar pel canal Beagle, passejar pel parc nacional, apropar-se al glaciar Martial i visitar els 2 o 3 museus de la ciutat.

Hem descartat el creuer cap a l’Antàrtida (4.500US$/pers és una derrama massa important pel nostre pressupost) i farem tota la resta en els 4 dies que tenim.

De fet avui ja hem fet la navegació pel canal Beagle i ens ha encantat. Hi havia dos tipus de recorreguts: el llarg i car i el curt i una mica menys car. Aquest cop ens hem decantat pel llarg ja que a part de la isla de los pájaros, isla lobos i el far “les éclaireurs” ens portava a veure... la pingüinera!

Teniem pensat pegar-nos un tute impressionant de bus per a anar expressament a Punta Arenas (Xile) a veure pingüins, però quan ens hem enterat que desde Ushuaia mateix en podiem veure i a més dos espècies diferents, no ho hem dubtat ni un moment! Així que hem matat dos pájaros de un tiro i a les fotos en teniu el resultat ;)

Aqui podeu veure un pingu papua envoltat de pingus magallànics

Els canvis de temps que comentàvem: a una banda fa sol i a l'altra una bona tempesta!

Per cert, tot i que el regateig és pràcticament impossible (és un càrtel entre les agències) hem aconseguit un 10% de descompte en el barco negociant por lo bajín...

Ir al fin del mundo no es fácil (y menos en temporada alta)

De vuelta de Uruguay nos hemos encontrado con nuestro primer pequeño contratiempo. Teníamos previsto volar hacia Ushuaia el viernes, pero subestimamos la dificultad de organizar un viaje por el sur de Argentina en temporada alta (y más planificando a 3 días vista como vamos nosotros). Todos los vuelos estaban completos hasta el miércoles de la semana siguiente, lo que nos obligaba a pasar 5 días más en BsAs. Además, no quedaban camas en el hostal para el viernes, así que Leo acudió al rescate.

Nos prestó su “departamento” equipado con las últimas tecnologías (teléfono e internet) durante todo el viernes para organizar la operación “Volar a Ushuaia YA”. Después de toda una mañana operando en paralelo y cuando ya estábamos a punto de pasar de Ushuaia y volar directamente a El Calafate, Roser dijo: mis padres me matan si no vamos al Kaupé (más detalles en futuros post). Así que a fuerza de insistir y ya por pesados se liberaron unas plazas en lista de espera para un vuelo el lunes a las 05.30h, eureka!

Total que teníamos el fin de semana para disfrutar de la ciudad y sus alrededores. El sábado, Leo nos invitó a un asado en la quinta de Techi con sus amigos. La quinta estaba en un country (urbanización privada) a 40 km de capital federal y literalmente tenía de todo: pileta, ping-pong, billar, campo de fútbol e ¡incluso una colchoneta elástica!

Fue un día tranquilo en el que “la pasamos rebién” comiendo asado, charlando y tomando mate.

El domingo decidimos volver a visitar los barrios de la Boca y San Telmo que en fin de semana están mucho más animados. Sus calles se llenan de bailadores de tango y milonga, mercadillos, artistas callejeros y de gente que viene a pasar un buen rato.

Desde este post nos gustaría agradecer la generosa acogida de Leo y Techi que nos han mimado durante toda nuestra estancia en BsAs: invitándonos a comer, haciéndonos de guía turística por la capital federal y alrededores, guardándonos las mochilas durante la escapada a Uruguay e incluso prestándonos su casa para dormir!

La verdad es que hacía cerca de 10 años que no nos veíamos y fue una gran ilusión re-encontrarse. ¡Os esperamos en Barcelona!

¡Sos Macanudos!

Posts d'Uruguay

• 31-01-2009 Colonia del Sacramento: me la “imachinava” més gran
• 31-01-2009 Montevideo o la ciutat fantasma
• 01-02-2009 Barra de Valizas: "perrofláutico"(1) pero genial
• 02-02-2009 Blanco nuclear en el Cabo Polonio
• 04-02-2009 Del cel estelat de Valizas a l'estelada de la Paloma

Del cel estelat de Valizas a l'estelada de la Paloma

Després de 3 nits a Valizas (en dormitori de quatre però pels dos sols) toca tornar cap a Buenos Aires. Han sigut uns dies de vacances en un entorn que ens ha recordat en certa manera al camping de Sant Pere, la Punta del Fangar i la platgeta de Creixell (llàstima que no hi éreu!).

La veritat és que Valizas i el cabo Polonio són uns llocs ideals pels amants de la platja. Valizas per a joves amb ganes de festa i el Polonio per a parelletes i famílies bohèmies. Així que si mai sou per Buenos Aires pel gener-març, val la pena fer-hi una escapadeta. Fora de temporada no és gaire recomanable, a menys que tingueu vocació d'ermità.

El turisme que hi ha és majoritàriament uruguayà i argentí. De fet a l'alberg, els únics gringos que hi havia erem nosaltres, algún surfero australià extraviat i... en Guillermo: un noi de St Cugat que va fer pràctiques a Blawcel (el món és ben petit!).

En ruta cap a BsAs hem decidit descobrir una mica més del litoral uruguayà i hem passat una nit al "balneario" de la Paloma. Al arribar hem anat a preguntar preus a un alberg, i quina ha sigut la nostra sorpresa quan només entrar ens hem trobat amb una estelada gegant.

Resulta que el seu propietari, en Rodrigo, ha viscut dos anys i mig a Sant Quirze, dos a Barcelona i actualment fa dos anys que treballa a Menorca durant l'estiu i torna a Uruguay la resta de l'any a ocupar-se de l'hostal. Parla un català perfecte, sap un munt d'història de Catalunya i ha pujat al Pedraforca, al Carlit,... vaja es pot dir que és un català de pro! Així que avui ens hem quedat xerrant amb ell fins tard i prenent una mica de grappamiel (un licor típic de l'Uruguay). A més ens ha donat una habitació de 6 per a nosaltres sols!

Però abans...hem fet una petita entrevista per a la ràdio local! Je, je, intentarem veure si podem descarregar el podcast i penjar-lo al roda-món. De fet és la nostra segona entrevista... Aviat us desvetllarem quina ha sigut la primera...

Per cert l'alberg de la Paloma es diu: http://www.hostelibirapita.com/