Roda-món als mitjans

Uns post enrera us vàrem comentar que ens havien fet una entrevista per a la ràdio local de la Paloma (Uruguay). En aquell moment us vàrem dir que no havia sigut la primera... Bé doncs ha arribat el moment de desvetllar el misteri!

El dia abans de marxar, el nou talent periodístic Lluís Capdevila ens va sotmetre a una bateria de preguntes. Cal dir que estàvem força nerviosos perquè no tots els dies t'entrevista un periodista de renom, però la veritat és que ha sapigut captar l'escència del que voliem dir a la perfecció.

Aquí teniu el resultat publicat a "La Contra del roda-món". En Lluís Capdevila és un col·laborador habitual d'aquest mitjà com podeu veure a l'encapçalament de l'entrevista (la maquetació torna a ser obra de la consagrada artista Esther).

Cliqueu a sobre de l'imatge per a veure l'entrevista ampliada.

Per cert, aprofitem per a adjuntar també l'entrevista radiofònica. Hem d'anar agafant fluïdesa, és clar...

Ruta Nacional 40 (RN40)... 40 horas no, pero casi

Tras nuestra visita al aislado pueblo de El Chaltén ya teníamos ganas del clima más cálido de la región de Bariloche y los lagos. Para llegar nos hemos tenido que enfrentar a la temida y mítica RN40; la carretera que cruza la Patagonia de norte a sur a lo largo de la cordillera andina.

En total unos 1.500 kms de infinitas estepas patagónicas, en su mayor parte en carretera de ripio (gravilla en los mejores casos, piedras o barro por lo general). Más que Argentina, la verdad es que nos ha dado la impresión de estar cruzando el Lejano Oeste. Sólo faltaban las bolas de paja rodando por la carretera y la banda sonora de Ennio Morricone.

Al principio queríamos recorrer la ruta en coche (compartido con otros 2 o 3 viajeros más) pero el elevado precio y la dificultad de encontrar compañeros en tan poco tiempo nos hizo decantarnos por el menos glamuroso (pero más seguro) bus o colectivo. La verdad es que a pesar de ser un viaje de dos días (parando a dormir en el pueblo de Perito Moreno: ojo no confundir con el glaciar 600 km más al sur) no se nos ha hecho tan duro. También ha ayudado que gran parte del viaje la hemos pasado charlando con Leonel, Constanza y especialmente los santiagueños Carolina y Alberto con los que hemos celebrado la llegada a Bariloche con un buen bife de chorizo. Y es que casi 40 horas por la 40 dan para mucho!

EUREKA! Un poco de asfalto!

Hem fet el cim! Bé, la Laguna de las Tres just davant del Fitz Roy

Portem dos dies a l’incomunicat poble de El Chaltén, la meca del trekking d’Argentina. Aquí no hi ha cobertura, la línia de telèfon es cau durant dies i internet va per satèl·lit (i costa el doble que a qualsevol altre lloc del païs) però això sí de caminets i muntanyes, tants com vulguis!

Estem envoltats d’escaladors i excursionistes (de totes les edats i nivells) de tot el món. El poblet només té 600 habitants però en els mesos d’estiu s’omple de fanàtics de la muntanya. De fet, hem tingut sort ja que la setmana que ve és La Fiesta Nacional del Trekking i no hauriem trobat pas allotjament. I és que és normal ja que les condicions meteorològiques aquí són duríssimes i o véns a l’estiu o el més probable és que et quedis sitiat per una de les freqüents tempestes de neu.

Després de 4 dies amb no gaire bon temps, teniem una mica de por que no puguessim fer res al Chaltén (a més només pots sortir d’aquí els dies imparells que és quan passa el bus). Però... bingo! Hem tingut sol i una visibilitat boníssima, així que el primer dia vam decidir fer LA excursió per excelència: la pujada a la Laguna de los Tres (a 1.200m) des d’on es té una vista inmillorable del cim dels cims argentins: el Fitz Roy (i dos cims més).

La primera part de l’excursió és més que assequible: 1 hora de pujada fins al mirador del Fitz Roy i 2 hores de “passeig” per les planúries i llacunes. Ara, la segona part.... Buff! Només són 500m però en puges 450 de cop! Una autèntica trenca-cames que se sol fer en 1 hora més. Un cop a dalt, no cal dir que se’t passen tots els mals i téns una pujada d’endorfines que ni te cuento. Després toca baixar i al final les cames que et van soles, però et sents un autèntic andinista, je, je (la nevada final quan baixàvem encara ho va fer més èpic).

El segon dia no podiem baixar el ritme, així que hem anat a la Laguna Torre des d’on es pot veure el cerro que porta el mateix nom. Afortunadament, aquesta excursió era bastant menys exigent que la de Laguna de los Tres i les cames l’han suportat prou bé (en el meu cas he necessitat l’ajuda d’un pal salvador). Al final hem fet l’anada en menys de 3 hores (la pujada era de només 1 hora i molt semblant a la del mirador del Fitz Roy). Llàstima que avui la visibilitat no era tant bona, així que per la tarda hem fet cap a l’alberg on ens hem cuinat un súper àpat (filet, pasta amb verdures i carn picada i fruita) i hem tingut temps per a preparar la nostra partida cap a Bariloche de demà. La ruta 40 ens espera!

Esperando que amaine en el Paine

Estem eufòrics. Acabem de tornar de passar el dia al parc de les Torres del Paine (Xile) i la veritat és que ens ha sortit rodó.

Amb tot, la cosa no pintava gaire bé d’entrada... Feia una setmana que no parava de ploure i que uns núvols molt densos s’havien instal·lat a la zona amb poc ànim d’escampar aviat (=visibilitat nul·la). Així que el famós trekking de la W (de 5 dies i amb tendes d’acampada) no era precisament l’activitat més atractiva i només ens quedava l’opció de tour pel parc o fer l’ascensió d’un dia per a intentar divisar el relleu de les torres (amb sort).

Però bé, com se sol dir... “al mal tiempo buena cara” així que ahir vàrem llogar un cotxe (sortia igual que comprar dos tickets de bus pel tour pel parc) i avui ens hem llevat a les 06.00h del matí per a intentar aprofitar el dia al màxim i fer l’ascensió i part del tour (tot i que no sabiem si es podria aprofitar gaire cosa, degut al mal temps).

L’espectacle ha començat només sortir de l’alberg. Quins paissatges més impressionants! Enormes planúries infinites, ñandus (correcaminos), guanacos (són com llamas) i un arc de Sant Martí ens han acompanyat tot el camí cap al parc. Abans d’entrar hem fet una parada a la Laguna Amarga (on hi havia moltíssims flamencs) i a la catarata del Paine (més gran del que ens pensàvem).

Lamentablement al arribar al parc, les muntanyes seguien cobertes de núvols i hem hagut de descartar l’ascensió de 4 hores per a veure les Torres del Paine (es veu que a dalt no parava de ploure). Ara bé, al tenir el cotxe hem pogut anar en busca del sol i parar-nos en un munt d’indrets preciosos.

La primera parada ha sigut a dalt d’un montícul on es trobaven una bona vintenta de còndors. No cal dir que el Dani estava encantat. Jo no puc dir el mateix, perquè 3 còndors han decidit venir a inspeccionar-nos i la veritat és que no em feia cap gràcia sentir les seves ales passant a escassos metres del meu cap. Quines bèsties més grosses (majestuoses segons ell).

La segona parada ha sigut al mirador del Nordenskjöld just en el moment en el que els núvols escampaven i hem pogut veure les preuades Torres del Paine! Després s’ha posat a ploure i ens hem desplaçat cap al Salto Chico (una petita cascada) des d’on hem vist que les muntanyes es tornaven a despejar, així que cap al “Mirador del Cóndor” s’ha dit.

La pujada a dalt del mirador ha transcurrit per una sendera ben vertical però un cop a dalt hem tingut el millor premi: una vista impressionant sobre el Lago Pehoé i aquest cop també dels característics Cuernos del Paine (no confondre amb las Torres).

Per la tarda hem decidit visitar el Lago Grey (format pel desgel de la gelera del mateix nom) i hem disfrutat una altre vegada de la vista d’uns quants icebergs flotant pel llac sobre el fons de la gelera.

En resum, ha sigut un dia ple de descobriments en el qual hem pogut gaudir d’un parc natural que té pràcticament de tot: geleres, llacs, boscos, cascades i muntanyes de 3.000m. Llàstima que el temps encara no està del tot bé perquè aquí hi ha tela per dies! Amb tot, no volem retrassar-nos molt sobre el nostre planning i demà seguim amb més muntanyes i anem cap al Chaltén on estarem incomunicats ben bé un parell de dies.

Perito Moreno: una fama bien merecida

Tras la navegación por el Lago Argentino y la visita de los glaciares Upsala y Spegazzini, el sábado nos tocaba visitar el rey de los glaciares de la zona: el Perito Moreno.

Para ir hasta allí decidimos alquilar un coche para poder visitar el cercano Lago Roca de vuelta. Nos levantamos pronto por la mañana para aprovechar bien el día (amics de voltaalmon vosaltres sabeu el motiu real ;) ) y tener más oportunidades de que el clima nos dejara ver bien el Perito al completo (el día se levantó con lluvia).

El madrugón valió la pena. Tuvimos bastante buena visibilidad y además no había nadie en el parque. El Perito Moreno es espectacular; tiene bien merecida su fama. Si bien no es el mayor glaciar de la zona, sin duda es el más bonito. Además su ubicación y el sistema de pasarelas permite ver la inmensa lengua de hielo que baja desde las montañas mientras se escucha el crujido del hielo al romperse y caer al agua.

Por la tarde nos dirigimos al Lago Roca a unos 35km del Perito. Es un sitio tranquilo fuera del circuito turístico. Desde ahí, en un día claro se puede ver desde el Perito hasta las famosas Torres del Paine en la patagonia chilena.

Por la noche, después de prepararnos una suculenta cena en el albergue tuvimos una última sorpresa. Eran las fiestas del Calafate (132 aniversario del bautizo del Lago Argentino) y los grupos más importantes del país habían desfilado por el escenario en los 3 días anteriores. Como cierre del festival tocaban la Bersuit Vergarabat, una de las bandas más importantes del rock argentino. El concierto fue muy cañero y cerró con unos fuegos artificiales. Cuando podáis bajaros algo.

De la tierra del fuego a la tierra del hielo

Tras dejar atrás la tierra del fuego nos dirigimos hacia El Calafate, la base para visitar los impresionantes glaciares de la Patagonia austral, entre ellos el famoso Perito Moreno. El Calafate es una pequeña localidad turística situada a orillas del lago Argentino, el mayor del país, cuyas aguas turquesas contrastan con las doradas estepas patagónicas.

El viernes decidimos realizar la navegación por el brazo norte del lago para ver los glaciares Upsala y Spegazzini entre otros así como la bahía Onelli. A estos glaciares sólo se puede acceder en barco. El glaciar Upsala es el mayor de la zona, mucho más que el Perito Moreno. Mide más de 60km de largo y sólo se puede visitar su pared frontal. El Spegazzini tiene la pared frontal más alta, llegando a alcanzar más de 80m sobre el nivel del lago. Cruzando un frondoso bosque se accede a la bahía Onelli la cual alberga centenares de pequeños icebergs flotantes.

Partimos pronto por la mañana con la intriga de saber si podríamos acceder hasta la pared frontal del Upsala y la bahía Onelli. En los últimos tiempos, el desprendimiento de gigantescos trozos del Upsala había imposibilitado el paso de los catamaranes. Poder pasar dependía de que los fuertes vientos de la zona no desplazaran los icebergs que flotan en el lago.

Pronto nos dimos cuenta que iba a ser un gran día. Navegar por las aguas del lago Argentino es espectacular, sobretodo cuando empiezan a aparecer icebergs de originales formas y de múltiples intensidades de azul. En dirección al Upsala nos vimos literalmente rodeados de estos bloques de hielo ofreciendo una estampa digna de la Antártida. Por suerte, pudimos pasar y la verdad es que la recompensa es grande ya que estos glaciares son absolutamente impresionantes. La excursión es cara y 300 personas peléandose por la mejor foto en un catamarán no es lo óptimo pero aún así valió la pena.

Tresors dels mars australs

Els últims dos dies hem tingut força activitat física. Dimarts vàrem decidir anar al parc nacional... a peu. Ens feia massa ràbia gastar-nos un terç del pressupost diari en transport, així que vàrem esmorzar fort, ens vàrem preparar uns entrepans i cap al parc s’ha dit!

S’ha de reconèixer que és una bogeria perquè 8 kms de pujada es poden fer mooolt durs (i més si després arribes a un lloc on precisament vas a caminar...). Així que si algú vol estalviar-se els diners del bus, que comparteixi un taxi entre 4 que és la millor opció de llarg.

Per sort, quan portàvem un quart del camí, vàrem preguntar a una furgo si anàvem pel bon lloc i ens va apropar fins al tren del fin del mundo. Un cop al parc vam fer la “senda costanera”: un caminet de 3 hores vorejant les cristalines aigües de la bahia Lapataia i travessant un petit bosc d’estil patagònic (molt dens, ple de molses i líquens i amb un munt d’arbres trencats pel vent). Això sí, la tornada del parc la vàrem fer en cotxe amb una parella d’argentins molt amables.

Al dia següent vam intentar l’ascens al “Glaciar Martial”. Intent fallit perquè quan ja erem al final del telecadira es va posar a ploure de mala manera i vist que les cames tampoc ens acompanyàven massa (després de la mitja marató del dia anterior) ens ho vàrem deixar córrer: ja veurem geleres al Calafate!

En el post anterior comentàvem que de moment el que més ens havia agradat d‘Ushuaia ciutat era el nom. Bé doncs rectifiquem, ahir en vàrem descobrir una que ens ha entusiasmat: el Kaupé. Els meus pares ens han fet un dels millors regals al convidar-nos a sopar en aquest súper restaurant (això va fora de budget). Així que dimecres a la nit ens vàrem posar les botes com uns campions: vi, vieires, merluza negra a la manteca negra, parfait de xocolata amb dulce de leche i una crêpe de gelat i fruites. Simplement espectacular. Tothom que vagi a Ushuaia hauria de probar la merluza negra del Kaupé. Tot i que va ser escollit el millor restaurant d’argentina el 2005, comparat amb BCN tampoc és tant car: 45€ per barba amb vi, dos plats i postre.