Els clàssics de Rio

No podiem marxar de Rio sense fer el “tick” als monuments i llocs més significatius així que avui hem visitat tot el que ens faltava per a fer-nos una idea general de la ciutat: la catedral, el sambódromo, el Maracaná, el Cristo Redentor al Corcovado i el Pão d’Açúcar.

Impressions generals:

• La catedral: el pare-arquitecte que la va projectar va ser ben atrevit! T’agradarà més o menys però no se li pot negar que va fer alguna cosa completament diferent...
• Sambódromo: qué desangelat! És un carrer artificial tot ciment de 700 metres amb grades a banda i a banda. Segurament amb les escoles de samba desfilant-hi i les grades plenes és una altra cosa però de totes maneres és poc natural.
• Maracaná: mític estadi amplíssim. Ens hem trobat uns quants jugadors brasilers coneguts entrenant-hi (Ronaldinho, Kaká, Ronaldo, Romário, Rivaldo, Bebeto,...) i ens hem unit a ells. Jo la veritat és que tenia una mica de por perquè el Cafú quasi se’m tira a sobre, però el Dani s’ha atrevit a controlar amb el pit una pilota perduda i tot. Si no us ho creieu mireu les fotos, no són cap muntatge ;)
• El Cristo Redentor: avui estava completament envoltat de boira la qual cosa li donava un aire tot misteriós però alhora no et deixava veure RES de l’espectacular vista d’abaix. Al final hem tingut sort i s’ha obert uns segons una petita clariana i hem pogut fer un parell de fotos.
• Pão d’Açúcar: dues muntanyes de 220 i 396 m unides per un telefèric (bondinho). Vistes molt guapes de la ciutat i dos trossos de roca espectaculars que fan les delícies dels escaladors.

En resum, Rio ens ha agradat tot i que no deixa de ser una ciutat sudamericana amb edificis altíssims i grans desigualtats. La ciutat està situada en un emplaçament privilegiat entre muntanyes arrodonides i de cara a la bahia amb un munt de platges llarguíssimes. Això fa d’ella una ciutat molt especial; orgullosa i conscient de les seves virtuts (les platges estan cuidadíssimes) però que a l’hora no pot amagar les seves “vergonyes” ja que cada cop hi ha més faveles a sobre dels turons. Esperem que la “Cidade Maravilhosa” ho acabi siguent per a tothom.

Diferents vistes de la catedral

El sambódromo



Vistes del Pão d’Açúcar desde Corcovado

Rio de Janeiro: la vida al costat de les platges

La garota de Ipanema, el Pão d’Açúcar, Copacabana, el Cristo Redentor, la samba, el carnaval,... Poques ciutats desperten tantes imatges i sentiments en l’imaginari col·lectiu com Rio de Janeiro.
La veritat és que sentiem molta curiositat i intriga: Mereixerà el sobrenom de “Cidade Maravilhosa”?, Com portarem el tema de la seguretat?, Les platges seran un desfile de cuerpos serranos?

Per començar vàrem arribar ahir a la nit així que el que més ens preocupava era l’arribada a l’hotel. Però la veritat és que ha sigut ben fàcil: un taxi prepagat i cap a Ipanema s’ha dit! El hostel en el que ens allotgem està de lujo i mai més ben dit ja que té la botiga de Louis Vuitton al costat, la platja a 3 “cuadras” i piscina i tot!

Aquest matí hem aprofitat per a passejar pels barris rics d’Ipanema i Leblon i les seves respectives platges (a veure si veiem la garota). Però més que la garota el que hem vist han sigut nois i noies autèntiques màquines del foot-volley.

Per la tarda hem anat a agafar el “bonde” (una reliquia de tramvia que és una atracció en si mateixa). El bonde uneix el centre amb el decadent barri de Santa Teresa (abans llar de la burgesia i ara en intent de rehabilitació). Ens ho hem passat molt bé veient Rio desde les alçades i com els nens desoïen les bronques del conductor i es penjaven de les baranes i surfejaven els rails per sobre dels arcs de Lapa (tot això sota l’atenta mirada de 3 polis que custodiaven el tramvia).

Després ens hem ben patejat el centre de la ciutat: la biblioteca nacional, la confiteria colombo,...

Finalment, quan el sol ha començat a baixar hem anat a Copacabana, una altra de les platges mítiques que ens faltava per descobrir i hem vist pondre el sol mentres una noia apallissava als seus contrincants en un partit de foot-volley.

Ilha Grande: precioso pero lluvioso

Desde el año pasado mis padres nos habían insistido en que teníamos que ir a Ilha Grande. Ellos habían estado allí recientemente ya que da la casualidad que en un enclave de difícil acceso de la isla, tiene un restaurante una prima lejana de mi padre (que conoció en dicha visita). La verdad es que nos hacía gracia pasar a saludar.

La isla es una pasada; no hay coches, practicamente no está urbanizada y tiene un montón de playas de aguas verdes cristalinas rodeadas de exuberante selva.

Teníamos previsto pasar dos noches en la isla, por lo que el primer día hemos decidido dedicarlo a ir a la playa Lopes Mendes considerada una de las mejores de Brasil. Nos hemos levantado pronto para recorrer el exigente sendero de unas dos horas por medio de la selva que lleva hasta la playa y nos hemos pasado el día pegándonos revolcones en las olas porque tomar el sol poco. En esta ocasión el tiempo no nos ha acompañado y ha estado lloviendo bastante rato. En vistas de que el tema no mejoraba y se preveía más lluvia para el día siguiente hemos decidido marchar hacia Río.

En Ilha grande hemos conocido una pareja muy simpática, Hugo (peruano) y Gwyneth (americana) que estaban haciendo un viaje por Brasil antes de ir a vivir a Perú. Nos hemos tomado unas caipirinhas juntos y quizás nos reencontremos con ellos en Lima.

Paraty, un poble de postal

Bueno, al final tant de tute ha valgut la pena! Ens ha costat un dia de viatge sencer en uns quants autobusos però ja hem arribat i hem après una nova lliçó: que dos punts estiguin més a prop en el mapa no significa que realment sigui la via més ràpida.

A veure recapitulem... De Florianópolis voliem parar a Paraty de camí cap a Rio. Però resulta que no hi ha cap bus directe i la sol·lució que ens oferien les companyies d’autobusos era anar a Rio i d’allà recular cap a Paraty. Com que ens feia molta ràbia això de desfer ruta, tossuts com som vam escrutar bé el mapa i al final vàrem trobar una companyia que arribava a Santos, una població relativament propera a Paraty (en el mapa).

Ara, al arribar a Santos a les 06:00h després d’una nit a l’autocar va resultar que d’allí tampoc sortia cap bus cap a Paraty i ens vàrem passar tot un dia saltant de poble en poble i agafant no sé quants busos diferents. Quan ja estàvem a només 20 km de Paraty vàrem decidir baixar de l’autobús per a admirar el paissatge selvàtic. “Ja passarà algún bus d’aquí a 1 horeta com a màxim”. JA, JA... 2 hores vàrem esperar el maldito colectivo!! Quan va arribar ja quasi bé ens havien devorat els mosquits. A més va resultar que era l’últim i que haviem de fer transbord així que enlloc de 15 minuts vàrem trigar uns 40 més!!! Total una autèntica odissea, divertida i agradable perquè ens hem ben apamat la costa paulista però odissea al cap i a la fi (si algú vol fer aquesta ruta per la via ràpida que vagi de Floripa a Sao Paulo i d’allà a Paraty).

El poble de Paraty ens ha encantat i al final ens hi hem quedat dues nits. Com podeu veure a les fotos és un poble colonial de postal: casetes blanques amb portes i finestres de colors, carrers empedrats on no poden circular-hi cotxes, un percentatge elevadíssim d’esglesietes per metre quadrat i un moll amb desenes de barquetes de coloraines.

A part del passeig obligatori pel casc antic hem fet un tour de 5 hores per la bahia visitant les platges del voltant i parant per a fer snorkelling en una zona de roques. Ens ho hem passat molt bé tot i que al barco ens acompanyàven uns 100 “colegues” més. La veritat és que al principi pensàvem que ens fartariem ràpid de la turistada però ha resultat que tots els turistes eren brasilers i hem acabat disfrutant moltíssim de l’ambientillo ja que al barco hi havia un músic que cantava un munt de cançons clàssiques brasileres (bossa nova bàsicament) i tot el públic l’acompanyava. Des de aleshores que no parem de cantar “burbujas de amor” en portunyol! Tengo un coração...

Florianópolis y la Ilha de Santa Catarina: Aquí sí hay playa!

Ya estamos en Brasil. Después de una noche de autobús llegamos a Florianópolis, la capital de la Ilha de Santa Catarina conocida por sus playas de aguas cristalinas. La verdad es que ya teníamos ganas de sol y mar y las playas de Floripa, como la llaman aquí, no nos han decepcionado.

La isla tiene playas para todos los gustos: surferas, fashion, familiares, desiertas... así que en los tres días que hemos estado aquí nos hemos dedicado a explorar las diferentes zonas y saltar de playa en playa con los pequeños autobuses públicos (rápidos y baratos pero una auténtica montaña rusa, ¡cómo conducen los tíos!)

Floripa no es una ciudad muy bonita pero ha sido una base ideal para llegar rápido a las tres zonas de Santa Catarina. El Norte que es la zona más urbanizada, el Sur la zona de pescadores y playas desiertas y finalmente el Este, la zona de surf, gente guapa y ligoteo. No nos preguntéis porqué es Este y no Centro (?!).

El primer día nos hemos dirigido al norte de la isla quedándonos en la familiar playa de Lagoinha y después en playa Brava (como su nombre indica mucho menos tranquila que la anterior). ¡En Lagoinha hemos visto delfines! Yo me quería ir a nadar con ellos pero la verdad es que han pasado bastante de mi. Hace un tiempo nos encontramos con unos catalanes que llevaban 9 meses viajando por Latinoamérica y nos explicaron que en Brasil habían estado en playas dónde nadabas con los delfines así que se me ha metido esta idea en la cabeza. Cuando lo consigamos será noticia en el Roda-món.

El segundo día ha sido el más completo ya que nos hemos recorrido las pricipales playas y pueblecillos de pescadores del sur de la isla. Primero a la playa de Campeche y después, caminando una hora por la orilla, a la playa de Armaçao. Después nos fuimos a Pantano do Sul y a Riberao de Ilha un pintoresco pueblo azoreño. De vuelta al hostel nos preparamos unas gambas al ajillo que fueron la envidia de los presentes. Deliciosas.

El tercer día hemos ido al Este: a la playa de Joaquina conocida por su surf, (tanto sobre las olas como sobre las dunas) y a la playa Mole donde la gente de guapa de Floripa se reúne. El último destino del día han sido las piscinas naturales de Barra da Lagoa.

En resumen mucha playa, mucho sol y un buen moreno. Próximo destino: más playas en la Costa Verde.

Posts d'Argentina

• 27-01-2009 Próxima estación: verano
• 29-01-2009 Buenos Aires: ¿dónde está el quilombo?
• 08-02-2009 Ir al fin del mundo no es fácil (y menos en temporada alta)
• 09-02-2009 Ushuaia: pingüiins a la terra del foc
• 12-02-2009 Tresors dels mars australs
• 13-02-2009 De la tierra del fuego a la tierra del hielo
• 14-02-2009 Perito Moreno: una fama bien merecida
• 20-02-2009 Hem fet el cim! Bé, la Laguna de las Tres just davant del Fitz Roy
• 22-02-2009 Ruta Nacional 40 (RN40)... 40 horas no, pero casi
• 24-02-2009 De Bariloche a San Martín de los Andes per la ruta dels 7 llacs
• 04-03-2009 Mendoza terra de vins
• 14-03-2009 De sol a sol en las cataratas de Iguazú
• 15-03-2009 Bestioles d'Iguazú
• 15-03-2009 Hito tres fronteras
• 15-03-2009 Adéu a “la” Argentina
• 16-06-2009 Jujuy i Salta: comencem a baixar per “cerros colorados”
• 18-06-2009 Cafayate y la Quebrada de las Conchas
• 19-06-2009 Stuck in the middle

Adéu a “la” Argentina

Ha arribat l’hora de dir adéu a l’Argentina o “La Argentina” com l’anomenen els seus habitants com si parlessin de la seva enamorada. La veritat és que ens ho hem passat genial en aquest bonic païs i no podiem marxar sense escriure un breu post d’homenatge recapitulatiu de les experiències viscudes!

A veure comencem per les coses que més ens han agradat...

• La primera hauriem de dir que els seus immensos paissatges. Aquí tot és XXL: geleres quilomètriques, planúries infinites, carreteres que no s’acaben mai... Imprescindible visitar les geleres de El Calafate, les catarates d’Iguazú i Buenos Aires. Sort que els autobusos de llarga distància ténen “azafato”, servei de menjars inclòs en el preu i uns seients reclinables en els quals es pot dormir prou bé (a nosaltres ens han fet d’hotel més d’una vegada).
  
• La segona està clar que el saber viure d’aquí. La gent és molt cordial, xerraire i amable. No cal dir que hi ha de tot com a tot arreu però en general ens hem sentit molt a gust. Trobem que els argentins saben gaudir de la vida d’una manera molt semblant a la mediterrània i això et fa sentir com a casa.
  
• Un altre punt positiu molt lligat al comentari anterior és el bon menjar. Sí, sí, tota la fama que té la carn argentina certifiquem que la té ben merescuda (visca el bife de chorizo). L’únic tema és que els argentins no mengen res de peix i ens ha sigut una mica complicat incloure’l a la nostra dieta. Menció a part es mereixen els deliciosos i cremosos gelats i les empanades de carn, verdures, pollastre, pernil i formatge,... que han sigut una part important de la nostra alimentació.

Com a coses “a millorar”...

• Sens dubte la doble tarifa! Quina estafa, tu!!! Tots els que no són residents argentins paguen més del doble tant en els transports (avions, autobusos,...), parcs nacionals, excursions turístiques, allotjaments...
  Això lligat a que hi hem estat en temporada alta i que a molts llocs ens ha sigut impossible sortir-nos de la ruta turística ha perjudicat en sobre manera el nostre ajustat pressupost. En teoria el païs car havia de ser Brasil, però Argentina s’ha endut la palma.
  No ens extendrem amb el tema però NO pot ser que l’accés als principals llocs turístics estigui monopolitzat per l’empresa de l’amic del president/a de turno i no existeixi un transport públic alternatiu.

Coses que ens han sorprès...

• La passió desaforada pel mate. Tant a Argentina com a Uruguay hi ha una autèntica dependència de les infusions de “yerba mate”. Vindria a ser com un te que cadascú es prepara a la seva manera (amb més o menys sucre, herbes addicionals estil manzanilla,...). La curiositat és que la gent pren i es prepara mate a la parada d’autobus, a dins l’autocar,...en fi als llocs més inverosímils (per això sempre porten un termo a sobre per a anar afegint aigua calenta a les herbes que porten dins d’una petita caldera/tassa). Prendre mate per ells és més que un acte social i el tema va acompanyat de tot un ritual. El mate sempre es comparteix i tothom xarrupa la mateixa canya.

• Segona curiositat: la de paraules “rares” que fan servir i la seva forma de conjugar els verbs! Alguns exemples: la birome o labiro (el bol·lígraf), la pileta (piscina) i la prohibició d’utilitzar el verb coger. A aquest últim tema em va costar especialment adaptar-m’hi i al final vaig acabar utilitzant el verb “agarrar” per a tot (fins i tot “agarraba” autobusos).

• Curiositat número 3. Si vols enfadar un argentí no hi ha res com parlar-li de les Malvines (o Falkland Islands, amb això sí que explota). Nosaltres hem tocat el tema tangencialment i hem arribat a encendre fins a l’argentí més tranquil.

• Curiositat 4: L’adicció al dulce de leche. A nosaltres ens l’han contagiada i quan ens voliem fer un homenatge ens compràvem un alfajor o havanet. No us ho perdeu si en teniu ocasió!
  
  
• Curiositat 5: la falta de monedes. És un misteri digne de expediente X però pràcticament no hi ha monedes (i els transports públics només accepten monedes). No se sap si és que les fónen o què però a molts llocs t’acaben donant el canvi en caramels i cada cop que has d’agafar un bus públic t’has de preparar per a anar a fer la ruta dels estancs i suplicar que te’n donin. En aquests moments nosaltres estem contribuïnt a la seva extinció ja que en carretegem no sé quantes “por si las moscas” decidim anar a Salta i Jujuy desde San Pedro de Atacama (Xile) al final del nostre periple sudamericà.

Bé, havia de ser un post curt però la veritat és que hi ha tant per explicar que encara ens podriem extendre unes quantes pàgines més! Esperem que el Brasil ens agradi tant o més!

Dos argentins prenent un mate ben calentet a la vora del Rio de la Plata sota un sol de justícia