Ja som a Australia! Després de passar un interrogatori a l’aduana de l’aeroport, que ens escanegessin els nostres passaports (debem ser el perfil de gent que vénen per a treballar) i ens netegessin les sabates (per a que no entrem cap plaga al païs) finalment hem arribat a Sydney.
I com no, no ens hem volgut esperar ni un moment i el primer que hem fet ha sigut anar a la Òpera a veure si trobàvem alguna entrada pels propers dies. Un cop comprades (ja us explicarem demà què tal) ha començat a arribar gent modadíssima amb esmoquin i vestits llargs. Ui, ui, ui! Que l’hem liat i demà no ens deixaran entrar amb les nostres pintes...
Per sort, es veu que no anaven tant arreglats per a anar a veure una representació sino que era la Gal·la dels premis Helpmann (pel que hem entès una espècie de premis del teatre australià). Aixi que han arribat tota una serie de famosillos locals (no en coneixiem cap) a quin més freaky... Eps! Però entre tant famosillo de poca monta al final n’ha arribat un de primer nivell: la Cate Blanchett.
Està súper prima i més blanca que el paper de fumar. I tant de glamour però li costava caminar sobre els súper taconarros que portava com a qualsevol de les mortals. En fi, aquesta ha sigut la nostra petita dosi de “Corasón, Corasón” desde el roda-món.
I com no, no ens hem volgut esperar ni un moment i el primer que hem fet ha sigut anar a la Òpera a veure si trobàvem alguna entrada pels propers dies. Un cop comprades (ja us explicarem demà què tal) ha començat a arribar gent modadíssima amb esmoquin i vestits llargs. Ui, ui, ui! Que l’hem liat i demà no ens deixaran entrar amb les nostres pintes...
Per sort, es veu que no anaven tant arreglats per a anar a veure una representació sino que era la Gal·la dels premis Helpmann (pel que hem entès una espècie de premis del teatre australià). Aixi que han arribat tota una serie de famosillos locals (no en coneixiem cap) a quin més freaky... Eps! Però entre tant famosillo de poca monta al final n’ha arribat un de primer nivell: la Cate Blanchett.
Està súper prima i més blanca que el paper de fumar. I tant de glamour però li costava caminar sobre els súper taconarros que portava com a qualsevol de les mortals. En fi, aquesta ha sigut la nostra petita dosi de “Corasón, Corasón” desde el roda-món.

