De fet, ens vàrem estar repensant molt fer aquest viatge perquè ens feia bastanta ràbia haver de passar per l’aro i donar negoci al govern xinès però bé, teniem ganes de conèixer la cultura tibetana i aquí estem (intentarem no queixar-nos gaire perquè al final ningú ens obliga a anar-hi).
Hem sortit de Katmandú a les 6 del matí en un bus que ens ha portat per carreteres serpentejants, camps d’arròs i poblets fins a la frontera. Allí és on ha començat el show. Primer, obtenir el segell de sortida del Nepal, després travessar a peu un pont que uneix les dues fronteres i per últim esperar, esperar i esperar que el poli de la frontera ens vulgués atendre. No cal dir que els xinesos tenien prioritat màxima, així que cada vegada que n’arribava algún anava el primer de la cua.
Finalment, unes dues hores més tard i després que ens regiressin les motxilles mil cops hem aconseguit passar amb tot el que portàvem. Aquest no ha sigut el cas de molts del grup que han hagut d’entregar llibres en els que hi sortia alguna foto del Dalai Lama, les Lonely Planet del Tibet i fins i tot la de la Xina en molts dels casos. En Dirk, un holandès molt simpàtic, ha conseguit passar la seva LP de la Xina arrencant una part del mapa inicial on hi sortia Taiwan. Per què? Doncs perquè resulta que Taiwan hi surt d’un color diferent al de la Xina i com que el govern xinès considera que n’és una provincia més doncs no els hi agrada...
En fi, els polis de la frontera no en ténen la culpa i fins i tot reien quan havien de requisar les guies... Ben ridícul tot plegat i una altra cosa per a afegir a la llarga llista de censures de les autoritats xineses. Total, que les dificultats uneixen i la veritat és que ens hem fet un bon tip de riure amb la gent del grup. Sobretot quan en Dirk ha començat a defensar la guia del Tibet explicant al guàrdia que Tibet no era Xina i no tenia res en contra del seu païs. Sort, que ens l’hem endut d’allà abans de que el fiquessin al “cuartelillo”...
Després d’això ja ens hem dividit 4 per cotxe i hem anat tirant cap a la pensió on dormirem la primera nit. Que ens toquessin uns bons companys de cotxe era clau així que hem fet “prospecció” a l’hora d’esmorzar i ens hem muntat en el Land Cruiser amb en Luca, un italià que ha fet la volta al món en vel·ler i en Dirk. Ens sembla que si sobrevivim als quasi 4.000 metres d’alçada i al fred d’aquesta nit, ens ho passarem molt bé amb aquest parell.







