Cruzando los Himalayas hacia el altiplano

¡Hemos sobrevivido al frío! Al final entre el saco de dormir y el cargamento de mantas casi casi hemos pasado calor.Y suerte, porque los paisajes de hoy han sido espectaculares.

Hoy hemos ganado aún más altura y tras alcanzar el paso de Lalunga a más de 5.000m hemos entrado en el inmenso y desértico altiplano característico del Tíbet. Aunque entre tanta llanura, también hemos podido ver los colosales picos nevados de la cordillera del Himalaya entre ellos varios ochomiles. Por desgracia el Everest estaba nublado así que sólo lo hemos podido intuir. Esperamos poderlo ver en el vuelo de regreso (aunque parece que va a haber tortas por el lado derecho del avión).

En los pasos, el viento era salvaje y frío y hacía rugir las coloridas banderillas de oración colocadas por los peregrinos. También hemos pasado por varios poblados dónde a juzgar por la actitud de sus habitantes hacia nosotros no habían visto muchos occidentales.

De momento le tema de la altura lo llevamos bien pero algunos de nuestros compañeros empiezan a sufrir sus molestos efectos (sobretodo el pesado dolor de cabeza).

Tibet: una frontera dura de creuar

Ho hem aconseguit! Sembla mentida però ja som al Tibet. Bé, nosaltres i 40 persones més. Aquest cop, res de viatjar al nostre aire i de forma independent. En els últims anys el govern xinès ha augmentat moltíssim les restriccions a l’accés dels turistes a aquesta zona i entre les moltes trabes que posen està la obligació de viatjar per agència, pagar un visat especial diferent al xinès (màxim de 15 dies) i tenir un bitllet de sortida. Atenció: si téns un visat de la Xina te’l cancel·len i has de pagar l’especial.

De fet, ens vàrem estar repensant molt fer aquest viatge perquè ens feia bastanta ràbia haver de passar per l’aro i donar negoci al govern xinès però bé, teniem ganes de conèixer la cultura tibetana i aquí estem (intentarem no queixar-nos gaire perquè al final ningú ens obliga a anar-hi).

Hem sortit de Katmandú a les 6 del matí en un bus que ens ha portat per carreteres serpentejants, camps d’arròs i poblets fins a la frontera. Allí és on ha començat el show. Primer, obtenir el segell de sortida del Nepal, després travessar a peu un pont que uneix les dues fronteres i per últim esperar, esperar i esperar que el poli de la frontera ens vulgués atendre. No cal dir que els xinesos tenien prioritat màxima, així que cada vegada que n’arribava algún anava el primer de la cua.

Finalment, unes dues hores més tard i després que ens regiressin les motxilles mil cops hem aconseguit passar amb tot el que portàvem. Aquest no ha sigut el cas de molts del grup que han hagut d’entregar llibres en els que hi sortia alguna foto del Dalai Lama, les Lonely Planet del Tibet i fins i tot la de la Xina en molts dels casos. En Dirk, un holandès molt simpàtic, ha conseguit passar la seva LP de la Xina arrencant una part del mapa inicial on hi sortia Taiwan. Per què? Doncs perquè resulta que Taiwan hi surt d’un color diferent al de la Xina i com que el govern xinès considera que n’és una provincia més doncs no els hi agrada...

En fi, els polis de la frontera no en ténen la culpa i fins i tot reien quan havien de requisar les guies... Ben ridícul tot plegat i una altra cosa per a afegir a la llarga llista de censures de les autoritats xineses. Total, que les dificultats uneixen i la veritat és que ens hem fet un bon tip de riure amb la gent del grup. Sobretot quan en Dirk ha començat a defensar la guia del Tibet explicant al guàrdia que Tibet no era Xina i no tenia res en contra del seu païs. Sort, que ens l’hem endut d’allà abans de que el fiquessin al “cuartelillo”...

Després d’això ja ens hem dividit 4 per cotxe i hem anat tirant cap a la pensió on dormirem la primera nit. Que ens toquessin uns bons companys de cotxe era clau així que hem fet “prospecció” a l’hora d’esmorzar i ens hem muntat en el Land Cruiser amb en Luca, un italià que ha fet la volta al món en vel·ler i en Dirk. Ens sembla que si sobrevivim als quasi 4.000 metres d’alçada i al fred d’aquesta nit, ens ho passarem molt bé amb aquest parell.

Tres ciudades rivalizando por el máximo esplendor

En el siglo XIV la cultura Malla dominaba la región del valle de Katmandú que estaba unificada bajo un rey que le dio prosperidad y progreso. Al morir, entregó a sus tres hijos los tres reinados del valle: Katmandú, Patán y Bhaktapur.

Pronto comenzaron las guerras, pero los hermanos también rivalizaron en construir las ciudades más esplendorosas. De esta rivalidad han quedado tres ciudades que hay que visitar sí o sí en cualquier viaje al Nepal. Nosotros decidimos dedicar un día a cada ciudad para ir tranquilos.

Patán es ya un barrio más de Katmandú aunque más relajado. Se puede ir en taxi por 150 Rupias (unos 2€) y su plaza principal “Durbar Square” es de las más bonitas.

Bhaktapur sólo está a 12Km pero se tarda más de una hora en llegar porque las carreteras y el tráfico son un desastre. Sorprende ver a las mujeres separando el trigo en medio de las calles y en general es más rural que las otras dos.

Por cierto, estos cinco días por Katmandú nos han servido para organizar el viaje al Tíbet. Mañana vuelven a abrir la frontera (después de los famosos 60 años de la Nueva China) así que si todo va bien dormiremos en el “techo del mundo”.

Patán:

Bhaktapur:

Katmandú: Una ciudad magnética

Ruido, contaminación, suciedad, coches, bicis, motos y rikcshaws amenazando con atropellarte en cada esquina, gente que te rodea para venderte cosas, “hombres santos” dispuestos a desplumarte… ¿Estresante verdad? Pues así es Katmandú, la ciudad dónde hemos pasado la última semana.

Sin embargo la capital del Nepal es una ciudad magnética, no sabemos muy bien por qué, pero nos ha encantado. Quizás sea por sus calles medievales llenas de templos y estupas escondidas o por la simpatía de los Nepalíes, o porque aquí se puede comer lo que uno quiera con la garantía de que será bueno y barato. Pero lo que está claro es que a pesar de ser una ciudad turística, Katmandú conserva una autenticidad y vida que nos han cautivado desde el primer momento.

Nos hemos quedado en el animado barrio del Tamel, lleno de turistas, tiendas de souvenirs, imitaciones de ropa técnica y restaurantes que van desde el nepalí hasta el mexicano pasando por el italiano, el israelita, el chino o el indio.

Este barrio se encuentra cerca de la Durbar Square de Katmandú, la plaza donde hay mayor concentración de edificios importantes y el palacio real que, por cierto, hace muy poco fue el escenario de un episodio digno de la crónica más negra bañada de sangre azul.

Ocurrió el 1 de junio del 2001. Ese día, el príncipe Dipendra (heredero del trono) entró en el palacio real armado y mató a tiros a nueve miembros de su familia incluyendo a su padre; el rey del Nepal. Después de hacer esto se pegó un tiro en la cabeza. Nunca se supo muy bien por qué lo hizo, pero lo más curioso es que el príncipe parricida no murió sino que quedó en coma y en este estado fue nombrado rey del Nepal. La versión oficial dijo que la matanza se había producido de ¡forma accidental! A los dos días murió haciendo innecesario el burdo engaño y sumiendo al país en un profundo estado shock.

Episodios oscuros aparte, también nos hemos acercado a Pashupatinath, dónde los hindús realizan las cremaciones a orillas del sagrado río Bagmati, a la estupa de Bodhnath hacia la cual peregrinan los budistas tibetanos y a las dos antiguas ciudades estado de Patan y Bhaktapur que os explicaremos en otro post.

Mención aparte se merece el “Jazzmandú” un festival de Jazz al que fuimos con Araceli (la hermana de Josefina) que vive en Katmandú. Recordad este nombre: “Soulmates”.

Pashupatinath:

Bodnath:

Estábamos haciéndonos una foto en automático cuando de golpe llegaron todos estos niños y se pusieron en la foto. No nos pidieron dinero, sólo querían verse en la pantalla.

Posts de la Xina

26-08-2009 Hong Kong Island y Kowloon: rascacielos, tiendas y templos
27-08-2009 Els mercats de Hong Kong
28-08-2009 Cheung Chau: una apacible illa pesquera al costat de Hong Kong
29-08-2009 El Buddha assegut més gran del món
01-09-2009 Un templo con más de 10.000 budas y creciendo...
02-09-2009 Macau maravilhao
14-09-2009 El Gran Hermano nos está vigilando
15-09-2009 Probant l’exquisita (????) cuina cantonesa a Guangzhou
18-09-2009 Anem a buscar la bola del drac... a Yángshuò
20-09-2009 Los puentes de lluvia y viento de las aldeas Dong
22-09-2009 Caminando por el Espinazo del Dragón
23-09-2009 Y por fin… ¡Guìlín!
27-09-2009 Shanghai una ciutat en construcció
28-09-2009 Els canals de Zhujiajiao
29-09-2009 Kaifeng una de las antiguas capitales de China
30-09-2009 Las cuevas budistas de Longmen
01-10-2009 Xi’An: Un exèrcit de guerrers de terracota
02-10-2009 La tumba del emperador Jingdi: Un ejército diferente…
03-10-2009 Viatjant al passat per la ciutat enmurallada de Pingyao
05-10-2009 Les colorides coves budistes de Yungang a Datong
06-10-2009 ¿Beijing 2009?
08-10-2009 La Gran Muralla a Mútiànyú
10-10-2009 Beijing es diferente
11-10-2009 Same, same but different
11-10-2009 Zàijiàn/bàai-baai Xina! (adéu en mandarí i en cantonès)

Zàijiàn/bàai-baai Xina! (adéu en mandarí i en cantonès)

5 setmanes sembla molt de temps, però en un païs tant gegantí com la Xina ens han passat volant. O més ben dit, ens han passat en tren... Quin tip de tren que ens hem fet! Hem hagut d’anar a un ritme frenètic (més que al Brasil i tot) per a poder veure alguns dels llocs més importants i la veritat és que hem acabat esgotats però satisfets.

La Xina és un païs ben especial. Pots trobar-te desde la gent més encantadora fins a la gent més borde, passejar per la cosmopolita Hong Kong o la tancada Shanghai (pel comportament dels seus habitants), probar uns dumplings deliciosos o trobar-te un cap de pollastre al menjar, enamorar-te dels posters de propaganda sabent que el paio que hi surt dibuixat va matar a milers de persones... La Xina és així, un païs de contrastos i contrasentits constant.

Abans d’aterrar-hi, n’haviem sentit força coses negatives així que ens hi hem apropat amb molt de sentit de l’humor i paciència; sempre disposats a donar segones oportunitats. Al final en marxem amb una sola impressió: la Xina és com les seves estacions de tren: imprevisible. Mai saps si trobaràs bitllet per a anar a la propera destinació i si la caixera et somriurà o t’escopirà. L’únic que saps del cert és que vagis on vagis hi haurà gent, mooolta gent i algú sempre disposat a colar-se!

Imprescindible visitar:

• La vibrant Hong Kong i l’eclèctica Macau
• Yangshuo i les seves muntanyes arrodonides
• Els camps d’arròs de l’”espinazo del dragón”
• Les restes arqueològiques de Xi’An
• Algunes de les coves budistes que es troben al llarg del païs
• La Gran Muralla
• La dinàmica Beijing

Punts a millorar:

• Omnipresència de l’estat i control de la vida de la població. Ex. La one-child policy i la “gran muralla” o firewall xinès que bloqueja diaris i webs d’opinió. Amb tot, els xinesos no es queixen gaire i estan molt orgullosos del seu païs com hem pogut veure amb les cel·lebracions pels 60 anys de “diplomàcia”.
• Tot i que a les ciutats es fa evident l’emergent classe mitja, gran part de la població és realment pobre. De fet, el 40% dels xinesos no té ni accés a aigüa potable. Al llarg del viatge hem vist molta gent gran amb importants deformacions a l’esquena del treball tant dur al camp que han fet desde petits.
• Falta d’educació i civisme. Les escopinades pel carrer són constants (i fins i tot a dins del tren), a Shanghai la gent s’empeny per a asseure’s al metro com si juguessin al joc de les cadires, les cues i els semàfors estan per a saltar-se’ls,... A més hi ha molts homes que porten les ungles llarguíssimes (sovint plenes de ronya). S’ha de dir que Hong Kong i Beijing en són l’excepció.
• El cel blanc a les principals ciutats. Hi ha una barreja de boira i pol·lució (smog) que et pot deixar sense veure el cel blau durant setmanes.

Coses que més ens han sorprès:

• Falta de preparació pel turisme. Poca gent parla l’anglès i les indicacions la majoria són en xinès. Sort que els números són els mateixos i preguntant (encara que sigui 20 vegades) te n’acabes sortint...
• Els llits són dusos com una pedra. Sembla mentida que el “hard-sleeper” dels trens fós fins i tot més tou que la majoria de llits dels hostels. Ara, els llençols curiosament han sigut els més suaus de tot el viatge.
• Un mitjà de transport que no haviem vist enlloc més són els autobusos amb 3 rengleres de lliteres. Els llits són minúsculs i et donen manta i tot però no ténen lavabo.
• Les imitacions i falsificacions estan a l’ordre del dia. En teniu alguns exemples al post anterior.
• Hi ha controls de seguretat amb raigs X a tots els metros i estacions de tren del païs per més petites que siguin.
• Per a què gastar diners en bolquers o esforç rentant la roba quan no fa falta? Això deuen pensar els xinesos perquè la majoria de nens van amb els pantalons descosits per a que puguin fer les seves necessitats quan els hi vingui de gust. El tema és que un bebé no controla gaire així que si li vénen ganes a l’autobús ja l’hem cagat... (mai més ben dit).
• Els lavabos són bastant incòmodes ja que el 90% són un forat al terra. Per cert, el mite que els lavabos públics són sense portes queda corroborat! A molts llocs ja n’han posat, però fins i tot així els hi agrada fer les necessitats majors amb la porta oberta i parlant pel mòbil. Sense comentaris...
• L’escriptura xinesa és un autèntic maldecap. Existeixen més de 56.000 caràcters així que el 1958 es va adaptar la llengua a l’alfabet romà (com una transcripció fonètica) i es va crear el Pinyin. Sort! Perquè sino a dia d’avui necessitarien un teclat enorme per a escriure a l’ordinador! Amb tot, la majoria de gent no llegeix el Pinyin i quan els vols preguntar per una adreça els hi has d’ensenyar escrita en xinès. Per cert, el Pinyin ha canviat la manera d'escriure alguns mots. Per exemple, Mao Tse Tung és ara Mao Zedong i Pekín és Beijing.
• Les paraules xineses són una combinació de diferents caràcters. Cada caràcter té un significat per separat i es pronucia d’una forma determinada. Quan les marques occidentals volen escriure’s en xinès han de buscar doncs caràcters que sonin semblant a les síl·labes que composen la paraula occidental però alhora vigilar amb el signficat dels caràcters xinesos. Una marca que ha clavat la traducció, és com no, la Coca-Cola. Han aconseguit que en xinès es pronunciï molt semblant “kekou kele” i a més l’hi escaigui el significat “té bon gust i et fa feliç”.
• El menjar és ben curiós. Al anar amb pressupost ajustat la veritat és que ens hem fet un tip d’arròs, fideus i dumplings i hem trobat a faltar un bon bistec o tros de carn. Als restaurants bons pots menjar bé però la seva dieta habitual és ben pobre: es menja ben poca carn i tota sempre talladeta ben petita i barrejada amb alguna altra cosa. Els restaurants que més ens han agradat éren els adaptats pel turista perquè els xinesos de debò solen tenir moltes vísceres i coses ben rares com els llimacs de mar.

Atenció a les ungles del noi del mòbil al metro de Shanghai (tamany i ronya...)

Algú entén alguna cosa?

Fixeu-vos en els snacks xinesos (foto dels paquets de colors). No s'aprecia gaire bé però són ous bullits i potes de pollastre amb les ungles i tot!

A veure qui detecta primer la curiositat de la foto de propaganda dels 60 anys on surt la noia

Same, same but different

Aquí teniu alguns exemples de les moltes imitacions que hem vist per la Xina. No hem inclòs els articles falsificats (estil iphone i bolsos de marca) que són clavats!