Día 2: De Hille a Ghorepani (2.850m)

Etapa corta pero dura. Nos hemos pasado unas cinco horas subiendo escaleras. Dicen que hay unos 3.000 escalones. Seguimos caminando por la ladera de verdes valles y entre densos bosques aunque a lo lejos empiezan a aparecer los picos nevados del Annapurna Sur (7.273m) y el Hiunchuli (6.441m). Desde Ghorepani vemos la puesta de sol sobre la cordillera.

Trekking - Día 1: De Naya Pul a Hille (1.524m)

Día muy tranquilo para empezar. Después de poco más de una hora por una carretera desastrosa hemos llegado al punto de partida del trekking: Naya Pul. Hemos caminado unas cuatro horas rodeados de campos de arroz y pequeñas aldeas. Nos sorprende la cantidad de gente y hospedajes que hay en el camino. Parece que este va a ser un trekking confortable.

Bandipur i Pokhara: tranquil•litat abans del trekking!

Amb una mica de recança finalment ens vàrem decidir a abandonar per uns dies la magnètica ciutat de Katmandú. No sabem què té aquesta ciutat però si no vas amb compte t’hi pots acabar passant més dies dels previstos així que ens vàrem mig obligar a agafar un bus cap a Bandipur.

Bandipur és un poblet que es troba a dalt d’una muntanya en la ruta cap a Pokhara. L’han acondicionat pel turisme recentment, així que està tot ben net i polit i hi trobes una alta concentració de “guesthouses” tot i ser minúscul. Al estar enlairat hem tingut vistes dels Himalayes que malgrat ser força lluny, al ser tant enormes sembla que els tinguis a tocar.

A Bandipur hem conegut a dues noies basques que m’han acabat de convèncer per a fer un trekking fins al “Santuari dels Annapurnes”. La veritat és que el Dani ja feia temps que tenia aquest trekking posat al cap. De fet, des que en Don Lucio (un gran viatger argentí que vàrem conèixer quan estàvem sitiats a Mendoza) ens va dir: “Si van a Nepal tienen que ir al Santuario de los Annapurnas. Es lo más bello que he visto en mi vida”. Jo pensava que es referia a un monestir, però no... volia dir l’amfiteatre de muntanyes que es forma al camp base dels Annapurnes.

Abans de conèixer a les basques, haig de confessar que no ho veia gaire clar... La guia posa que la ruta és de 10 a 13 dies i feia una mica de mandra. Però bé, entre que el Dani no para amb lo bonic que ha de ser el santuari, que les noies ens han dit que era “un trekking facilito que se puede hacer en 8 días” i que si vas al Nepal i no fas trekking sembla que no tinguis perdó m’he acabat animant i avui mateix hem contractat un guia-portejador a Pokhara.

Així que avui, a part de passejar pel casc antic de Pokhara i els voltants del llac (el segon més gran del païs) ens hem dedicat a menjar bé i a preparar-nos per l’excursió.

Ja us explicarem a la tornada, perquè estarem 8 dies sense cobertura, ni internet...

Bandipur:

El llac de Pokhara:

¡De vuelta a Katmandú!

Ya estamos otra vez en Katmandú, la verdad es que aquí nos sentimos como en casa. Por la mañana hemos subido al templo de Swayanbunath, también conocido como el templo de los monos (en las fotos podréis ver de donde viene el nombre).

Después de comer en nuestro restaurante italiano favorito de fuera de Italia (La Dolce Vitta muuuy recomendable) y hacer algunos recados nos hemos ido a relajar a la piscina del hotel de nuestro amigo Luca.

Mañana emprendemos ruta hacia Pokhara aunque nos pararemos en algún pueblecillo de camino.

Posts del Tibet

17-10-2009 Tibet: una frontera dura de creuar
18-10-2009 Cruzando los Himalayas hacia el altiplano
19-10-2009 Shigatse: la seu del fals Panchen Lama
20-10-2009 Gyantse: Un auténtico pueblo tibetano bajo la fortaleza
21-10-2009 Lagos, glaciares y montañas en ruta hacia Lhasa
23-10-2009 Kale phe Tibet!
24-10-2009 Última sorpresa tibetana: vuelo escénico sobre los Himalayas

Última sorpresa tibetana: vuelo escénico sobre los Himalayas

Hace unos días nos quedamos con la espina clavada porque no pudimos ver el Everest a causa de la nubes. Pues bien, hoy en el vuelo de vuelta de Lhasa a Katmandú, nos hemos sacado la espina ¡y de qué manera!

No hemos podido tener el lado derecho (desde dónde se ve el Everest) pero no ha importado. Al empezar a sobrevolar los Himalayas, el piloto ha inclinado el avión y casi todos los hemos podido ver desde nuestra posición.

Uno tras otro han empezado a desfilar totalmente despejados los picos más altos del planeta: el Kanchenjunga (8.586m), el Makalu (8.463m), el Lhotse (8.516m) y finalmente el colosal Evererest (8.848m), ¡impresionante! Hemos podido observarlo en su totalidad, desde las partes sin nieve hasta su gélida y oscura cúspide. La cima del Everest está prácticamente a la altura a la que vuela el avión, ¡parece increible que haya gente capaz de subir hasta allá arriba!

Empezamos con el Kanchenjunga:

Aquí tenemos de izquierda a derecha el Everest, el Lhotse y el Makalu:

Y finalmente, un primer plano del pico más alto del mundo, el Everest:

Kale phe Tibet!

Avui és el tercer i últim dia que som a Lhasa: capital del Tibet i per desgràcia es podria dir que quasi una ciutat xinesa més. En els últims anys el govern xinès no ha parat de construir-hi avingudes, jardins i els típics blocs d’edificis impersonals i amb poca gràcia que infesten les ciutats xineses per a intentar maquillar la veritable personalitat d’aquesta ciutat.

Amb tot i malgrat la permanent presència d’esquadrons militars (prohibidíssim fer-los fotos), el casc antic conserva un ble d’essència tibetana que ens ha encantat. La plaça de Barkhor és única. Allí s’hi troba el temple budista tibetà més antic (Jokhang) i centenars de peregrins hi acudeixen cada dia des dels indrets més allunyats del païs. No saps perquè però tota aquella marea de gent amb les vestimentes de cada regió t’atrapa i acabes donant la volta completa a la plaça sempre que passes per allà (en el sentit de les agulles del rellotge com mana la tradició budista).

I com no... el gegantí i majestuós palau de Potala que no deixa indiferent a ningú. Ja li poden plantar la bandera xinesa a sobre que allò sí que no hi ha qui ho maquilli: tibetà de pura cepa. La llàstima és que han arrassat amb totes les coses que hi havia a dins i en la actualitat és més un museu fred que l’acollidora casa de l’exiliat Dalai Lama.

També hem visitat un parell de monestirs de les afores (Drepung i Sera) però la veritat és que éren tant freds com el palau de Potala. De fet, tots els monjos que queden han hagut de renegar del Dalai Lama i ara, més que a meditar, es dediquen a cobrar per a fer fotos i comptar els diners que la gent deixa als altars (mentre parlen pel mòbil). Al monestir de Sera fan tot un show de convidar-te a les discussions dels monjos, però és més un galliner i un número pels turistes que altra cosa.

En resum, marxem del Tibet amb la sensació que a la cultura tibetana li queden quatre dies. És cert que els xinesos han millorat moltíssim les infrastructures i han ajudat al desenvolupament de la regió (pel seu clar interès en explotar i apropiar-se dels rics recursos naturals) però els tibetans són tractats com a ciutadans de segona classe i la seva identitat cultural els hi fa més nosa que servei. Potser sigui cert l’holocaust cultural que denuncia el Dalai Lama.

P.D. Demà ens acomiadarem dels nostres amics del viatge: en Luca i en Dirk que han resultat ser els millors companys de viatge. We hope to see you soon guys!