És l’hora dels adéus...

Es fa molt difícil escriure aquest post. Sabiem que algún dia arribaria aquest moment però no pensàvem que passés tant ràpid i aquí estem a Barcelona de nou, davant del “toshi”, el nostre company inseparable de viatge amb una barreja d’emocions difícil d’explicar!

I és que deu mesos viatjant pel món, no dormint més d’una setmana al mateix llit i passant-nos el dia de rodelgues són difícils de resumir i donar per tancats.

La principal emoció que tenim en aquests moments és la de sentir-nos profundament agraïts d’haver pogut viure aquesta experiència i contents de reprendre la vida que vàrem deixar a Barcelona.

Com ja vàrem comentar al principi del bloc, aquest viatge no era una fugida de la vida que portàvem sinó un obsequi, un parèntesi que ens auto-regalàvem per a fer realitat un somni que desde petits ens havia rondat pel cap.

Mirant enrere, estem contentíssims amb la decisió que vàrem prendre l’octubre del 2008 i des d’aquí animem a tots els que esteu pensant en fer un viatge semblant a llençar-vos-hi de cap en quant en tingueu la oportunitat. Aquesta arriba quan es ténen els ulls ben oberts i es desitja molt una cosa.

Hem sigut molt afortunats en com ha anat el viatge. No ens hem posat malalts (només un dia de febre alta per esgotament quan creuàvem de Brasil a Perú per l’Amazones i mal de panxa al Salkantay), no hem passat por ni un moment, no ens han atracat ni robat, no hem perdut res de valor (només un tupper amb espaguetis, una samarreta i uns pantalons), no ens han extraviat les motxilles ni hem perdut cap vol, no ha esclatat cap conflicte polític (tot i que al Perú i al Nepal hi hagut merder després d’haver marxat)...

Molts ens pregunteu què tal és això de la convivència 24h, de si et canses de fer i desfer motxilla i si tornar ens és un xoc.

Tema convivència ha sigut realment molt fàcil. Els dos compartiem el mateix objectiu i concepte del que per a nosaltres és viatjar. Al passar tant de temps junts t’acabes coneixent molt bé a tú mateix i a l’altre i la veritat és que dos no es barallen si un no vol. A més al nostre dia a dia passaven tantes coses que sempre hi havia tema de conversa i a diferència dels viatgers que van sols ens feiem “teràpia” mútuament.

En quant a estar actius tot el dia i no cansar-se de moure’s tant, nosaltres contestem que tot és mental. Realment t’acostumes ràpid a viure així. Per a nosaltres viatjar era la nostra rutina diaria (com quan vas a la feina). Ens llevàvem d’hora per a aprofitar al màxim el dia i no anàvem a descansar fins a que el cos ens demanava anar a dormir. Som una mica hiperactius de mena així que vàrem triar aquest ritme i ens hi sentiem molt còmodes. Sempre diem que si haguessim tingut més temps no hauriem fet el mateix itinerari més tranquils sino que hauriem afegit més llocs per a visitar.

Estem segurs que hauriem pogut allargar el viatge mig any més i hauriem seguit amb les mateixes forces que el primer dia. Amb tot, aquest últim mes ja ens hem començat a preparar psicològicament per a la tornada. És curiós però quan la data de tornada s’acosta inconscientment el teu cos comença a sentir-se més cansat i et fa més mandra fer algunes coses que abans no t’importaven (com dormir una nit al tren o a l’autobús). Hem començat a pensar en totes les coses bones que té tornar a casa i a fer plans de coses que volem fer: sopar amb els amics, dinar amb els pares i avis el diumenge, sortir amb bici i a patinar, anar de concerts, al cine, muntar les festes de sempre...

Amb tot, el tema xoc “post-volta-al-món” no el podrem valorar fins d’aquí a uns mesos així que ja penjarem un post d’aquí a mig any explicant com ens van les coses.

Ens fa pena donar per tancat el “roda-món”. No us imagineu la companyia que ens ha fet en aquest viatge (“ell” i els vostres comentaris). Abans viatjar sí que devia ser una altra història però ara amb internet als llocs més recòndits et sents com a casa desde l’altra punta del món. Us volem donar les gràcies a tots els que ens heu seguit: tant els que coneixem personalment com als que no. És extrany però el fet de que us donessiu d’alta com a seguidors i ens enviessiu els vostres comentaris ens feia sentir molt a prop vostre i que no estàvem sols.

I ja només ens queda desitjar-vos a tots molta sort. Esperem que pugueu fer realitat els vostres somnis i no perdeu mai aquesta espurna que va fer que un dia us decidissiu a mirar un senzill bloc de viatges: el roda-món!