El cantó peruà del llac Titicaca: Los Uros i la illa Taquile

Avui ens hem tornat a llevar d’hora per a visitar el cantó peruà del llac Titicaca (el llac navegable més alt del món).

La primera parada l'hem fet en una de les moltes illetes artificials anomenades “Los Uros” ben a prop de Puno. Aquestes illes ténen una història curiosa. Es veu que alguns dels pobladors dels voltants del llac, farts amb les diverses invasions i saquejos que havien de suportar, van decidir buscar un emplaçament més segur per a les seves cases. Així doncs, van depurar la tècnica de construcció de barques de totora i van aconseguir fer amb aquesta planta unes enormes plataformes flotants on assentar les seves cases.

En la actualitat hi segueixen visquent famílies i la comunitat fa torns per a ensenyar als turistes la seva particular forma de vida. Evidentment, han incorporat nous materials a les seves barques (utilitzen cordes de nylon i ampolles de plàstic buides per a millorar la flotabiltat) però l’essència de la construcció segueix essent la mateixa amb la diferència que ara les barques els duren 3 anys enlloc de 6 mesos.

Les illes s’anclen al terra (abans anaven a la deriva) i quan un s’enfada amb el veí, només ha de serrar l’illa i moure-la cap a una altra banda. Ens ha agradat molt veure-ho ja que ens han fet una petita demostració turística amb molta gràcia i la gent era molt amable.

L’illa Taquile ja ha sigut diferent... Allò sí que realment era la turistada màxima. Tota la gent vestida en plan tradicional (anàven ben disfressats) i ens han volgut portar a un restaurant caríssim. Per sort, ens hem juntat amb una parella de metges de Barcelona i hem decidit anar pel nostre compte. Total que ens hem posat les botes per només 8 sols i hem menjat sopa de quinúa i truita del Titicaca deliciosa.

Demà visitarem el cantó bolivià com autèntics maharajas (els pares de la Marijo ens han regalat un creuer en catamarà), ueee!

En Puno antes de lo previsto

Ayer teníamos previsto pasarnos el día descansando en Cuzco pero a media tarde nos enteramos que había un paro campesino convocado para hoy que cortaría la carretera que une Cuzco con Puno a orillas del lago Titicaca. En principio el bloqueo era sólo de 24h pero el año pasado un paro similar acabó durando 8 días con lo que ante la perspectiva de un retraso tan grande decidimos partir hacia Puno ayer mismo.

Nos fuimos directos a la estación de autobuses y cogimos el primer bus que salía. Este bus resultó ser un bus local que paraba cada dos minutos, sin calefacción y cuyas ventanas no cerraban bien con lo que a la 1h de la mañana por el altiplano andino a más de 4.000m de altitud pasamos un frío brutal.

Hoy a priori queríamos quedarnos tranquilos en Puno pero no hemos podido estarnos quietos. Por la tarde nos hemos ido a Sillustani: unas torres funerarias o “chullpas” construídas por diferentes civilizaciones como los Chollas o los propios Incas. A parte de las “chullpas” lo más bonito es la ubicación, una península desde la cual se tienen muy buenas vistas de la laguna de Umayo. De vuelta hemos parado en una casa tradicional del altiplano cuyos dueños eran Quechuas (sin embargo la mayoría de gentes de esta zona son Aymaras).

En Pablito Aguilar i el descobriment del Machu Picchu

Durant força temps es va tenir la creença que el Machu Picchu havia sigut la ciutat inka sagrada, caiguda en l’oblit i redescoberta per l’investigador americà Hiram Bingham.

Aquesta història no és del tot certa, perquè ni Machu Picchu va ser la ciutat de referència dels inques, ni era una “ciutat perduda” caiguda totalment en l’oblit, ni en Hiram Bingham en va ser l’autèntic descobridor...

De fet, Hiram Bingham va anar a explorar per la zona d’ “Aguas Calientes” perquè molts locals ja li havien indicat que per allí hi havia restes arqueològiques. De totes maneres, quan va arribar-hi, les families que hi habitàven i el van acollir li van dir que no tenien constància que hi hagués res semblant.

Res més lluny de la realitat ja que les families Aguilar i Lizárraga coneixien perfectament l’existència de les restes que feien servir com a camps de cultiu (aprofitant les terrasses que havien construit els inques desde feia generacions). Ara, qualsevol li deia la veritat a aquell gringo, no fós cas que es quedessin sense la seva font de subsistència!

Un dia, quan en Bingham ja estava a punt de marxar, es va trobar a prop del riu en Pablito Aguilar (el fill menor de la familia). Li va tornar a preguntar si coneixia algunes restes a lo que ell tot obedient va contestar que no. Però quan en Bingham li va ensenyar un caramel i li va tornar a fer la pregunta en Pablito va sucumbir i li va revel·lar el secret familiar.

És de suposar que a aquell caramel n’hi van seguir d’altres, ja que en Pablito en persona el va conduïr fins a les ruines i li va explicar fins i tot l’utilitat antiga d’alguns dels edificis que quedaven de peu.

Quan va tornar a casa el deurien ben atonyinar al pobre... Però la veritat és que gràcies a aquell “chivatazo” avui dia les families Aguilar i Lizárraga perceben el 1% dels ingressos per l’entrada al Machu Picchu (uns 330.000 USD anuals). Quantitat gens menyspreable tenint en compte el baix nivell de vida al Perú.

Així que podem dir que en Pablito va ben assegurar la vida dels seus descendents (ja que el govern peruà mantindrà aquesta condició sempre que hi hagi descendència).

PD: No hem pogut contrastar aquesta informació a internet, per lo que els noms de les families no estem segurs que siguin els bons, però la història mola, no?

El Machu Picchu no decep

Guau! Tant de temps somniant en visitar aquest lloc i ja està, el gran dia ja ha passat! Les expectatives eren ben altes, però el Machu Picchu no defrauda ni una gota. És un lloc màgic en el que realment t’hi pots passar hores i més hores admirant-lo sense cansar-te i això mateix hem fet.

Ens hem llevat ben d’hora per a agafar el primer bus del matí, però quan hem arribat a la parada a les 05:20h ja hi havia una cua ben llarga de gent esperant. Al final, enlloc del primer bus hem agafat el novè. Quins nervis, arribariem a temps per a reservar una de les 400 places per a pujar al Waynapicchu?

Perquè el Machu Picchu no és només el complexe, sino tot l’entorn inclosa la muntanya que es veu al darrere a les fotos (Waynapicchu) i a la qual es pot pujar per a admirar una vista un pèl vertiginosa de les ruines en forma de còndor.

Per sort, el Lino (el nostre guia) es coneix totes les dreceres i hem arribat ben ràpid a l’entrada del Waynapicchu on ens han donat plaça per a pujar a les 10.00h (més tard desitjariem que no ens l’haguessin donat, de lo cansada que és la pujada).

Aleshores han començat a sortir els primers rajos de sol d’entre les muntanyes i s’ha començat a il·luminar tot el complexe encara silenciós. Quin moment més únic. Res podia trencar la màgia del moment (ni les quantitats de turistes que ja començaven a acumular-se).

Podriem estar hores xerrant sobre aquest lloc: que si les vistes desde el Waynapicchu, la impressió al veure’l aparèixer desde la “Porta del Sol” (per on arriben els del Camino Inka), lo bonic que és asseure’s i fer un descans en una de les terrasses elevades a prop del “Puente del Inka”...

A les 16h, després de 10 hores allí, ja ha arribat el moment de marxar (el tren cap a Ollantaytambo surt a les 18.30h). Estem reventats de tots els dies de trekking i ja tenim ganes de reposar a l’hotel però la veritat és que no pots marxar del Machu Picchu sense una mica de melangia. Realment ha sigut la cirera del pastís.

Relax antes del Machu Picchu: Día 4

Hoy ha sido un día bastante relajado, de hecho, nos hemos pasado toda la mañana bañándonos en las preciosas termas de Santa Teresa situadas a una hora en coche de nuestro campamento de “La Playa”.

Después del agradable baño hemos cogido otra furgoneta para llegar hasta Hidroeléctrica desde donde sale el tren hacia Aguas Calientes.

El tren es lentísimo porque los vagones se desenganchan. Además, en medio del trayecto una persona ha tenido un problema de salud así que lo han montado a la locomotora y se han ido hacia al pueblo dejando el resto de vagones, y a nosotros por tanto, tirados en las vías. Después de un rato ha vuelto a buscarnos y hemos seguido nuestro camino.

Ya estamos en Aguas Calientes dónde finalmente tras 3 días de acampada vamos a dormir en una cama.

¡El Machu Picchu nos espera!

En ruta por el bosque nuboso: Día 3

Hoy hemos seguido bajando, pasando de los 4.650 m de ayer a los 2.085m de “La Playa” donde hemos acampado. El día ha transcurrido entre una densa vegetación, flores, ríos, cascadas y poblados aislados. A destacar la parada en unas pequeñas termas naturales en las que estábamos solos. Un baño de una hora en agua caliente y sulfurosa ha sentado muy bien después del esfuerzo de los dos días anteriores.

Hoy Roser está totalmente recuperada, ha sido perder altura y se ha convertido en una auténtica correcaminos.

Balance de hoy: 6 horas de caminata unos 17 Km recorridos.

El Paso del Salkantay: Día 2

Contrariamente a lo que esperábamos, no hemos tenido frío durante la noche (los guantes, gorros, calcetines y el dormir tres en una tienda de dos han sido medidas efectivas) sin embargo la altura y el agotamiento han hecho mella en Roser que ha pasado la noche del loro con un buen dolor de barriga.

Después de la nochecita, Roser se sentía demasiado débil por lo que ha optado por hacer la subida a caballo. Así que después del desayuno hemos empezado la larga y dura subida hacia el paso del Salkantay a 4.650 de altura.

Hemos tardado unas tres horas de empinadísima subida en alcanzar el paso pero las vistas desde arriba valían sobradamente la pena. Después hemos empezado la bajada, todos a pie porque era demasiado escarpada y peligrosa para los caballos. Tras unas dos horas de bajada exigente para las rodillas hemos llegado a nuestro lugar de almuerzo en un valle muy bonito.

Después de una reparadora comida hemos continuado el descenso unas dos horas y media más. Durante este trayecto el paisaje ha cambiado bastante: hemos pasado de las altas cumbres nevadas a una vegetación más verde y frondosa (también han empezado a aparecer los mosquitos).

Tras caminar unas siete horas y media en total hemos llegado a nuestro campamento donde rápidamente hemos caído rendidos.

Mañana más...