En Pablito Aguilar i el descobriment del Machu Picchu

Durant força temps es va tenir la creença que el Machu Picchu havia sigut la ciutat inka sagrada, caiguda en l’oblit i redescoberta per l’investigador americà Hiram Bingham.

Aquesta història no és del tot certa, perquè ni Machu Picchu va ser la ciutat de referència dels inques, ni era una “ciutat perduda” caiguda totalment en l’oblit, ni en Hiram Bingham en va ser l’autèntic descobridor...

De fet, Hiram Bingham va anar a explorar per la zona d’ “Aguas Calientes” perquè molts locals ja li havien indicat que per allí hi havia restes arqueològiques. De totes maneres, quan va arribar-hi, les families que hi habitàven i el van acollir li van dir que no tenien constància que hi hagués res semblant.

Res més lluny de la realitat ja que les families Aguilar i Lizárraga coneixien perfectament l’existència de les restes que feien servir com a camps de cultiu (aprofitant les terrasses que havien construit els inques desde feia generacions). Ara, qualsevol li deia la veritat a aquell gringo, no fós cas que es quedessin sense la seva font de subsistència!

Un dia, quan en Bingham ja estava a punt de marxar, es va trobar a prop del riu en Pablito Aguilar (el fill menor de la familia). Li va tornar a preguntar si coneixia algunes restes a lo que ell tot obedient va contestar que no. Però quan en Bingham li va ensenyar un caramel i li va tornar a fer la pregunta en Pablito va sucumbir i li va revel·lar el secret familiar.

És de suposar que a aquell caramel n’hi van seguir d’altres, ja que en Pablito en persona el va conduïr fins a les ruines i li va explicar fins i tot l’utilitat antiga d’alguns dels edificis que quedaven de peu.

Quan va tornar a casa el deurien ben atonyinar al pobre... Però la veritat és que gràcies a aquell “chivatazo” avui dia les families Aguilar i Lizárraga perceben el 1% dels ingressos per l’entrada al Machu Picchu (uns 330.000 USD anuals). Quantitat gens menyspreable tenint en compte el baix nivell de vida al Perú.

Així que podem dir que en Pablito va ben assegurar la vida dels seus descendents (ja que el govern peruà mantindrà aquesta condició sempre que hi hagi descendència).

PD: No hem pogut contrastar aquesta informació a internet, per lo que els noms de les families no estem segurs que siguin els bons, però la història mola, no?

El Machu Picchu no decep

Guau! Tant de temps somniant en visitar aquest lloc i ja està, el gran dia ja ha passat! Les expectatives eren ben altes, però el Machu Picchu no defrauda ni una gota. És un lloc màgic en el que realment t’hi pots passar hores i més hores admirant-lo sense cansar-te i això mateix hem fet.

Ens hem llevat ben d’hora per a agafar el primer bus del matí, però quan hem arribat a la parada a les 05:20h ja hi havia una cua ben llarga de gent esperant. Al final, enlloc del primer bus hem agafat el novè. Quins nervis, arribariem a temps per a reservar una de les 400 places per a pujar al Waynapicchu?

Perquè el Machu Picchu no és només el complexe, sino tot l’entorn inclosa la muntanya que es veu al darrere a les fotos (Waynapicchu) i a la qual es pot pujar per a admirar una vista un pèl vertiginosa de les ruines en forma de còndor.

Per sort, el Lino (el nostre guia) es coneix totes les dreceres i hem arribat ben ràpid a l’entrada del Waynapicchu on ens han donat plaça per a pujar a les 10.00h (més tard desitjariem que no ens l’haguessin donat, de lo cansada que és la pujada).

Aleshores han començat a sortir els primers rajos de sol d’entre les muntanyes i s’ha començat a il·luminar tot el complexe encara silenciós. Quin moment més únic. Res podia trencar la màgia del moment (ni les quantitats de turistes que ja començaven a acumular-se).

Podriem estar hores xerrant sobre aquest lloc: que si les vistes desde el Waynapicchu, la impressió al veure’l aparèixer desde la “Porta del Sol” (per on arriben els del Camino Inka), lo bonic que és asseure’s i fer un descans en una de les terrasses elevades a prop del “Puente del Inka”...

A les 16h, després de 10 hores allí, ja ha arribat el moment de marxar (el tren cap a Ollantaytambo surt a les 18.30h). Estem reventats de tots els dies de trekking i ja tenim ganes de reposar a l’hotel però la veritat és que no pots marxar del Machu Picchu sense una mica de melangia. Realment ha sigut la cirera del pastís.

Relax antes del Machu Picchu: Día 4

Hoy ha sido un día bastante relajado, de hecho, nos hemos pasado toda la mañana bañándonos en las preciosas termas de Santa Teresa situadas a una hora en coche de nuestro campamento de “La Playa”.

Después del agradable baño hemos cogido otra furgoneta para llegar hasta Hidroeléctrica desde donde sale el tren hacia Aguas Calientes.

El tren es lentísimo porque los vagones se desenganchan. Además, en medio del trayecto una persona ha tenido un problema de salud así que lo han montado a la locomotora y se han ido hacia al pueblo dejando el resto de vagones, y a nosotros por tanto, tirados en las vías. Después de un rato ha vuelto a buscarnos y hemos seguido nuestro camino.

Ya estamos en Aguas Calientes dónde finalmente tras 3 días de acampada vamos a dormir en una cama.

¡El Machu Picchu nos espera!

En ruta por el bosque nuboso: Día 3

Hoy hemos seguido bajando, pasando de los 4.650 m de ayer a los 2.085m de “La Playa” donde hemos acampado. El día ha transcurrido entre una densa vegetación, flores, ríos, cascadas y poblados aislados. A destacar la parada en unas pequeñas termas naturales en las que estábamos solos. Un baño de una hora en agua caliente y sulfurosa ha sentado muy bien después del esfuerzo de los dos días anteriores.

Hoy Roser está totalmente recuperada, ha sido perder altura y se ha convertido en una auténtica correcaminos.

Balance de hoy: 6 horas de caminata unos 17 Km recorridos.

El Paso del Salkantay: Día 2

Contrariamente a lo que esperábamos, no hemos tenido frío durante la noche (los guantes, gorros, calcetines y el dormir tres en una tienda de dos han sido medidas efectivas) sin embargo la altura y el agotamiento han hecho mella en Roser que ha pasado la noche del loro con un buen dolor de barriga.

Después de la nochecita, Roser se sentía demasiado débil por lo que ha optado por hacer la subida a caballo. Así que después del desayuno hemos empezado la larga y dura subida hacia el paso del Salkantay a 4.650 de altura.

Hemos tardado unas tres horas de empinadísima subida en alcanzar el paso pero las vistas desde arriba valían sobradamente la pena. Después hemos empezado la bajada, todos a pie porque era demasiado escarpada y peligrosa para los caballos. Tras unas dos horas de bajada exigente para las rodillas hemos llegado a nuestro lugar de almuerzo en un valle muy bonito.

Después de una reparadora comida hemos continuado el descenso unas dos horas y media más. Durante este trayecto el paisaje ha cambiado bastante: hemos pasado de las altas cumbres nevadas a una vegetación más verde y frondosa (también han empezado a aparecer los mosquitos).

Tras caminar unas siete horas y media en total hemos llegado a nuestro campamento donde rápidamente hemos caído rendidos.

Mañana más...

A Machu Picchu por la ruta del Salkantay: Día 1

Esta mañana nos hemos levantado a las 4h para empezar nuestro camino hacia el Machu Picchu. Hemos cogido un autobús local para llegar hasta Mollepata desde donde empieza la caminata. En el trayecto de 3 horas casi nos congelamos pero cuando la luz rojiza del amanecer se ha empezado a reflejar en los nevados nos hemos animado (bueno yo porque Roser y Nacho dormían). Además el wuayno (música tradicional cantada en quechua y castellano) que sonaba en el autobús le daba un aire más “místico” al momento.

Al llegar a Mollepata hemos conocido a los otros miembros de la expedición Gabriel, el arriero encargado de nuestras 3 mulas y Pascual nuestro cocinero. Lino nuestro guía ha venido con nosotros desde Cuzco. Por suerte tenemos un grupo privado porque hemos visto grupos de 20 o más que la verdad no apetecían nada...

La caminata de hoy ha sido suave aunque con algunas subidas fuertes. Al principio el paisaje ha sido de grandes valles verdes. A medida que hemos ido avanzando el imponente Salkantay (6.271m) se ha hecho cada vez más presente y con ello la preocupación por la temperatura que a pie del glaciar, donde está nuestro campamento, puede alcanzar los -8ºC.

Tras caminar unas 7h hemos llegado al campamento a 3.700 m de altitud con unas vistas brutales del nevado. A nuestra llegada todavía lucía el sol pero el frío se empezaba a intuir así que después de una buena cena y de escuchar las leyendas incas explicadas por Lino, hemos decidido dormir los 3 en la misma tienda (de dos personas).

Mañana nos espera el día más duro con la subida al paso del Salkantay a 4.650 m de altura. Esperamos poder dormir...

Cuzco i el “Valle Sagrado”

Aquests últims dos dies els hem passat a la ciutat de Cuzco (o Cusco com li diuen aquí) visitant la ciutat, els voltants i preparant-nos per l’excursió de 5 dies per la coneguda ruta del “Salkantay”.

Avui de fet, hem tingut dia complet perquè després de visitar la zona del “Valle Sagrado” ens hem hagut d’afanyar a anar a comprar/llogar tot l’equipament necessari per l’excursió de demà.

Però anem per parts... La visita a el “Valle Sagrado de los Incas” ens ha servit per a començar a escalfar motors pel Machu Picchu. Hem visitat les ruines de la ciutat inca de Pisaq (construïda a dalt d’una muntanya i envoltada de terrasses de cultiu), el mercat d’aquesta població (on hem menjat unes empanades de “pizza andina” delicioses), el temple sagrat d’Ollantaytambo (també a sobre d’un turó) i la població de Chincheros (de renom gràcies als seus teixits).

La visita de totes aquestes coses ha sigut bastant a toc de pito. Hem contractat un tour per a tenir un guia i veure-ho tot en poc temps però ens ha sortit el tiro per la culata ja que ens ha tocat un grup de gent gran i nens que caminaven lentíssims però no es donaven per vençuts i ho volien veure tot (les esperes s’han fet eternes).

Nosaltres recomanariem a qui ho vulgui visitar de fer-ho per lliure i dedicar-li un parell de dies (que nosaltres no teniem).

Amb la broma hem acabat visitant Chincheros de nit i hem arribat a Cusco ben tard. Reventats hem anat al supermercat a comprar “provisions” ( = galetes i xocolatines) pel trekking i després hem anat a llogar el sac de dormir. Això ha sigut una altra odissea perquè a totes les botigues llogaven sacs “North Face” falsos que no escalfen res. Per a nosaltres era crític trobar sacs de plumes bons ja que la primera nit la passarem a sota d’una gelera a -8ºC.

Finalment hem trobat una botiga on ens llogaven un parell de sacs Nikko i Doite (les marques recomanades) però a 10 sols/dia. El de la botiga ens ha venut la moto que eren molt bons i per això haviem de pagar-los tant cars. Hem aconseguit que ens els deixés per 8 sols però encara ens faltava un sac i ens ha dit on podiem trobar-lo. Quan hem arribat a l’altre botiga ens deixaven el mateix sac per 5 sols!!! Quina cara de tontos que se’ns ha quedat! El de la botiga honrada ens ha dit que no entenia perquè l’altre ens havia donat aquell preu tant car i hem començat a muntar en col·lèra... Ja haviem pagat els sacs i era practicament impossible que ens tornés els diners, però amb tot hem decidit anar a la botiga i reclamar-li.

La meva indignació era tant gran que quan hem arribat a la botiga, abans que el Dani o el Nacho puguessin obrir boca li planto a l’home: “Hola amigo, tenemos un problema. Te has equivocado y nos debes 30 soles. Calculaste mal el precio de los sacos y no son 8 sino 5 soles/día”. Com que l’home tenia la botiga plena de guiris que li estaven a punt de comprar i m’ha vist la mirada assassina, ens ha tornat tots els diners sense rechistar i ens n’hem anat a l’altre botiga on hem llogat els sacs a bon preu.

Quin dia més cansat i demà ens llevem a les 04.00h per a agafar un bus cap a Mollepata (on començarem la caminata)...