dijous, 25 de juny del 2009

L’illa de Pasqua: l’indret habitat més remot del món

Hi havia una vegada tres volcans perduts enmig del Pacífic. Al llarg de diferents anys van anar erupcionant i de les colades de lava es va formar una illa de forma triangular amb un dels volcans a cada vèrtex.

Un bon dia, uns intrèpids navegants van arribar de terres molt llunyanes i van decidir establir-se a l’illa ja que hi tenien de tot (fins i tot aigüa dolça de la pluja als cràters dels volcans ja extingits). La hipòtesi més contrastada és que venien de la Polinèsia però d’altres creuen que podrien haver sigut antics peruans (d’una cultura preincaica) en barques de totora.

Amb el pas dels anys, la comunitat va anar creixent i van començar a magnificar el culte als seus avantpassats construint grans estàtues amb la pedra d’un dels volcans: havien nascut els mítics Moáis.

En la actualitat es troben més de 600 Moáis repartits per tota l’illa la qual cosa li confereix un aire místic difícil d’explicar. Alguns estan tombats (resultat de les guerres entre clans) però molts per fortuna han sigut restaurats i semblen gegantines peces d’escacs.

Avui, en el nostre primer dia de visita hem decidit recórrer tota l’illa en cotxe. És cert que tenim sis dies en total però ens ha semblat que valia la pena donar-li un cop d’ull general d’entrada i després aprofitar la resta de dies per a repetir els llocs que més ens hagin agradat i fer excursions vàries.

Primeres impressions: estem entusiasmats amb l’illa! És preciosa, hi ha poquíssima gent i et sorprèn constantment. Realment et sents en un lloc ben remot i misteriós i els Moáis bufff... són impressionants i és impossible cansar-se’n. Estem feliços d’haver inclòs l’illa de Pasqua en el nostre itinerari i poder-ne gaudir encara 5 dies més.

L’indret habitat més remot del món val moooolt la pena!!!






dimarts, 23 de juny del 2009

El Valparaíso bohemio

La segunda parte del tour de Max nos ha llevado a otro de los platos fuertes de Valparaíso: la casa de Pablo Neruda (que tiene unas vistas impresionantes sobre la bahía). El resto de la mañana hemos paseado por los cerros Alegre y Concepción. Estos dos coloridos cerros son los más restaurados de la ciudad y tienen un ambiente bohemio y creativo.

La tarde la hemos dedicado a lavandería y recados varios. Y es que mañana dejamos el continente para empezar la etapa más paradisiaca de nuestro viaje: ¡la islas del Pacífico! Primer destino: Isla de Pascua.



dilluns, 22 de juny del 2009

Valparaíso y Viña del Mar

Hoy Max nos ha llevado a hacer la primera parte de su tour por las ciudades costeras de Viña del Mar y de Valparaíso. Estas dos ciudades están pegadas la una a la otra pero son muy distintas entre sí.

“Viña” es moderna y se la conoce por su festival de música. “Valpo” está construida sobre más de 40 cerros y sus casas de colores y placas de aluminio oxidadas (testimonio de su esplendor pasado) le han valido la denominación de Patrimonio de la Humanidad por la Unesco. Valparaíso fue uno de los puertos más importantes de América hasta que se abrió el canal de Panamá. A partir de ese momento empezó su declive.

Después de pasear toda la tarde por las empinadas calles de Valparaíso, nos hemos ido a cenar una “chorrillana” (patatas fritas, cebolla y carne con ají) al J.Cruz; uno de los locales con más solera de la ciudad y dónde dicen se inventó este popular plato no apto para personas con colesterol.


diumenge, 21 de juny del 2009

Más vale pájaro en mano…

Ahir el pas encara seguia tancat, i com que no donaven un pronòstic clar vàrem entrar en pànic i vàrem decidir buscar un plan B iniciant la operació “ens pirem de Mendoza sigui com sigui”. Els preus dels avions Mendoza-Santiago, com és lògic, estaven disparats: més de 350 USD només anada però vàrem fer una petita maniobra que de vegades funciona...

Buscant “ida y vuelta” per internet hi havia una oferta que si tornaves el dijous et sortia un preu força enraonat així que no ho vàrem dubtar i aquest mateix matí hem sobrevolat l’Aconcagua i ara ja som a Viña del Mar!

Aquí ens hem trobat amb en Max, un noi que vàrem conèixer a través de hospitalityclub.org i que molt amablement s’ha ofert a fer-nos de guia aquests propers dos dies i a deixar-nos l’antiga consulta del seu pare per a que hi dormim tres nits.

De fet, el mateix Max sabent que ens trobàvem “sitiats” a Mendoza, va avisar a dos amics seus “mendocinos” en Lucio i la Blanca que ens varen venir a trobar al hostel inmediatament per a anar a fer un cafè. Vaja! Ara que ja començàvem a agafar-li gust a Mendoza hem hagut de marxar esperitats, però la Illa de Pasqua ens espera!

Els 6.962 m de l'Aconcagua casi ná!
Posta de sol a Viña del Mar. Comencen les postes de sol espectaculars al Pacífic!

divendres, 19 de juny del 2009

Stuck in the middle

Estem sitiats! Els nostres pitjors temors s’han fet realitat i el pas cap a Xile està tancadíssim per nevades. Després de 22 hores de bus ens han donat la noticieta que no tenien ni idea quan l’obririren. Poden ser tres dies com una setmana...

Costa de creure perquè a Mendoza fa una temperatura ben agradable però és que el pas és ben a prop de l’Aconcagua i en una zona on els Andes són altíssims.

Grrrr... Ara només toca creuar els dits a esperar que l’obrin diumenge o dilluns. En principi haviem quedat per a anar a casa d’un amic xilè a Viña del Mar el mateix diumenge però ara el que més ens preocupa és arribar a temps per a agafar el vol cap a Illa de Pasqua el 24.

Sembla ser que els vols cap a Santiago s’han disparat (més de 380USD) i si no obren haurem de passar per un altre pas a més de 24 hores de bus...

dijous, 18 de juny del 2009

Cafayate y la Quebrada de las Conchas

Estos últimos dos días los hemos pasado en Cafayate en la región de los Valles Calchaquíes. Este es un pueblo dedicado al cultivo del vino, al queso y otras especialides gastronómicas donde se respira paz y tranquilidad.

El 17 de Junio se celebra la fiesta de Güemes, un gaucho salteño héroe de la liberación de Argentina y es festivo en toda la región de Salta así que ayer al llegar al pueblo nos encontramos con un bonito desfile de gauchos en vestimenta tradicional.

Por la tarde nos fuimos a hacer un excursión a la Quebrada de las Conchas, donde nos paseamos por paisajes que recuerdan al Gran Cañón del Colorado (en pequeño).

Esta mañana ha sido el turno de las degustaciones de vino y queso en las bodegas de la zona. La verdad es que eran un poco cutrillas (por ejemplo, se probaban todos los vinos tintos, blancos, dulces, secos en la misma copa sin limpiar), pero “a caballo regalado no le mires el dentado” así que hemos salido de allí bien contentillos.

Por cierto, una de las especialidades de Cafayate es el helado de vino, curioso pero muy bueno. Hay de vino blanco “Torrontés” y de tinto “Cabernet”. Si algún dia venís por estas tierras no os vayáis sin probarlo.

Esta tarde ya vamos a enfilar hacia Mendoza para cruzar el paso de la cordillera cuanto antes. El tiempo está empeorando y nos han dicho que es posible que esté cerrado. Nos esperan 22h de bus...


dimarts, 16 de juny del 2009

Jujuy i Salta: comencem a baixar per “cerros colorados”

Com passa el temps! En menys de 10 dies hem de ser a Santiago de Xile per a començar la nostra ruta per illes paradisíaques, així que ja hem començat a enfilar camí cap al sud.

Teniem el dil·lema sobre si baixar per Xile o per Argentina però la temptació de degustar "bife de chorizo" un cop més, ha pogut amb nosaltres, je, je. A més, al llarg del viatge ens hem anat trobant amb un munt de viatgers que ens han recomanat el nord de l’Argentina, encanvi sembla ser que l’equivalent xilè no té tant d’interès (al menys desde San Pedro de Atacama fins a la Serena).

Així que ja som a l’Argentina un altre cop! No sabem què té aquest païs però ha sigut creuar la frontera que ens hi hem tornat a sentir com a casa. Si us preguntés quina és una de les primeres coses que hem fet no ho encertarieu ni en broma... Hem anat al “Carrefour” de Jujuy a comprar menjar per a cuinar! No us podeu imaginar com hem disfrutat amb els lineals tant plens de coses (sense comentaris)...

En quant a activitats, ahir vàrem visitar el conegut "cerro de los siete colores” a Purmamarca (a una hora i mitja de Jujuy). Com en saben de marketing aquests argentins! El cerro està prou bé però hem vist paissatges similars a Bolivia i Xile; l’únic que ningú els ha batejat amb un nom tant glamurós.

A la Quebrada de Humahuaca no ens hi hem apropat perquè s’assembla moltíssim al cràter de Maragua (Sucre) i ens queia força lluny. Jujuy ciutat en sí no tenia gaire interès així que aquest matí hem marxat cap a Salta (una ciutat més gran però amb més encant) on hem aprofitat per a passejar tranquil·lament i cuinar-nos un bon llom a la brasa.

Demà marxem a veure un altre dels plats forts de la regió: Los valles calchaquíes.