Sudamèrica: Este adiós es un hasta luego…

Buff! Es fa difícil resumir més de 5 mesos de ruta per Sudamèrica… Sembla mentida que hagi passat tant ràpid el temps i que haguem viscut experiències tant positives!

Tot i la meva pinta de gringa inconfundible (no paraven de dir-nos “hello” a tot arreu) no hem tingut cap tipus d’ensurt. L’única cosa que hem oblidat han sigut uns pantalons llargs a Tabatinga (és el que té llevar-se a les 4 del matí) i un tupper amb espaguetis a Cafayate. A nivell de salut tampoc ens podem queixar ja que hem estat forts com un roure (obviant els nostres dies fluixos al trekking del Salkantay)!

Hem visitat llocs realment espectaculars però a part dels paissatges també ens enduem un record de tota la gent que hem conegut. Ens hem topat amb un munt de persones interessants durant aquest periple: autèntics “vagamundos” (o vagabunds directament), artesans-hippies-viatgers, vaquers, soldadors, paletes brasilers, capitans de barco a l’Amazones, jubilats que feien la volta al món, aturats espanyols que s’estaven pegant la bona vida amb els diners del subsidi, músics ambulants, multimillonaris-artistes plàstics “a caballo entre Lima y Manhattan” que exposen al MACBA i al Reina Sofia, amos de tour-operadors, arquitectes-dissenyadors d’hotels de luxe, surfers empedernits, investigadors de tribus amazòniques, graduats de Harvard...

Hem tingut moments mooolt divertits i ens han passat alguns fenòmens dignes d’expediente X. Per exemple: la obsessió dels gossos argentins i xilens en seguir-nos. No ens els treiem de sobre! Anessim per on anesssim un exèrcit de gossos ens acompanyaven en la nostra ruta, esperant-nos a fora les botigues, rebutjant fins i tot el menjar que els hi oferien altres persones per a no perdre’ns de vista! Va arribar un moment que ja començàvem a tenir complexe de “perroflautes”...

Un altre moment digne de menció va ser quan al hostel de Rio un noi anglès em para i em diu: -Hey! I scared you, well...YOU scared me!!! Jo el miro amb cara de no entendre res i continua... Ah! You don’t remember anything, do you? I jo li contesto que evidentment no tinc ni idea de què em parla... Doncs es veu que dormiem al mateix dormitori compartit i que quan per la nit van tornar de marxa amb els seus col•legues jo em vaig posar a xerrar en somnis (bé a cridar) i els tios es van morir de por perquè em vaig mig aixecar de la llitera i tot. Quina vergonya i quin riure a l’hora!

No cal dir que ens hem pegat una bona quilometrada i que les “rodoviarias” i els autobusos han sigut una segona casa. Sort que ens adormim a qualsevol lloc sense problemes! No hem parat ni un segon, però la veritat és que ens encanta moure’ns i descobrir alguna cosa nova cada dia. Només molt de tant en tant ens agafàvem lo que nosaltres diem “un diumenge” per a rentar la roba, posar-nos al dia amb els mails i fer el gandul. Però ens encanta portar aquest ritme tant dinàmic i estem segurs que amb més mesos no hauriem vist les mateixes coses més tranquils sino que hauriem afegit més coses a la llista (tenim pendents Colombia i Ecuador).

L’únic “però” ja sabeu quin és... que el temps passa massa ràpid!!! Nooooo!!! És broma... Que us trobem a faltar!!! Gràcies a tots els que heu posat comentaris al roda-món i ens heu fet sentir ben a prop de casa. Fa molta il•lusió rebre els vostres mails i comentaris: que no decaigui el ritme! A tots els que ens seguiu però sou tímids: vinga animeu-vos!

Per acabar, tothom ens pregunta què és el que més ens ha agradat fins ara. Difícil de dir, així que no serem gaire originals (per ordre d’aparició):

• El camp de gel més magnífic: Geleres del Calafate (Argentina)
  
• El parc nacional més complet: Torres del Paine (Xile)
  
• La quantitat d’aigüa més brutal: Catarates d’Iguazú (Argentina/Brasil)
  
• Les platges més maques: Fernando de Noronha (Brasil)
  
• El lloc desconegut més sorprenent: Lençois Maranhenses (Brasil)
  
• El referent arqueològic de Sudamèrica: Machu Picchu (Perú)
  
• El lloc més surrealista: El Salar de Uyuni i la Isla del Pescado (Bolívia)
  
• La ruta més indòmita: Del Salar de Uyuni (Bolívia) a San Pedro de Atacama (Xile) i de Jericoacoara a Lençois Maranhenses (Brasil)
  
• El lloc més místic: Illa de Pasqua (Xile)

Posts de Xile i Illa de Pasqüa

• 17-02-2009 Esperando que amaine en el Paine
• 25-02-2009 Entrando en tierra de volcanes
• 26-02-2009 Valdivia: ¡Cuidado con el lobo!
• 27-02-2009 Puerto Varas, otro balneario a orillas de un lago
• 28-02-2009 Tranquil·litat i bons aliments a Chiloé
• 01-03-2009 Els pingüins ataquen de nou!
• 13-06-2009 San Pedro de Atacama y el Valle de la Muerte
• 21-06-2009 Más vale pájaro en mano…
• 22-06-2009 Valparaíso y Viña del Mar
• 23-06-2009 El Valparaíso bohemio
• 25-06-2009 L’illa de Pasqua: l’indret habitat més remot del món
• 26-06-2009 De sol a sol en Rapa Nui
• 28-06-2009 Recorrent fins a l'últim racó de Rapa Nui
• 29-06-2009 Dejamos la misteriosa Rapa Nui
• 02-07-2009 Santiago de Chile se despierta entre montañas…
• 03-07-2009 ¡Adiós Chile, pó!
• 03-07-2009 Sudamèrica: Este adiós es un hasta luego…

¡Adiós Chile, pó!

Després d’unes quantes visites intermitents a aquest llarg païs en forma de “guindilla” ha arribat el moment d’acomiadar-nos d’ell i del continent.

El nostre primer contacte va ser pel sud al mes de febrer al poble de Puerto Natales des d’on vàrem visitar un dels parcs naturals més bonics del món: Torres del Paine. Més tard, vàrem tornar a fer una incursió desde Bariloche per a conèixer uns quants volcans, llacs i l’illa de Chiloé. Fins al juny no vàrem tornar a trepitjar sòl xilè al desert de San Pedro de Atacama provinents de Bolívia. A finals de mes, finalment vàrem arribar al centre del païs on hem conegut les ciutats més importants (Valparaíso, Viña del Mar i Santiago) i on hem agafat un vol cap a un dels indrets més místics de tot el viatge: l’illa de Pasqua.

Imprescindible visitar:

• El grandiós parc nacional de Torres del Paine
• L’apacible illa de Chiloé
• Els àrids voltants de San Pedro de Atacama
• La mística illa de Pasqua

Coses que més ens han sorprès:

• Des que poses un peu a Xile téns la sensació de trobar-te en un païs que podria ser europeu perfectament. Les infraestructures, habitatges, comunicacions,... estan a un nivell de desenvolupament a anys llum dels seus veïns.
• Amb tot, en alguns residencials (cases privades que et lloguen habitacions) on ens hem allotjat hem tingut la sensació de trobar-nos en una altra època. Les cases estaven força deixades, sense calefacció, amb moqueta feta caldo, cortines estil Louis XIV, plenes de peluixos empolsinats i figuretes estil Lladró. La veritat és que l’ambient es feia una mica grisós i aquí hem trobat sens dubte les cases més kitsch de tota sudamèrica.
• L’humor xilè és ben diferent a la resta d’humor sudamericà. És un humor irònic en el qual els acudits no es diuen rient sinó amb un posat seriós. Per cert, els hi encanta imitar als espanyols i argentins. Quan vàrem llogar un cotxe argentí a Chiloé a les benzineres ens començàven a dir: “este... querés gasolina?” i quan veien que erem d’Espanya canviaven per un: “vale tio, ostia joder, hombre, qué pasa tio...”. Això ens ha passat a tot arreu. No ho fan amb mala fe, simplement pensen que així imiten l’accent espanyol. De fet se senten molt lligats a Espanya i en fan referència com a la “Madre Patria”.
• S’utilitzen molt sovint les expressions “No cierto?” i “Cacháis?” (que vindria a ser un equivalent de l’argentí “entendés?”) i també “pó” que seria pues.
• La loteria aquí té un nom ben curiós... Utilitzen el femení de “pollo” (i no és gallina, no...)
• Com a altres paraules curioses: “pololo/a”. És nòvio/a quan encara no estàs promès i festejar seria “pololear”.
• A Xile són els reis del menjar “guarro”. Aquí hem probat els millors hot dogs de tota llatinoamérica. A diferència dels altres països llatinoamericans no es diuen “panchos” (ni “cachorro quente” com a Brasil) sino “completos”. Els hi posen palta (aguacate), ceba, mayonesa, ketchup, chucrut,... A part també ténen plats com la “chorrillana” i el “salchipap” que són una autèntica bomba calòrica.
• Per altra banda, a Xile es menja força peix i marisc així que també et pots posar les botes amb curanto, locos i paila marina però pagant més, és clar.
• Nosaltres hem fet bondat i sobretot menjavem moltes empanades de pino (carn, ceba i olives). Les de San Pedro de Atacama, les millors.

Punts a millorar (per a posar alguna cosa):

• El bombardeig mediàtic durant i després el festival de música de Viña del Mar. No en podies escapar! Nosaltres erem a Chiloé i ens haviem d’empassar la mateixa actuació dels humoristes “El Indio y el Flaco” a tota hora. Als residencials on ens allotjàvem posaven la tele a tot taco i no hi havia res a fer. Això i la cançó triomfadora del festival “Una y una y otra vez,...” (tornada molt apropiada) que hem de confessar que ens ha acabat agradant i tot. Per cert, encara ara 4 mesos més tard segueix sonant la cançoneta...
• Els preus són força elevats tot i que no estratosfèrics ja que Argentina també ens va donar una sorpresa negativa en aquest sentit i estan més o menys igual. A Torres del Paine l'entrada pels extrangers és un "autèntic atraco a mano armada": 20,4€/pers!!! I les excursions desde San Pedro de Atacama, millor fer-les desde Bolívia...

En resum, Xile és el païs menys “exòtic” de tota sudamèrica i més proper a Europa en quant a grau de desenvolupament i mentalitat dels seus habitants. Ara, a nivell de paissatges són tant extrems com a l’Argentina i hi pots trobar des d’àrids deserts fins a geleres i pingüins (això sí, sense tant de Marketing).

Santiago de Chile se despierta entre montañas…

Sí, sí, la cançó ja ho diu bé, Santiago està a peu dels Andes i desde la ciutat es pot admirar part de la “Cordillera” ben nevada. Bé, no sempre es pot admirar perquè normalment hi ha smog (smoke+fog) però nosaltres hem arribat després d’uns dies de pluja i estava ben clar.

Ens havien parlat malament de Santiago així que ens ha semblat millor del que esperàvem. La ciutat no és espectacular, però tampoc és taaaant horrible. El mercat central té cert encant, hi ha bastants museus, el centre està net i es pot recórrer tot a peu. El problema és que és hivern i no bé molt de gust passejar, segur que a l’estiu guanya més punts.

Nosaltres hi hem passat dos dies però la veritat és que ja tenim el cap al Pacífic (aquesta nit agafem l’avió cap a Auckland) i tampoc hem indagat massa (a més els mateixos santiaguiños no ens han recomanat gaire cosa).

El millor: anar a sopar a la "Fuente Alemana" amb el Max. Un bareto al més pur estil "Frankfurt Pedralbes" on et preparen allà al davant els entrepans més calòrics que et puguis imaginar. Mmmm... boníssim!!!

Dejamos la misteriosa Rapa Nui

Hoy ha sido nuestro último día entero en la isla y para despedirnos a lo grande, después del "curanto" (comida típica chilena) popular por San Pedro y San Pablo, hemos decidido hacer la ascensión al monte Terevaka el punto más alto de Rapa Nui desde el cual se puede divisar la isla completa.

Estos días en la Isla de Pascua han sido una pasada. Al principio cuando decíamos que nos íbamos a quedar 6 días la gente nos decía que nos aburriríamos pero la verdad es que nos hubiéramos quedado más tiempo.

Rapa Nui es sin duda un lugar especial, aparte de su belleza paisajística está llena de misterios y de secretos ocultos: campos electromagnéticos, piedras que hacen perder el norte a las brújulas, petroglifos, cavernas y cómo no, los increíbles Moáis.

¿Qué representaban?, ¿Para qué los construían?, ¿Por qué dejaron de fabricarlos de repente dejando muchos a medio construir? Y sobre todo, ¿cómo eran capaces de transportar estos monolitos de varias toneladas desde la cantera a los lugares donde eran levantados?

Todas estas preguntas siguen hoy sin una respuesta clara. Se piensa que estos Moáis representaban a los gobernantes de cada momento, pero no está muy claro. En cuanto al por qué del final abrupto se dice que se debió a la guerra entre los dos clanes dominantes, los Orejas Cortas y los Orejas Largas. La cuestión del transporte es la que más asombra a los investigadores. Se sabe que en la isla había palmeras y que desaparecieron por la tala masiva (Rapa Nui es un ejemplo de deforestación total), ¿quizás los troncos fueron utilizados para el transporte? Los científicos no se ponen de acuerdo. En todo caso todos estos misterios forman parte de la mística de este aislado lugar del mundo que los Rapa Nui se encargan de engrandecer con historias sobrenaturales.

La Isla nos ha fascinado. No hemos parado ni un segundo y además hemos hecho un puñado de buenos amigos en el camping. El único "pero" es que de playa poco, de hecho no nos hemos bañado. En la isla sólo hay dos playas y nunca llegábamos en el momento de más calor (los lugareños no recordaban un invierno tan frío en muchos años) pero nuestros próximos destinos las Islas Cook y Fiji compensarán de sobras.

Recorrent fins a l'últim racó de Rapa Nui

Entre ahir i avui ens hem acabat de patejar l’illa bé... Ahir vàrem anar caminant desde el poble (Hanga Roa) al sur de l’illa fins a la platja d’Anakena al nord. Es pot dir que vàrem creuar l’illa pel seu tram més llarg, arribant a fer més de 20km a pota en unes 5 hores (l’illa és minúscula).

Els paissatges, tant espectaculars com sempre. Ens sentiem com autèntics exploradors anant-nos topant amb moáis caiguts i abandonats pel camí, coves misterioses (no perdre’s « Las dos Ventanas »), petroglifs, cavalls salvatges,... tot vorejant alts penyassegats i travessant inmenses planúries daurades i plenes de roques volcàniques completament sols.

Avui hem llogat unes bicis per a tornar a visitar la cantera dels moáis al peu del volcà Rano-Raraku. Aquest lloc és realment brutal. Hi trobes més de 380 moáis en diferents fases de finalització i a més pots pujar fins al cràter del volcà on ara hi ha un llac i encara més moáis! Abans d’emprendre la pedalada cap al poble, no hem pogut evitar fer una parada més al Ahu Tongariki: un dels nostres llocs preferits a l’illa.

Els nostres amics xilens del camping Mihinoa diuen que caminem més que “Kung Fu” la qual cosa és una mica perillós perquè demà volem pujar el volcà més alt amb dos d’ells i a veure si ens ficaran una pallissa...

De sol a sol en Rapa Nui

¡Seguimos alucinando con esta isla! Hoy nos hemos levantado antes del amanecer para ir a ver la salida del sol desde el Ahu Tongariki (los 15 moáis) y la verdad es que ha sido realmente bonito. Estábamos completamente solos y el cielo se ha puesto de mil colores. Después hemos aprovechado que todavía teníamos el coche para irnos a la playa de Anakena y al cráter del volcán Rano Kao que nos ha deparado otro paisaje único. Nos ha gustado tanto este paisaje que tras dejar el coche hemos hecho dedo para volver a subir al volcán y visitar la antigua ciudadela de Orongo.

¡Y... al mediodía teníamos una cita! Paula y César (unos amigos de Max) nos han invitado a un pescado a la parrilla en su casa. Nos hemos pasado la tarde en su jardín charlando con un montón de gente que iba apareciendo por allí entre amigos y familiares varios (incluso han venido los que nos han llevado en coche al volcán). La barbacoa se ha ido prolongando y hemos acabado cenando otro asado (esta vez de carne) y charlando al lado del fuego hasta bien entrada la noche. Nos habían hablado de la hospitalidad de los Rapa Nui pero ha superado con creces nuestras expectativas; muy buena gente.

Eso sí, antes de cenar nos hemos escapado unos cuantos a ver la puesta de sol al Ahu Tahai.